Entre la bateria antiaèria i els canons: de la guerra civil al barraquisme. Mig segle d'història dalt del turó de la Rovira (II)
Les barraques
Històricament, a la ciutat de Barcelona, la crisi de l'habitatge i la política urbana ha estat una constant. Al principi del segle XX, les autoritats municipals realitzaven la seva feina en relació amb la documentació, investigació i assessorament per a uns habitatges dignes per a la classe treballadora. La llei de cases barates del 12 de juny del 1911 va ser insuficient respecte al seu objectiu principal: la construcció de pisos per a la classe proletària (Escudé, 1921: 578) i va afavorir, en canvi, la construcció d'habitatges per a la petita burgesia urbana (Gardó, 1926; Roca, 1979: 126).
L'anomenada crisi de l'habitatge abans de la Primera Guerra Mundial va fer trontollar un sistema vulnerable, creant un model de societat i política econòmica al voltant a l'habitatge, amb un considerable augment de lloguers. El fort increment de la demanda de pisos arran del "boom" industrial va comportar l'encariment dels transports i dels materials de construcció. Tot aquest panorama desolador va quedar patent a la Conferencia Nacional de la Edificación, convocada per l'Instituto de Reformas Sociales, celebrada a Madrid a mitjans del 1923.
Manuel Escudé Bartolí (1856-1930), en un escrit encarregat per l'Ajuntament governat per la Lliga Catalana, va manifestar que "els lloguers pugen en proporcions escandaloses [...] i perjudiquen la salut moral dels residents", amb l'afirmació següent: "És urgent protegir la classe treballadora reformant-ne els habitatges, i encara és més urgent si es té en compte que l'obrer no és només una màquina productora, si ní que constitueix una força intel·lectual i moral. Privar-lo de mitjans de subsistència és fraccionar un dels elements vitals de la Humanitat" (Escudé, 1921, 575). D'aquesta anàlisi es desprèn que la majoria dels habitatges que acollien les famílies obreres de Barcelona eren petits, poc higiènics, no tenien prou aigua ni una ventilació adequada, no disposaven de sistemes de calefacció, etc.
Com a conseqüència de la baixa construcció d'habitatge provocada pels problemes ocasionats per la Primera Guerra Mundial va néixer l'anomenada crisi de l'habitatge, cosa que va fer proliferar el barraquisme. L'any 1914, en un informe mèdic es van censar 3.859 barraques, de les quals 2.076 eren al districte VII (Esquerra de l'Eixample, Sants), habitades per 19.984 persones, de les quals, el 28% havia nascut a Barcelona, el 21% a la resta del Principat, el 14% al País Valencià, el 14,2% a Múrcia i el 13,8% a Castella (Pons Freixa, 1929).
Aquest fet s'accentuà al final de la Guerra Civil, quan la ciutat de Barcelona, arran de la necessitat de mà d'obra, va aglutinar una gran massa de població immigrada. La migració no es produïa només per aconseguir una millora de vida, sinó que, per fugir de possibles repressions en finalitzar la guerra, la gent marxava del lloc d'origen cap a un món millor, on poder ser una persona anònima. És molt fàcil demostrar la necessitat de construcció de nous nuclis de barraques per tal d'acollir la població obrera; tan útil durant el dia i tant infravalorada per la política municipal franquista, especialment pel que fa a l'assistència social, educativa, sanitària i cultural. Ben lluny en va quedar l'arquitecte, l'enginyer i el jardiner que tant necessitava l'urbanisme barceloní en llocs emblemàtics de la ciutat.
La garantia de la barriada Los Cañones radicava en el seu susceptible aïllament, i el fet que ocupaven restes de la bateria antiaèria que va ser construïda i defensada per la II República. És aproximadament vers l'any 1948 quan apareixen les primeres barraques al turó de la Rovira, al voltant dels carrers Raimon Casellas i Francisco Alegre. L'altra zona on aviat es construeixen barraques és al carrer Marià Lavèrnia, on fins i tot s'aprofiten les estructures dels antiaeris com a habitatges. La novel·la de Juan Marsé "Últimas tardes con Teresa", publicada l'any 1965, és una molt bona descripció d'aquest procés.
L'il·lustre arquitecte Oriol Bohigas (1963: 141) va manifestar: "El problema tradicional de l'arquitectura, que es recolzava sobre l'espai, sobre l'estructura, sobre l'ornamentació, a vegades sobre la llum o, fins i tot, sobre l'esquema funcional, no és pas que pròpiament quedi modificat o capgirat, però per exigències demogràfiques el veiem ara reduït a uns termes molt més senzills i, per tant, més difícils de donar-hi acompliment. El problema que a tots ens urgeix, per damunt d'altres consideracions arquitectòniques, és de donar casa el més dignament possible al major nombre possible de famílies, amb el menys de temps possible: no hi ha res tan concret i tan difícil, sobretot per als qui encara tenim un concepte antiquat dels deures de l'arquitecte, els qui encaixem dins un mateix compartiment de la creació i de l'activitat professional [...]".
Conceptualment, la solució de l'habitatge per a la família immigrada va ser la barraca, entesa com a unitat d'habitatge. Preus assequibles d'un espai precàriament cobert, però almenys assolellat i amb cert aire de profitosa naturalitat. La idea de comunitat, de pertànyer a un espai útil per a un moment puntual de la nostre història, va fer que els llaços i unions entre veïns fossin encara més forts. Però sense idealitzar el concepte de barraca, tant vinculat a la baixa condició de vida, delinqüència, contagis i manca d'higiene. Així doncs, apareix un nou fenomen urbà: el barri protegit, exiliat de la vida autèntica de la ciutat, en unes condicions físiques i psicològiques que l'emmarquen clarament en el paternalisme més negatiu.
Segons la manifestació d'Eugeni d'Ors que "les formes arquitectòniques d'una època determina de la història estan en funció de les seves formes polítiques", s'evidenciava encara més la importància de la forma de vida al grup de barraques del turó de la Rovira conegut per Los Cañones.
Bibliografia consultada
-Bohigas, O. (1963): "Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme", Edicions 62, Barcelona.
-Bou, L.; Gimeno, E. (2007): "El Carmel ignorat. Història d'un barri impossible", Districte d'Horta-Guinardó, Barcelona.
-Escudé Bartolí, M. (1921): "Monografía estadística de las clases trabajadoras de Barcelona", Ajuntament de Barcelona, Barcelona, pàg. 538-592.
-Gardó, E. (1926): "La cooperación catalana. Recopilación histórica, 1858-1926", Gráficas Funes, Barcelona.
-Pons Freixa, F.; Martino, J. M. (1929): "Los aduares de Barcelona", Imp. La Ibérica, Barcelona.
-Roca, F. (1979): "Crisis de la vivienda y política urbana. Análisis y respuestas", Fundación del Instituto Nacional de Industria.
Pàgina anterior
Històricament, a la ciutat de Barcelona, la crisi de l'habitatge i la política urbana ha estat una constant. Al principi del segle XX, les autoritats municipals realitzaven la seva feina en relació amb la documentació, investigació i assessorament per a uns habitatges dignes per a la classe treballadora. La llei de cases barates del 12 de juny del 1911 va ser insuficient respecte al seu objectiu principal: la construcció de pisos per a la classe proletària (Escudé, 1921: 578) i va afavorir, en canvi, la construcció d'habitatges per a la petita burgesia urbana (Gardó, 1926; Roca, 1979: 126).L'anomenada crisi de l'habitatge abans de la Primera Guerra Mundial va fer trontollar un sistema vulnerable, creant un model de societat i política econòmica al voltant a l'habitatge, amb un considerable augment de lloguers. El fort increment de la demanda de pisos arran del "boom" industrial va comportar l'encariment dels transports i dels materials de construcció. Tot aquest panorama desolador va quedar patent a la Conferencia Nacional de la Edificación, convocada per l'Instituto de Reformas Sociales, celebrada a Madrid a mitjans del 1923.
Manuel Escudé Bartolí (1856-1930), en un escrit encarregat per l'Ajuntament governat per la Lliga Catalana, va manifestar que "els lloguers pugen en proporcions escandaloses [...] i perjudiquen la salut moral dels residents", amb l'afirmació següent: "És urgent protegir la classe treballadora reformant-ne els habitatges, i encara és més urgent si es té en compte que l'obrer no és només una màquina productora, si ní que constitueix una força intel·lectual i moral. Privar-lo de mitjans de subsistència és fraccionar un dels elements vitals de la Humanitat" (Escudé, 1921, 575). D'aquesta anàlisi es desprèn que la majoria dels habitatges que acollien les famílies obreres de Barcelona eren petits, poc higiènics, no tenien prou aigua ni una ventilació adequada, no disposaven de sistemes de calefacció, etc.
Com a conseqüència de la baixa construcció d'habitatge provocada pels problemes ocasionats per la Primera Guerra Mundial va néixer l'anomenada crisi de l'habitatge, cosa que va fer proliferar el barraquisme. L'any 1914, en un informe mèdic es van censar 3.859 barraques, de les quals 2.076 eren al districte VII (Esquerra de l'Eixample, Sants), habitades per 19.984 persones, de les quals, el 28% havia nascut a Barcelona, el 21% a la resta del Principat, el 14% al País Valencià, el 14,2% a Múrcia i el 13,8% a Castella (Pons Freixa, 1929).
Aquest fet s'accentuà al final de la Guerra Civil, quan la ciutat de Barcelona, arran de la necessitat de mà d'obra, va aglutinar una gran massa de població immigrada. La migració no es produïa només per aconseguir una millora de vida, sinó que, per fugir de possibles repressions en finalitzar la guerra, la gent marxava del lloc d'origen cap a un món millor, on poder ser una persona anònima. És molt fàcil demostrar la necessitat de construcció de nous nuclis de barraques per tal d'acollir la població obrera; tan útil durant el dia i tant infravalorada per la política municipal franquista, especialment pel que fa a l'assistència social, educativa, sanitària i cultural. Ben lluny en va quedar l'arquitecte, l'enginyer i el jardiner que tant necessitava l'urbanisme barceloní en llocs emblemàtics de la ciutat.
La garantia de la barriada Los Cañones radicava en el seu susceptible aïllament, i el fet que ocupaven restes de la bateria antiaèria que va ser construïda i defensada per la II República. És aproximadament vers l'any 1948 quan apareixen les primeres barraques al turó de la Rovira, al voltant dels carrers Raimon Casellas i Francisco Alegre. L'altra zona on aviat es construeixen barraques és al carrer Marià Lavèrnia, on fins i tot s'aprofiten les estructures dels antiaeris com a habitatges. La novel·la de Juan Marsé "Últimas tardes con Teresa", publicada l'any 1965, és una molt bona descripció d'aquest procés.L'il·lustre arquitecte Oriol Bohigas (1963: 141) va manifestar: "El problema tradicional de l'arquitectura, que es recolzava sobre l'espai, sobre l'estructura, sobre l'ornamentació, a vegades sobre la llum o, fins i tot, sobre l'esquema funcional, no és pas que pròpiament quedi modificat o capgirat, però per exigències demogràfiques el veiem ara reduït a uns termes molt més senzills i, per tant, més difícils de donar-hi acompliment. El problema que a tots ens urgeix, per damunt d'altres consideracions arquitectòniques, és de donar casa el més dignament possible al major nombre possible de famílies, amb el menys de temps possible: no hi ha res tan concret i tan difícil, sobretot per als qui encara tenim un concepte antiquat dels deures de l'arquitecte, els qui encaixem dins un mateix compartiment de la creació i de l'activitat professional [...]".
Conceptualment, la solució de l'habitatge per a la família immigrada va ser la barraca, entesa com a unitat d'habitatge. Preus assequibles d'un espai precàriament cobert, però almenys assolellat i amb cert aire de profitosa naturalitat. La idea de comunitat, de pertànyer a un espai útil per a un moment puntual de la nostre història, va fer que els llaços i unions entre veïns fossin encara més forts. Però sense idealitzar el concepte de barraca, tant vinculat a la baixa condició de vida, delinqüència, contagis i manca d'higiene. Així doncs, apareix un nou fenomen urbà: el barri protegit, exiliat de la vida autèntica de la ciutat, en unes condicions físiques i psicològiques que l'emmarquen clarament en el paternalisme més negatiu.
Segons la manifestació d'Eugeni d'Ors que "les formes arquitectòniques d'una època determina de la història estan en funció de les seves formes polítiques", s'evidenciava encara més la importància de la forma de vida al grup de barraques del turó de la Rovira conegut per Los Cañones.
Bibliografia consultada
-Bohigas, O. (1963): "Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme", Edicions 62, Barcelona.
-Bou, L.; Gimeno, E. (2007): "El Carmel ignorat. Història d'un barri impossible", Districte d'Horta-Guinardó, Barcelona.
-Escudé Bartolí, M. (1921): "Monografía estadística de las clases trabajadoras de Barcelona", Ajuntament de Barcelona, Barcelona, pàg. 538-592.
-Gardó, E. (1926): "La cooperación catalana. Recopilación histórica, 1858-1926", Gráficas Funes, Barcelona.
-Pons Freixa, F.; Martino, J. M. (1929): "Los aduares de Barcelona", Imp. La Ibérica, Barcelona.
-Roca, F. (1979): "Crisis de la vivienda y política urbana. Análisis y respuestas", Fundación del Instituto Nacional de Industria.
Pàgina anterior
