Pere II el Gran, guerrer i trobador
Fill de Jaume I i Violant d'Hongria, va néixer a València l'any 1240, estava destinat a ser l'hereu del seu pare a Catalunya des dels 3 anys, deu anys després comença a utilitzar el títol d'hereu de Catalunya i als 18 anys és nomenat procurador general.
Com a governador del Principat, la seva gestió es caracteritza per la determinació contra les sedicions dels nobles rebels a Catalunya i Aragó, i en aquest context va tenir lloc el setge i la presa del castell d'Hostoles (1258).
L'any 1262, a causa de la mort de l'infant Alfons, passa a ser també hereu dels regnes d'Aragó i València, però no de les Balears i els comtats de Rosselló i Cerdanya, que són heretats pel seu germà Jaume. Aquest fet va desplaure l'infant Pere, i va ser l'origen del futur enfrontament entre els germans. Aquest mateix any, contrau matrimoni amb Constança de Sicília, amb qui va tenir sis fills.
La vida de Pere II el Gran estarà sempre marcada pels conflictes bèlics, i l'any 1275 ha de reduir una revolta de nobles catalans i aragonesos encapçalada pel seu germà de sang Ferran Sanxis Castre, que acabarà sufocant. Ferran és pres mentre fugia i ofegat a un riu. Un any més tard és coronat com a monarca a Saragossa.
Com a rei, pacificarà el seu país derrotant les revoltes morisques d'Al-Azraq en terres valencianes després de conquerir el 1277 la ciutat de Montesa. Aquesta treva al Regne de València, li permet enfrontar-se a una lliga de barons rebels de l'Urgell, el Pallars i Foix, lluita que acaba amb victòria del monarca català al setge de Balaguer, en el qual és decisiva l'actuació dels balaguerins, que es rendeixen al monarca.
En termes de política exterior, va teixir una sofisticada xarxa de relacions. Va casar la seva filla Elisabet amb el rei Dionís I de Portugal, a més, prometé el seu primogènit Alfons amb la princesa Elionor, filla d'Eduard I d'Angaterra. A través d'aquests matrimonis pretenia neutralitzar els seus veïns de l'Atlàntic. De cara als veïns mediterranis, establí bones relacions amb Pisa i Gènova, i tot i estar enfrontat amb els francesos pel control de Sicília, tenia el favor del papa Nicolau III en aquest afer i de part dels nobles i prohoms sicilians.
Pel sud, establí bones relacions amb el regne nassarita de Granada i els mariniedes de Fes, cosa que va afavorir molt al comerç català. A més, dominava algunes illes de la costa de Tunis i va afavorir relacions de pau amb els estats musulmans.
Però aquestes aliances no li van permetre tenir un regnat en pau. Els grans enemics de Pere el Gran vas ser sempre els Anjou, que li disputaven el control de l'illa de Sicília i que la van envair el 1266 amb el beneplàcit del papa Climent IV, favorable a la família francesa. Anys després, l'elecció d'un nou Papa enemic dels Anjou i l'aixecament popular dels sicilians l'any 1282, anomenat les Vespres Sicilianes, Pere el Gran es decideix a emprendre la conquesta de Sicília, i parteix en vaixell fins a la costa tunisenca, des d'on esperava envair l'illa. Després d'uns mesos l'expedició catalana desembarca al port de Tràpani, amb el beneplàcit dels sicilians. Però l'ambició de Pere el Gran no s'atura aquí, i prossegueix el seu viatge i ocupa Malta, Gozzo i Gerba, fet que convertia Catalunya en senyora del Mediterrani occidental.
Entre conflicte i conflicte, l'any 1283 a les Corts de Tarassona els protestataris aragonesos, agrupats a la Unió aragonesa, presenten al rei nombroses peticions recopilades al Privilegi de la Unió. Aquestes peticions, un cop acceptades, es converteixen en la base del constitucionalisme català, i són la base del dret municipal i del dret públic a Catalunya i un precedent a Europa, ja que estableixen un funcionament regular de les Corts i els dóna també el poder de legisladors.
Un any més tard, el papa Martí IV excomunica Pere el Gran i organitza una croada contra Catalunya juntament amb els francesos. Aquests, ajudats pel germà de Pere, el rei Jaume II de Mallorca, que els ajuda a penetrar a Catalunya, s'aturen a Girona, que resisteix el setge. El sacrifici de la ciutat fa possible l'arribada de Roger de Llúria i les seves naus des de Sicília, que derroten la flota francesa. Després de la desfeta dels vaixells francesos, aquests s'han de batre en una desastrosa retirada.
Un cop expulsats els francesos, Pere II es disposa a fer-se un cop més a la mar a castigar el seu germà, però cau malalt de camí al port i mor als 45 anys a Vilafranca la nit del 10 al 11 de novembre del 1285.
La vida de Pere el Gran no va estar només marcada per les batalles, el monarca va ser un gran aficionat a les lletres i un bon trobador. Destaquen els seus col·loquis en vers, sostinguts amb Pere Salvatge, continuat pel rei i closos pel compte Roger Bernat III de Foix i el trobador Bernat d'Auric. En aquests col·loquis, Pere rememora les seves batalles i reviu el vell patriotisme dels trobadors amb una crida al poble occità.
L'any 1262, a causa de la mort de l'infant Alfons, passa a ser també hereu dels regnes d'Aragó i València, però no de les Balears i els comtats de Rosselló i Cerdanya, que són heretats pel seu germà Jaume. Aquest fet va desplaure l'infant Pere, i va ser l'origen del futur enfrontament entre els germans. Aquest mateix any, contrau matrimoni amb Constança de Sicília, amb qui va tenir sis fills.
La vida de Pere II el Gran estarà sempre marcada pels conflictes bèlics, i l'any 1275 ha de reduir una revolta de nobles catalans i aragonesos encapçalada pel seu germà de sang Ferran Sanxis Castre, que acabarà sufocant. Ferran és pres mentre fugia i ofegat a un riu. Un any més tard és coronat com a monarca a Saragossa.
Com a rei, pacificarà el seu país derrotant les revoltes morisques d'Al-Azraq en terres valencianes després de conquerir el 1277 la ciutat de Montesa. Aquesta treva al Regne de València, li permet enfrontar-se a una lliga de barons rebels de l'Urgell, el Pallars i Foix, lluita que acaba amb victòria del monarca català al setge de Balaguer, en el qual és decisiva l'actuació dels balaguerins, que es rendeixen al monarca.
En termes de política exterior, va teixir una sofisticada xarxa de relacions. Va casar la seva filla Elisabet amb el rei Dionís I de Portugal, a més, prometé el seu primogènit Alfons amb la princesa Elionor, filla d'Eduard I d'Angaterra. A través d'aquests matrimonis pretenia neutralitzar els seus veïns de l'Atlàntic. De cara als veïns mediterranis, establí bones relacions amb Pisa i Gènova, i tot i estar enfrontat amb els francesos pel control de Sicília, tenia el favor del papa Nicolau III en aquest afer i de part dels nobles i prohoms sicilians.
Pel sud, establí bones relacions amb el regne nassarita de Granada i els mariniedes de Fes, cosa que va afavorir molt al comerç català. A més, dominava algunes illes de la costa de Tunis i va afavorir relacions de pau amb els estats musulmans.
Però aquestes aliances no li van permetre tenir un regnat en pau. Els grans enemics de Pere el Gran vas ser sempre els Anjou, que li disputaven el control de l'illa de Sicília i que la van envair el 1266 amb el beneplàcit del papa Climent IV, favorable a la família francesa. Anys després, l'elecció d'un nou Papa enemic dels Anjou i l'aixecament popular dels sicilians l'any 1282, anomenat les Vespres Sicilianes, Pere el Gran es decideix a emprendre la conquesta de Sicília, i parteix en vaixell fins a la costa tunisenca, des d'on esperava envair l'illa. Després d'uns mesos l'expedició catalana desembarca al port de Tràpani, amb el beneplàcit dels sicilians. Però l'ambició de Pere el Gran no s'atura aquí, i prossegueix el seu viatge i ocupa Malta, Gozzo i Gerba, fet que convertia Catalunya en senyora del Mediterrani occidental.
Entre conflicte i conflicte, l'any 1283 a les Corts de Tarassona els protestataris aragonesos, agrupats a la Unió aragonesa, presenten al rei nombroses peticions recopilades al Privilegi de la Unió. Aquestes peticions, un cop acceptades, es converteixen en la base del constitucionalisme català, i són la base del dret municipal i del dret públic a Catalunya i un precedent a Europa, ja que estableixen un funcionament regular de les Corts i els dóna també el poder de legisladors.
Un any més tard, el papa Martí IV excomunica Pere el Gran i organitza una croada contra Catalunya juntament amb els francesos. Aquests, ajudats pel germà de Pere, el rei Jaume II de Mallorca, que els ajuda a penetrar a Catalunya, s'aturen a Girona, que resisteix el setge. El sacrifici de la ciutat fa possible l'arribada de Roger de Llúria i les seves naus des de Sicília, que derroten la flota francesa. Després de la desfeta dels vaixells francesos, aquests s'han de batre en una desastrosa retirada.
Un cop expulsats els francesos, Pere II es disposa a fer-se un cop més a la mar a castigar el seu germà, però cau malalt de camí al port i mor als 45 anys a Vilafranca la nit del 10 al 11 de novembre del 1285.
La vida de Pere el Gran no va estar només marcada per les batalles, el monarca va ser un gran aficionat a les lletres i un bon trobador. Destaquen els seus col·loquis en vers, sostinguts amb Pere Salvatge, continuat pel rei i closos pel compte Roger Bernat III de Foix i el trobador Bernat d'Auric. En aquests col·loquis, Pere rememora les seves batalles i reviu el vell patriotisme dels trobadors amb una crida al poble occità.
