Carme Miró i Jordi Ramos (arqueòlegs)

Entre la bateria antiaèria i els canons: de la Guerra Civil al barraquisme. Mig segle d'història dalt del turó de la Rovira (I)

Els arqueòlegs Carme Miró i Jordi Ramos, que van conduir la recerca arqueològica al turó de la Rovira, descriuen les etapes històriques d'aquest indret, des de l'època de la Guerra Civil fins a l'enderroc de les últimes barraques, just abans dels Jocs Olímpics de Barcelona. Al turó de la Rovira, un dels principals escenaris del documental, hi va haver un centenar de barraques, en el nucli popularment anomenat "Els canons del Carmel", perquè les barraques es van construir aprofitant les estructures de la bateria antiaèria de la Guerra Civil. Encara hi queden vestigis importants, en un lloc de gran significat per a la memòria històrica de la ciutat. Carme Miró i Jordi Ramos han escrit aquest text per a aquest especial del 3cat24.cat.

Actualitzat
Bateria antaèria Arran d'una iniciativa de l'Associació de Veïnes i Veïns de Can Baró es van fer les primeres passes per a la recuperació de la bateria antiaèria de la Guerra Civil del turó de la Rovira, ubicada als barris del Carmel i Can Baró de Barcelona. Aquesta intervenció es va dur a terme durant tres campanyes al llarg dels estius dels anys 2006, 2007 i 2008, organitzades per l'Agència de Promoció del Carmel i entorns, SA, el Districte d'Horta-Guinardó, el Museu d'Història de la Ciutat (MuHBa), l'Associació de Veïnes i Veïns de Can Baró, la Fundació Escolta Josep Carol i l'empresa arqueològica ATICS, SL.

L'objectiu era afavorir la recuperació de la memòria històrica alhora que es convertia la zona en un espai dinamitzador del barri. Les feines van consistir a fer diferents camps de treball de voluntaris d'arreu del món per retirar la runa de l'interior de les sales de les dependències militars, acumulada durant la fi del barraquisme.

Feines per afavorir
la recuperacióAmb la idea de recuperar un espai que havia estat primordial per a la defensa de la ciutat durant els bombardejos feixistes de la Guerra Civil, ens vam trobar davant la important càrrega emocional pel respecte de les estructures conservades de les barraques instal·lades des de la fi de la guerra fins als Jocs Olímpics de Barcelona. En els camps de treball, les tasques van consistir a netejar i desembrossar el cim del turó de la Rovira. Així mateix, es va preveure retirar la runa de dins de les dues sales de recanvis de la bateria antiaèria, recuperar el projecte inicial de la primera bateria antiaèria dissenyada a finals de l'any 1937, i netejar el lloc de comandament. Aquesta runa era fruit de l'enderroc de les barraques que hi havia en aquesta zona fins a la dècada dels 90 del segle XX. 

Però va ser durant l'aparició de les barraques quan es va plantejar la recuperació d'alguns indrets per la forta càrrega sentimental. Durant la neteja es podien apreciar restes de roba, matalassos, algun televisor espatllat de tan antic, etc., però sobretot molta pedra aprofitada del cim, rajoles recuperades -algunes de modernistes- i totxos. Dalt del cim del turó de la Rovira, a la zona de Los Cañones, s'han documentat aproximadament un centenar de barraques (Bou, 2007: 153).

El turó
El turó de la Rovira forma part de les darreres estivacions de la serra del Collserola. Té una altitud de 167 metres i té una forma allargada, amb una orientació NE-SO; la part superior és en forma d'altiplà. La composició geològica consisteix en calcàries paleozoiques i pissarres silúriques. L'aprofitament de la pedra calcària del turó va donar origen a la pedrera de Can Baró, que va destruir part del patrimoni antic d'aquest indret.

Pel que fa al seu patrimoni cal destacar tres moments històrics bàsics per entendre la formació i evolució de la nostra ciutat: d'una banda, un poblat iber; de l'altra, restes de construccions militars de la Guerra Civil, i finalment l'empremta importantíssima del barraquisme.

La bateria antiaèria
La bateria antiaèriaCom ja s'ha assenyalat, la finalitat principal d'iniciar els treballs al turó de la Rovira era recuperar part de la memòria històrica de Barcelona, a través de la neteja i el condicionament de l'espai de les defenses antiaèries instal·lades al turó. En aquest cim hi va haver un enclavament militar per defensar-se contra els avions feixistes durant la Guerra Civil. Tenia un destacament d'artillers que custodiaven els canons antiaeris per fer front a l'aviació feixista aliada, principalment italiana, que actuava des de l'illa de Mallorca.

Barcelona va ser una plaça forta important de la banda republicana durant la Guerra Civil. Així mateix, va ser modèlica pel que fa a la defensa passiva, la defensa dels seus habitants. De fet, és ben coneguda la gran xarxa de refugis subterranis de la ciutat, tant públics -construïts per l'administració- com també privats. A banda d'aquest fet, el govern republicà va fer construir les bateries antiaèries de Sant Pere Màrtir i del turó de la Rovira per defensar la ciutat dels atacs dels avions i vaixells feixistes. Hem de recordar que a Montjuïc ja hi havia la bateria Bonavista, per completar el triangle de defensa. Al maig del 1937 es va crear la Defensa Especial contra Aeronaus i l'Arma d'Aviació de la República, organisme responsable de la defensa contra els atacs del insurrectes. Possiblement, els canons que ocupaven les bateries eren d'origen anglès, model de l'any 1923, coneguts amb el nom de Vickers 105. Durant l'alçament de les tropes nacionals l'any 1936, l'exèrcit republicà disposava de 48 peces d'aquest model. Pel que fa a la bateria antiaèria durant la Guerra Civil, cal destacar que aquest emplaçament quedava massa allunyat del port i dels barris vells, no pas per a l'abast simple dels canons, però sí per al seu tir útil sense posar en perill la ciutat. També cal tenir en compte que, amb el gran desgast dels canons antiaeris, algunes peces noves que arribarien en dates posteriors eren substitucions i no veritables reforços.

Actualment, el turó de la Rovira es troba ocupat per set plataformes de tir construïdes a finals de l'any 1937 i inicis del 1938 (es va passar d'un primer projecte de tres a un de quatre, per la qual cosa se n'han conservat les set, més o menys emmascarades per la història posterior), també pels passadissos subterranis que les comunicaven, i que feien les funcions de magatzem i polvorí, i pel lloc de comandament, des d'on es dirigien les operacions, a més del dormitori de la tropa i el dels oficials.

Continua llegint

Anar al contingut