Un llibre recorre els últims dies de Maragall al capdavant de la Generalitat i el seu divorci del PSC
La majoria de rumors i tòpics sobre els últims dies de la presidència de Pasqual Maragall veuen la llum negre sobre blanc. El llibre de Jordi Mercader "Mil dies amb PM" recorre els darrers instants del mandat del líder socialista i confirma el divorci entre l'expresident de la Generalitat i el seu partit. Mercader, exdirector de comunicació de la Generalitat en l'època de Maragall i home molt pròxim a la figura de l'exalcalde de Barcelona, dóna la seva versió dels moments convulsos que van protagonitzar el final del mandat i els desacords amb el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero.
El llibre "Mil dies amb PM", del que va ser director de comunicació de la Generalitat en època de l'expresident Pasqual Maragall, Jordi Mercader, explica la soledat dels últims dies de govern de Maragall i els moviments del seu partit per fer-lo fora.
L'obra, editada per La Magrana, és una "crònica subjectiva" d'algú que va viure al costat de Maragall els mil dies del seu efímer govern, i s'hi narren episodis com el viatge de Josep-Lluís Carod-Rovira a Perpinyà o la degradació de les relacions entre Maragall i Jose Luis Rodríguez Zapatero. En paraules de l'autor, es tracta del relat "d'una ambició, d'un error de càlcul, de promeses i desenganys, d'un excés de confiança, d'una conspiració, d'encerts, errors i incomprensions".
La ruptura amb Zapatero
Mercader explica que en els seus últims dies de president Maragall es va quedar sol davant del partit i Zapatero, ja que ningú al PSC no va apostar per la seva possible reelecció. Segons l'autor, el dia que va començar la ruptura definitiva entre Maragall, el PSC i Zapatero va ser quan el president del govern espanyol va intervenir davant el Consell Nacional dels socialistes catalans, el 5 de febrer del 2006, en el qual Maragall no tenia, en un principi, torn de paraula. El president del PSC havia estat convidat a l'acte i va decidir que si ell no podia parlar "no hi assistiria".
Després d'aquesta amenaça, la direcció va accedir a la petició de Maragall de poder parlar però va ser una "escena definitòria del canvi climàtic, anomenat estratègic, que estaven vivint en primera persona ZP (Zapatero) i PM (Maragall)". Les següents actuacions de Zapatero sense Maragall, com la visita del president del govern després de l'enfonsament del Carmel o la negociació de l'Estatut amb CiU, van acabar amb la relació entre els dos socialistes.
Un Estatut en castellà
Mercader afegeix que, pel que fa a l'Estatut, La Moncloa "en tenia redactat un en castellà, enquadernat, inacceptable, que circulava per algunes mans que ara el guarden com un tresor". De fet, la decepció de Maragall amb Zapatero es fa evident en el debat de l'Estatut entre els dos socialistes i el líder de CiU, Artur Mas, al palau de La Moncloa, en el qual Mercader sosté que Zapatero va demanar a Maragall la seva renúncia per aconseguir el "sí" de Mas a l'Estatut.
Les relacions entre el president del govern espanyol i el de la Generalitat van estar tan al límit que fins la dona de Maragall, Diana Garrigosa, li va etzibar a Zapatero després d'un míting pro Estatut: "Què t'ha fet el meu marit perquè el tractis tan malament?".
Una vegada ratificat l'Estatut, Mercader explica que el futur de Maragall al capdavant de la Generalitat era "inajornable", i que va ser el viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, qui li "va aconsellar que no posés el seu prestigi en joc" i que "hauria d'anunciar que no tornava a presentar-se de forma immediata". El fi de l'etapa de Maragall al capdavant de la Generalitat acaba amb una trucada de qui després seria president català, José Montilla, en la qual diu a Maragall: "Sí, vull ser candidat". "Si a tu et fa il·lusió ser candidat, jo demà anunciaré la meva renúncia a la reelecció", va respondre Maragall a Montilla un dia abans d'acabar el seu mandat com a president català.
L'obra, editada per La Magrana, és una "crònica subjectiva" d'algú que va viure al costat de Maragall els mil dies del seu efímer govern, i s'hi narren episodis com el viatge de Josep-Lluís Carod-Rovira a Perpinyà o la degradació de les relacions entre Maragall i Jose Luis Rodríguez Zapatero. En paraules de l'autor, es tracta del relat "d'una ambició, d'un error de càlcul, de promeses i desenganys, d'un excés de confiança, d'una conspiració, d'encerts, errors i incomprensions".
La ruptura amb Zapatero
Mercader explica que en els seus últims dies de president Maragall es va quedar sol davant del partit i Zapatero, ja que ningú al PSC no va apostar per la seva possible reelecció. Segons l'autor, el dia que va començar la ruptura definitiva entre Maragall, el PSC i Zapatero va ser quan el president del govern espanyol va intervenir davant el Consell Nacional dels socialistes catalans, el 5 de febrer del 2006, en el qual Maragall no tenia, en un principi, torn de paraula. El president del PSC havia estat convidat a l'acte i va decidir que si ell no podia parlar "no hi assistiria".
Després d'aquesta amenaça, la direcció va accedir a la petició de Maragall de poder parlar però va ser una "escena definitòria del canvi climàtic, anomenat estratègic, que estaven vivint en primera persona ZP (Zapatero) i PM (Maragall)". Les següents actuacions de Zapatero sense Maragall, com la visita del president del govern després de l'enfonsament del Carmel o la negociació de l'Estatut amb CiU, van acabar amb la relació entre els dos socialistes.
Un Estatut en castellà
Mercader afegeix que, pel que fa a l'Estatut, La Moncloa "en tenia redactat un en castellà, enquadernat, inacceptable, que circulava per algunes mans que ara el guarden com un tresor". De fet, la decepció de Maragall amb Zapatero es fa evident en el debat de l'Estatut entre els dos socialistes i el líder de CiU, Artur Mas, al palau de La Moncloa, en el qual Mercader sosté que Zapatero va demanar a Maragall la seva renúncia per aconseguir el "sí" de Mas a l'Estatut.
Les relacions entre el president del govern espanyol i el de la Generalitat van estar tan al límit que fins la dona de Maragall, Diana Garrigosa, li va etzibar a Zapatero després d'un míting pro Estatut: "Què t'ha fet el meu marit perquè el tractis tan malament?".
Una vegada ratificat l'Estatut, Mercader explica que el futur de Maragall al capdavant de la Generalitat era "inajornable", i que va ser el viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, qui li "va aconsellar que no posés el seu prestigi en joc" i que "hauria d'anunciar que no tornava a presentar-se de forma immediata". El fi de l'etapa de Maragall al capdavant de la Generalitat acaba amb una trucada de qui després seria president català, José Montilla, en la qual diu a Maragall: "Sí, vull ser candidat". "Si a tu et fa il·lusió ser candidat, jo demà anunciaré la meva renúncia a la reelecció", va respondre Maragall a Montilla un dia abans d'acabar el seu mandat com a president català.
