Itàlia dissenya el futur de l'esquerra
Sempre s'ha dit que Itàlia ha estat un laboratori polític del que pot acabar passant a Europa. Els candidats del canvi que han guanyat ara les alcaldies a Milà i Nàpols no tan sols no pertanyen al Partit Democràtic (el centreesquerra a l'oposició), sinó que s'han desmarcat dels seus plantejaments gairebé tant com dels principis dels seus oponents berlusconians.
Durant molts anys, l'esquerra europea s'ha emmirallat en els experiments transformadors que es feien des del país d'Antonio Gramsci. Ho va ser a l'època del bipartidisme, amb un Partit Comunista que amb Berlinguer es va desmarcar de la Unió Soviètica i va crear l'eurocomunisme.
Ara, després de molts desenganys, canvis de nom i de filosofia, el vell Partit Comunista Italià, reconvertit en un indefinit Partit Demòcratic, segueix patint els antics vicis que són sobretot un aparell farragós i burocràtic i una gerontocràcia dirigent. Però la primera força de l'oposició ja no té cap de les antigues virtuts: l'arrelament al territori i la capacitat de mobilitzar les bases a les fàbriques i a les universitats. L'anomenada esquerra tradicional, doncs, ja no serveix a les noves generacions, els joves en atur i rebels als quals el missatge sense brúixola i fonamentalment acomodatici amb el sistema de PD els crea rebuig.
A Itàlia (com a Espanya "els indignats") s'han creat força moviments que sintonitzen molt millor amb els joves que l'esquerra tradicional. Internet i les xarxes socials han escampat per Itàlia una indignació que va molt més enllà del que és el berlusconisme, l'excusa de la qual es nodreix l'oposició per no avançar. Il Popolo Viola, i altres moviments vinculats a col·lectius feministes, homosexuals, ecologistes o alternatius tenen més seguidors al Facebook o el Twitter que el mastodòntic PD.
L'esquerra, en ciutats com Milà, es va unir per derrotar els candidats del centredreta. Van fer primàries per elegir candidat, i qui va guanyar no va ser el candidat oficialista "del Partit". Giuliano Pisapia, el nou alcalde, pertany a un petit grup a l'esquerra del PD. A Nàpols, el nou alcalde, Luigi de Magistris, ha sorgit també de l'esquerra, però tampoc no és del PD, el candidat del qual va derrotar a la primera volta. És un exjutge que pertany a la Itàlia dels Valors, la petita formació del també exmagistrat Antonio di Pietro.
Els missatges dels dos nous alcaldes són clars i sintonitzen amb les necessitats de canvi expressades per molts col·lectius milanesos i napolitans. Són missatges per la regeneració, pel canvi, per la dignitat, amb alternatives serioses i projectes engrescadors.
Itàlia es desperta, i ho fa guiada per una nova esquerra que moltes vegades ja ni tan sols es vol anomenar així.
El laboratori creatiu italià bull amb idees polítiques més clares que mai. Caldrà estar alerta per saber què passa i com es pot acabar estenent aquesta nova alternativa.
Els casos de Milà i Nàpols poden fer obrir els ulls a molts, i en tot cas omplen d'esperança milers de desenganyats que busquen fora dels partits polítics de sempre l'alternativa que no troben a les paperetes dels col·legis electorals.
Durant molts anys, l'esquerra europea s'ha emmirallat en els experiments transformadors que es feien des del país d'Antonio Gramsci. Ho va ser a l'època del bipartidisme, amb un Partit Comunista que amb Berlinguer es va desmarcar de la Unió Soviètica i va crear l'eurocomunisme.
Ara, després de molts desenganys, canvis de nom i de filosofia, el vell Partit Comunista Italià, reconvertit en un indefinit Partit Demòcratic, segueix patint els antics vicis que són sobretot un aparell farragós i burocràtic i una gerontocràcia dirigent. Però la primera força de l'oposició ja no té cap de les antigues virtuts: l'arrelament al territori i la capacitat de mobilitzar les bases a les fàbriques i a les universitats. L'anomenada esquerra tradicional, doncs, ja no serveix a les noves generacions, els joves en atur i rebels als quals el missatge sense brúixola i fonamentalment acomodatici amb el sistema de PD els crea rebuig.
A Itàlia (com a Espanya "els indignats") s'han creat força moviments que sintonitzen molt millor amb els joves que l'esquerra tradicional. Internet i les xarxes socials han escampat per Itàlia una indignació que va molt més enllà del que és el berlusconisme, l'excusa de la qual es nodreix l'oposició per no avançar. Il Popolo Viola, i altres moviments vinculats a col·lectius feministes, homosexuals, ecologistes o alternatius tenen més seguidors al Facebook o el Twitter que el mastodòntic PD.
L'esquerra, en ciutats com Milà, es va unir per derrotar els candidats del centredreta. Van fer primàries per elegir candidat, i qui va guanyar no va ser el candidat oficialista "del Partit". Giuliano Pisapia, el nou alcalde, pertany a un petit grup a l'esquerra del PD. A Nàpols, el nou alcalde, Luigi de Magistris, ha sorgit també de l'esquerra, però tampoc no és del PD, el candidat del qual va derrotar a la primera volta. És un exjutge que pertany a la Itàlia dels Valors, la petita formació del també exmagistrat Antonio di Pietro.
Els missatges dels dos nous alcaldes són clars i sintonitzen amb les necessitats de canvi expressades per molts col·lectius milanesos i napolitans. Són missatges per la regeneració, pel canvi, per la dignitat, amb alternatives serioses i projectes engrescadors.
Itàlia es desperta, i ho fa guiada per una nova esquerra que moltes vegades ja ni tan sols es vol anomenar així.
El laboratori creatiu italià bull amb idees polítiques més clares que mai. Caldrà estar alerta per saber què passa i com es pot acabar estenent aquesta nova alternativa.
Els casos de Milà i Nàpols poden fer obrir els ulls a molts, i en tot cas omplen d'esperança milers de desenganyats que busquen fora dels partits polítics de sempre l'alternativa que no troben a les paperetes dels col·legis electorals.
