D'Olot a Panamà City
Enllaç a altres textos de l'autor 
Josep Cuní
Josep Cuní, director d'"Els Matins" de TV3
Pere Puig va agafar l'escopeta de caçar i va sortir de casa a Sant Esteve d'en Bas. Es va apropar al Celler de l'Anna, on havia anat a esmorzar més d'un cop amb els Tubert, pare i fill, propietaris de l'empresa per la que treballava. Va localitzar-los d'entre la desena de clients i els va disparar a boca de canó. Els va matar. Va sortir del local, va agafar el cotxe i es va dirigir a l'oficina de la CAM al centre d'Olot, davant del mercat municipal. Va entrar i sense pronunciar ni una paraula va disparar contra les dues persones presents: el subdirector i una empleada. També els va matar. Davant la porta, i encara amb l'escopeta a coll, va veure com la policia municipal li posava una multa al cotxe perquè estava mal aparcat. Es va lliurar als agents, que, atrafegats amb la sanció, no s'havien assabentat de què havia passat a l'interior del banc.
Unes hores més tard, a Panamà City, al nord de l'estat de Florida, Estats Units, en Clay Duke va agafar la pistola i es va adreçar al Consell Escolar que havia acomiadat la seva esposa. Va entrar a la sala de reunions i va amenaçar les persones que hi havia. Aquestes van intentar dissuadir-lo advertint-li que si disparava també era home mort. Va fer sortir les dones i es van quedar els homes. Una d'elles va anar-li pel darrere i va intentar reduir-lo. No se'n va sortir. Ell va començar a disparar a tort i a dret fins que un agent que l'havia sorprès per l'esquena el va llençar a terra. Entre els trets indiscriminats de la seva pròpia arma, un li va treure la vida.
Aquesta segona seqüència dissortadament ens pot semblar habitual. Va lligada a una desesperació que altera la psique d'un nord-americà que té armes a casa perquè en aquell país això és possible i, a més, un sector molt ampli ho defensa i en fa gala. Un fet com tants d'altres als Estats Units. En canvi, el succés de la Garrotxa ens corprèn i ens fa fer tot tipus de conjectures per intentar saber què ha pogut passar pel cap d'en Pere i quin podia ser el seu grau d'alteració per haver admès després del quàdruple assassinat que ja se sentia tranquil.
Aquí, tenir una arma tan sols es pot justificar per la caça o alguna raó de força major. Res no ens podia fer pensar fins ara que cada dia que passa es redueixen més les distàncies amb un model de societat que vèiem allunyat i distant. Potser no tant, perquè les misèries humanes fruit de les desesperacions econòmiques no tenen fronteres ni oceans que les separin. La globalització també és això. I, a més, sorprendre's que fets semblants passin a la Catalunya profunda, especialment a la Garrotxa, és desconèixer una realitat social que no per propera és assequible. Fins no fa gaire, era l'indret del país amb l'índex més elevat de suïcidis.
Unes hores més tard, a Panamà City, al nord de l'estat de Florida, Estats Units, en Clay Duke va agafar la pistola i es va adreçar al Consell Escolar que havia acomiadat la seva esposa. Va entrar a la sala de reunions i va amenaçar les persones que hi havia. Aquestes van intentar dissuadir-lo advertint-li que si disparava també era home mort. Va fer sortir les dones i es van quedar els homes. Una d'elles va anar-li pel darrere i va intentar reduir-lo. No se'n va sortir. Ell va començar a disparar a tort i a dret fins que un agent que l'havia sorprès per l'esquena el va llençar a terra. Entre els trets indiscriminats de la seva pròpia arma, un li va treure la vida.
Aquesta segona seqüència dissortadament ens pot semblar habitual. Va lligada a una desesperació que altera la psique d'un nord-americà que té armes a casa perquè en aquell país això és possible i, a més, un sector molt ampli ho defensa i en fa gala. Un fet com tants d'altres als Estats Units. En canvi, el succés de la Garrotxa ens corprèn i ens fa fer tot tipus de conjectures per intentar saber què ha pogut passar pel cap d'en Pere i quin podia ser el seu grau d'alteració per haver admès després del quàdruple assassinat que ja se sentia tranquil.
Aquí, tenir una arma tan sols es pot justificar per la caça o alguna raó de força major. Res no ens podia fer pensar fins ara que cada dia que passa es redueixen més les distàncies amb un model de societat que vèiem allunyat i distant. Potser no tant, perquè les misèries humanes fruit de les desesperacions econòmiques no tenen fronteres ni oceans que les separin. La globalització també és això. I, a més, sorprendre's que fets semblants passin a la Catalunya profunda, especialment a la Garrotxa, és desconèixer una realitat social que no per propera és assequible. Fins no fa gaire, era l'indret del país amb l'índex més elevat de suïcidis.
