El món després de Wikileaks
L'abast final de la filtració més gran de documents secrets encara s'ha de veure, però, dues setmanes després d'haver començat, ja es poden entreveure algunes de les conseqüències que tindrà en diversos àmbits, fins al punt que, en les relacions internacionals, d'alguna manera hi haurà un abans i un després de Wikileaks. Xesco Reverter, cap de la secció d'internacional de TV3, explica per què.
- Conseqüències per a la diplomàcia nord-americana
Al marge dels periodistes dels cinc grans mitjans que tenen accés a Wikileaks i que han de destriar 250.000 documents, a qui se li complica la vida de veritat és al personal diplomàtic d'ambaixades i consolats dels Estats Units arreu del món; hi ha telegrames de fins a dues-centes cinquanta seus diplomàtiques, que no són poques. Ambaixadors, cònsols i consellers han vist com Wikileaks cremava multitud de contactes que necessiten per fer la feina diària. La feina de tot diplomàtic té dues premisses bàsiques: la discreció i la confiança amb els interlocutors estrangers. Els papers de Wikileaks les han minat totes dues. Com trucarà un ambaixador a Seül al ministre d'Afers Estrangers sud-coreà perquè aquest últim li expliqui la reunió amb l'homòleg xinès si les últimes confidències són de domini públic? Amb quina cara s'adreçarà l'ambaixadora a Rabat al rei Mohamed VI demanant col·laboració antiterrorista si el monarca queda com un autèntic corrupte en els telegrames de Wikileaks? O com negociarà el representant a Madrid un augment de tropes a l'Afganistan amb la ministra de Defensa espanyola quan l'ambaixada la titlla d'"immadura"?
És clar que els diplomàtics nord-americans (si no es veuen obligats a canviar de destí per haver quedat massa exposats) seguiran fent la feina, però els seus interlocutors, ofesos, en el millor dels casos els rebran per cortesia i necessitat, i en el pitjor, directament, els donaran allargues o els oferiran informació no significativa. I aquesta segona perspectiva té un impacte directe en l'execució d'una diplomàcia eficient, ja que, si la primera potència mundial no té bons contactes ni recull bona informació, no serà incapaç de desplegar les polítiques adequades per als seus interessos.
- Conseqüències per a les relacions internacionals
La gran damnificada per l'escàndol de les filtracions és la diplomàcia nord-americana, però, de retruc, Wikileaks ha provocat un moviment sísmic en les relacions internacionals. Primer, perquè debilita enormement la primera potència del planeta i, per tant, dóna ales a les potències emergents. Si els EUA ja estaven tocats per les guerres a l'Iraq i a l'Afganistan i per la crisi econòmica, el seu prestigi s'enfonsa una mica més quan els seus rivals veuen que ni tan sols pot guardar els secrets de la seva diplomàcia. Un senyal més de la decadència de l'imperi? El secretari de Defensa, Robert Gates, diu que Wikileaks no els farà gaire mal perquè els Estats Units continuen sent "la potència necessària" i ningú pot obviar-los. A curt termini té raó; són massa importants a tots els racons del planeta i ningú es pot ofendre gaire públicament, però, quan una gran potència mostra signes de debilitat, els seus rivals en prenen nota.
El terratrèmol diplomàtic també s'explica perquè les filtracions han tocat temes molt sensibles sobre els quals s'està negociant dia a dia i que ara queden més en l'aire que mai. Per exemple: com sedueix ara l'OTAN a Rússia perquè se sumi a l'escut antimíssils quan la premsa revela que li han amagat un pla de defensa dels països bàltics, que, clarament, temen Moscou? Com Washington pensa convèncer Pequín perquè pressioni Pyongyang si els telegrames han desvelat un dels secrets més ben guardats del règim xinès: que no veuria malament una reunificació de les Corees amb Seül com a capital? Preguntes que de ben segur es fan no només els diplomàtics citats per Wikileaks, sinó també la resta de socis internacionals que treballaven en diverses negociacions i que ara maleiran en privat els seus col·legues nord-americans per haver minat el clima de confiança en converses multilaterals.
El sisme Wikileaks també exposa cruament el doble joc de la primera potència i de molts dels seus aliats. Ja sabíem que en públic diuen una cosa i entre bastidors una altra, però els telegrames filtrats tenen la virtut de fer miques aquesta màscara moral amb què camuflaven les seves accions. Com podrà dir Espanya que dóna suport a la democràcia al Magreb quan en secret celebraven un cop d'estat contra el que semblava el primer president democràtic de Mauritània? Wikileaks obre potser una nova etapa en què ni periodistes, ni analistes ni segurament diplomàtics s'empassaran tan fàcilment els discursos benintencionats de molts dirigents desacreditats i que ara seran més escrutats que mai.
I, finalment, una paradoxa de tot aquest cas. És obvi que Washington en surt molt tocat i avergonyit, però els telegrames tenen la virtut o l'inconvenient de deixar encara en més mala posició els seus interlocutors. Els ambaixadors nord-americans, al cap i a la fi, fan la feina que s'espera d'ells; si ells pressionen o maniobren amb més o menys delicadesa ho fan per defensar seus interessos, de la mateixa manera que intenten fer-ho totes les diplomàcies. Però, fora del Departament d'Estat, els telegrames fan mal especialment per dues raons: primer, perquè demostren com multitud de països es pleguen als interessos dels Estats Units, sovint en detriment dels interessos dels seus ciutadans, i segon, perquè el retrat que els ambaixadors fan dels seus interlocutors estrangers té el valor de ser fruit de les investigacions, contactes i gestions de la diplomàcia que més accés, influència i poder té a tot el món, de la qual cosa es dedueix que els comentaris estan revestits d'una pàtina de realisme i versemblança considerable.
- Conseqüències per a Wikileaks
Malgrat el boicot, les amenaces, els insults i els sabotatges, Wikileaks té molts punts per seguir existint i desvelant secrets incòmodes dels poderosos. Ha aconseguit una elevada notorietat pública i té darrere seu els principals diaris del món i un exèrcit de seguidors; un perfil així és difícilment silenciable. Bàsicament, perquè té a favor les lleis occidentals i una certa raó moral, i el temps acaba generalment donant la raó a aquesta última. Per molt que ho desitgi Hillary Clinton, seria molt difícil portar a judici Julian Assange o els seus seguidors per haver desvelat els telegrames del Departament d'Estat. Toparia de ple amb la famosa primera esmena de la Constitució dels Estats Units, que blinda la llibertat d'expressió i de premsa. A més, quin sentit té acusar Assange de publicar documents confidencials quan també ho han fet els grans diaris de referència mundials?
En aquest cas, Wikileaks és un mitjà més que posa a disposició del públic informació que té un interès obvi. Assange no ha robat o sostret res a ningú; a ell li arriben documents de fonts anònimes (en aquest cas, seria el jove soldat Bradley Manning) i es limita a classificar-ho i fer-ho públic de la mateixa manera que diaris, televisions i ràdios han fet durant dècades. Ens trobem davant d'un exemple més en què la realitat global i tecnològica supera els vells mecanismes dels estats. Al Departament d'Estat no li queda cap més remei que alçar la veu, prometre una investigació i resar perquè la justícia sueca acabi acusant Assange de violador, però, com s'ha dit aquests dies, per molt que es vulgui matar el missatger, les veritats que destapa no seran menys veritat.
Al marge dels periodistes dels cinc grans mitjans que tenen accés a Wikileaks i que han de destriar 250.000 documents, a qui se li complica la vida de veritat és al personal diplomàtic d'ambaixades i consolats dels Estats Units arreu del món; hi ha telegrames de fins a dues-centes cinquanta seus diplomàtiques, que no són poques. Ambaixadors, cònsols i consellers han vist com Wikileaks cremava multitud de contactes que necessiten per fer la feina diària. La feina de tot diplomàtic té dues premisses bàsiques: la discreció i la confiança amb els interlocutors estrangers. Els papers de Wikileaks les han minat totes dues. Com trucarà un ambaixador a Seül al ministre d'Afers Estrangers sud-coreà perquè aquest últim li expliqui la reunió amb l'homòleg xinès si les últimes confidències són de domini públic? Amb quina cara s'adreçarà l'ambaixadora a Rabat al rei Mohamed VI demanant col·laboració antiterrorista si el monarca queda com un autèntic corrupte en els telegrames de Wikileaks? O com negociarà el representant a Madrid un augment de tropes a l'Afganistan amb la ministra de Defensa espanyola quan l'ambaixada la titlla d'"immadura"?
És clar que els diplomàtics nord-americans (si no es veuen obligats a canviar de destí per haver quedat massa exposats) seguiran fent la feina, però els seus interlocutors, ofesos, en el millor dels casos els rebran per cortesia i necessitat, i en el pitjor, directament, els donaran allargues o els oferiran informació no significativa. I aquesta segona perspectiva té un impacte directe en l'execució d'una diplomàcia eficient, ja que, si la primera potència mundial no té bons contactes ni recull bona informació, no serà incapaç de desplegar les polítiques adequades per als seus interessos.
- Conseqüències per a les relacions internacionals
La gran damnificada per l'escàndol de les filtracions és la diplomàcia nord-americana, però, de retruc, Wikileaks ha provocat un moviment sísmic en les relacions internacionals. Primer, perquè debilita enormement la primera potència del planeta i, per tant, dóna ales a les potències emergents. Si els EUA ja estaven tocats per les guerres a l'Iraq i a l'Afganistan i per la crisi econòmica, el seu prestigi s'enfonsa una mica més quan els seus rivals veuen que ni tan sols pot guardar els secrets de la seva diplomàcia. Un senyal més de la decadència de l'imperi? El secretari de Defensa, Robert Gates, diu que Wikileaks no els farà gaire mal perquè els Estats Units continuen sent "la potència necessària" i ningú pot obviar-los. A curt termini té raó; són massa importants a tots els racons del planeta i ningú es pot ofendre gaire públicament, però, quan una gran potència mostra signes de debilitat, els seus rivals en prenen nota.
El terratrèmol diplomàtic també s'explica perquè les filtracions han tocat temes molt sensibles sobre els quals s'està negociant dia a dia i que ara queden més en l'aire que mai. Per exemple: com sedueix ara l'OTAN a Rússia perquè se sumi a l'escut antimíssils quan la premsa revela que li han amagat un pla de defensa dels països bàltics, que, clarament, temen Moscou? Com Washington pensa convèncer Pequín perquè pressioni Pyongyang si els telegrames han desvelat un dels secrets més ben guardats del règim xinès: que no veuria malament una reunificació de les Corees amb Seül com a capital? Preguntes que de ben segur es fan no només els diplomàtics citats per Wikileaks, sinó també la resta de socis internacionals que treballaven en diverses negociacions i que ara maleiran en privat els seus col·legues nord-americans per haver minat el clima de confiança en converses multilaterals.
El sisme Wikileaks també exposa cruament el doble joc de la primera potència i de molts dels seus aliats. Ja sabíem que en públic diuen una cosa i entre bastidors una altra, però els telegrames filtrats tenen la virtut de fer miques aquesta màscara moral amb què camuflaven les seves accions. Com podrà dir Espanya que dóna suport a la democràcia al Magreb quan en secret celebraven un cop d'estat contra el que semblava el primer president democràtic de Mauritània? Wikileaks obre potser una nova etapa en què ni periodistes, ni analistes ni segurament diplomàtics s'empassaran tan fàcilment els discursos benintencionats de molts dirigents desacreditats i que ara seran més escrutats que mai.
I, finalment, una paradoxa de tot aquest cas. És obvi que Washington en surt molt tocat i avergonyit, però els telegrames tenen la virtut o l'inconvenient de deixar encara en més mala posició els seus interlocutors. Els ambaixadors nord-americans, al cap i a la fi, fan la feina que s'espera d'ells; si ells pressionen o maniobren amb més o menys delicadesa ho fan per defensar seus interessos, de la mateixa manera que intenten fer-ho totes les diplomàcies. Però, fora del Departament d'Estat, els telegrames fan mal especialment per dues raons: primer, perquè demostren com multitud de països es pleguen als interessos dels Estats Units, sovint en detriment dels interessos dels seus ciutadans, i segon, perquè el retrat que els ambaixadors fan dels seus interlocutors estrangers té el valor de ser fruit de les investigacions, contactes i gestions de la diplomàcia que més accés, influència i poder té a tot el món, de la qual cosa es dedueix que els comentaris estan revestits d'una pàtina de realisme i versemblança considerable.
- Conseqüències per a Wikileaks
Malgrat el boicot, les amenaces, els insults i els sabotatges, Wikileaks té molts punts per seguir existint i desvelant secrets incòmodes dels poderosos. Ha aconseguit una elevada notorietat pública i té darrere seu els principals diaris del món i un exèrcit de seguidors; un perfil així és difícilment silenciable. Bàsicament, perquè té a favor les lleis occidentals i una certa raó moral, i el temps acaba generalment donant la raó a aquesta última. Per molt que ho desitgi Hillary Clinton, seria molt difícil portar a judici Julian Assange o els seus seguidors per haver desvelat els telegrames del Departament d'Estat. Toparia de ple amb la famosa primera esmena de la Constitució dels Estats Units, que blinda la llibertat d'expressió i de premsa. A més, quin sentit té acusar Assange de publicar documents confidencials quan també ho han fet els grans diaris de referència mundials?
En aquest cas, Wikileaks és un mitjà més que posa a disposició del públic informació que té un interès obvi. Assange no ha robat o sostret res a ningú; a ell li arriben documents de fonts anònimes (en aquest cas, seria el jove soldat Bradley Manning) i es limita a classificar-ho i fer-ho públic de la mateixa manera que diaris, televisions i ràdios han fet durant dècades. Ens trobem davant d'un exemple més en què la realitat global i tecnològica supera els vells mecanismes dels estats. Al Departament d'Estat no li queda cap més remei que alçar la veu, prometre una investigació i resar perquè la justícia sueca acabi acusant Assange de violador, però, com s'ha dit aquests dies, per molt que es vulgui matar el missatger, les veritats que destapa no seran menys veritat.
