Europa gira una mica més a la dreta
El cap de la secció d'Internacional de TV3, Xesco Reverter, posa de manifest que les eleccions a Portugal pinten més països de blau en el mapa europeu.
Amb les eleccions portugueses, Europa es fa una mica més conservadora. Si fa deu anys, a la UE hi havia onze governs d'esquerres, ara només en queden cinc. L'onada blava sobre el mapa sembla imparable, perquè el pròxim a caure pot ser el PSOE de Zapatero, de manera que d'aquí un any, si es compleixen els sondejos, només 24 milions dels 500 milions d'europeus estaran governats per socialdemòcrates. Una crisi sense pal·liatius per als hereus de Willy Brandt, Olof Palme, François Mitterrand, Felipe González i especialment Tony Blair. És un bon moment, doncs, per analitzar algunes de les causes de la debacle socialista continental i explorar vies de sortida.
El curt recorregut de la "tercera via": A finals dels anys 90, Tony Blair semblava que havia trobat la fórmula màgica. El futur de la socialdemocràcia era l'anomenada "tercera via", un viatge cap al centre que abandonava la retòrica marxista per combinar una economia de mercat amb la conservació de l'estat del benestar. La idea va tenir el seu èxit i la majoria de partits socialistes europeus la van adoptar, però el desgast del poder i la crisi econòmica actual ha acabat de matar-la. L'ideari de Blair va funcionar mentre l'economia creixia però, en el fons, ell i els seus seguidors van ser còmplices de la desregulació financera i la liberalització del sistema que ara paga tothom, especialment les classes populars que hi van confiar.
Això ha provocat que els laboristes britànics, els socialistes espanyols o els socialdemòcrates alemanys siguin poc creïbles a l'hora d'oferir solucions a la crisi i als problemes actuals; no han sabut i/o volgut trobar un model econòmic alternatiu al neoliberal. A més, també han estat víctimes de l'auge del discurs de l'extremadreta, que amb la seva retòrica xenòfoba i populista ha obligat la resta de partits a resituar-se i bascular cap a la dreta en qüestions com immigració o seguretat. En definitiva, l'esquerra tradicional europea ha perdut personalitat pròpia, de tant buscar el centre s'han confós amb la dreta que feia el viatge invers i els seus programes, a ulls de molts electors, no es diferencien gaire amb els dels conservadors. L'exemple arriba al paroxisme a un Portugal lligat de mans pels mercats i Brussel·les: tant si guanyava el socialista Sócrates com el dretà Passos Coelho, tots dos haurien d'aplicar el mateix programa de retallades massives de tall conservador.
L'anquilosament dels partits socialistes: La falta d'alternatives de l'esquerra tradicional es deu també en part a l'estructura dels aparells dels partits que no han sabut renovar-se. La vella guàrdia ha mantingut la cadira i ha impedit que les noves generacions escalessin posicions amb missatges renovats. Els temps canvien molt ràpidament i si fa quinze anys es veia un Tony Blair que anava pel davant de la seva època amb un missatge i una imatge modernitzadors, ara trobem com Zapatero o Papandreu allunyats del que passa a la plaça de Catalunya o a la plaça Síntagma. Ho explicaven molt bé els analistes del "30 minuts" "Indignats" quan relataven que els polítics anaven preguntant qui eren els líders de les places quan precisament la gràcia del "fenomen indignats" és que no hi ha líder; el carrer ja està en un altra dimensió.
Qui vulgui aprofundir en aquesta desorientació de l'esquerra europea que no es perdi el llibre del nostre corresponsal a París, Toni Cruanyes, "De Tony Blair a Zapatero, una autòpsia de l'esquerra europea".
Les altres esquerres sí que tenen rumb: Dues eleccions amb dos països diferents amb dos mesos de diferència potser ens ensenyen una quarta via de futur per a les esquerres. Per primer cop a la història d'Alemanya, els Verds han guanyat les eleccions d'un land i el primer ministre de Baden-Württemberg (la primera regió econòmica d'Alemanya) és d'aquesta formació. L'SPD, tradicionalment el partit d'esquerres alemany, ha hagut de fer una cura d'humilitat i fer de soci menor de la coalició. L'electorat de Stuttgard ha preferit un partit d'esquerres alternatiu i modern a la socialdemocràcia de sempre. L' altra elecció que serveix de toc d'atenció per a l'"stablishment" socialdemòcrata són les municipals a Itàlia de la setmana passada. Tant a Milà com a Nàpols van guanyar dos candidats clarament d'esquerres que no eren pas del Partit Democràtic de Prodi o Veltroni, sinó de petites formacions.
Dos exemples, els d'Alemanya i Itàlia, que poden donar esperança a alguns votants progressistes desencantats: el que està morint no són les idees d'esquerra sinó els partits tradicionals que les defensaven.
El curt recorregut de la "tercera via": A finals dels anys 90, Tony Blair semblava que havia trobat la fórmula màgica. El futur de la socialdemocràcia era l'anomenada "tercera via", un viatge cap al centre que abandonava la retòrica marxista per combinar una economia de mercat amb la conservació de l'estat del benestar. La idea va tenir el seu èxit i la majoria de partits socialistes europeus la van adoptar, però el desgast del poder i la crisi econòmica actual ha acabat de matar-la. L'ideari de Blair va funcionar mentre l'economia creixia però, en el fons, ell i els seus seguidors van ser còmplices de la desregulació financera i la liberalització del sistema que ara paga tothom, especialment les classes populars que hi van confiar.
Això ha provocat que els laboristes britànics, els socialistes espanyols o els socialdemòcrates alemanys siguin poc creïbles a l'hora d'oferir solucions a la crisi i als problemes actuals; no han sabut i/o volgut trobar un model econòmic alternatiu al neoliberal. A més, també han estat víctimes de l'auge del discurs de l'extremadreta, que amb la seva retòrica xenòfoba i populista ha obligat la resta de partits a resituar-se i bascular cap a la dreta en qüestions com immigració o seguretat. En definitiva, l'esquerra tradicional europea ha perdut personalitat pròpia, de tant buscar el centre s'han confós amb la dreta que feia el viatge invers i els seus programes, a ulls de molts electors, no es diferencien gaire amb els dels conservadors. L'exemple arriba al paroxisme a un Portugal lligat de mans pels mercats i Brussel·les: tant si guanyava el socialista Sócrates com el dretà Passos Coelho, tots dos haurien d'aplicar el mateix programa de retallades massives de tall conservador.
L'anquilosament dels partits socialistes: La falta d'alternatives de l'esquerra tradicional es deu també en part a l'estructura dels aparells dels partits que no han sabut renovar-se. La vella guàrdia ha mantingut la cadira i ha impedit que les noves generacions escalessin posicions amb missatges renovats. Els temps canvien molt ràpidament i si fa quinze anys es veia un Tony Blair que anava pel davant de la seva època amb un missatge i una imatge modernitzadors, ara trobem com Zapatero o Papandreu allunyats del que passa a la plaça de Catalunya o a la plaça Síntagma. Ho explicaven molt bé els analistes del "30 minuts" "Indignats" quan relataven que els polítics anaven preguntant qui eren els líders de les places quan precisament la gràcia del "fenomen indignats" és que no hi ha líder; el carrer ja està en un altra dimensió.
Qui vulgui aprofundir en aquesta desorientació de l'esquerra europea que no es perdi el llibre del nostre corresponsal a París, Toni Cruanyes, "De Tony Blair a Zapatero, una autòpsia de l'esquerra europea".
Les altres esquerres sí que tenen rumb: Dues eleccions amb dos països diferents amb dos mesos de diferència potser ens ensenyen una quarta via de futur per a les esquerres. Per primer cop a la història d'Alemanya, els Verds han guanyat les eleccions d'un land i el primer ministre de Baden-Württemberg (la primera regió econòmica d'Alemanya) és d'aquesta formació. L'SPD, tradicionalment el partit d'esquerres alemany, ha hagut de fer una cura d'humilitat i fer de soci menor de la coalició. L'electorat de Stuttgard ha preferit un partit d'esquerres alternatiu i modern a la socialdemocràcia de sempre. L' altra elecció que serveix de toc d'atenció per a l'"stablishment" socialdemòcrata són les municipals a Itàlia de la setmana passada. Tant a Milà com a Nàpols van guanyar dos candidats clarament d'esquerres que no eren pas del Partit Democràtic de Prodi o Veltroni, sinó de petites formacions.
Dos exemples, els d'Alemanya i Itàlia, que poden donar esperança a alguns votants progressistes desencantats: el que està morint no són les idees d'esquerra sinó els partits tradicionals que les defensaven.
