L'escriptor Llàtzer Moix analitza la influència dels edificis emblemàtics a "Arquitectura miraculosa"
El Museu Guggenheim de Bilbao, obra de l'arquitecte Frank Gehry, serveix al periodista Llàtzer Moix com a punt de partida del seu nou llibre, "Arquitectura miraculosa". En concret, Moix ha analitzat el paper que han tingut els projectes d'arquitectes estrella en la transformació de diverses ciutats espanyoles. En el cas de Bilbao, l'experiment va sortir bé i la ciutat ha patit una metamorfosi que ha esborrat la seva imatge grisa i l'ha rellançat des del punt de vista turístic i econòmic. Però el llibre és més crític amb altres projectes d'arquitectes de renom com Santiago Calatrava, Zaha Hadid, Jean Nouvel o Norman Foster.
Els poders miraculosos que l'obertura del Museu Guggenheim de Frank Gehry van obrar en Bilbao són l'excusa perfecta per posar de manifest el fenomen que es va generar a continuació a tot el territori espanyol: alcaldes i promotors privats es van llançar a contractar arquitectes internacionals de renom per rellançar les seves ciutats.
Això és el que el periodista Llàtzer Moix analitza en la seva última obra, "Arquitectura miraculosa", publicat per Anagrama. "Tant alcaldes com presidents autonòmics han confiat en la màgia o en el miracle que podia proporcionar un arquitecte estrella per posar la ciutat en el mapa, atreure més turisme i, en definitiva, ingressar més recursos econòmics", explica l'escriptor.
Després de dos anys d'investigació, de parlar amb molts dels protagonistes i de recórrer l'escenari de les seves obres, Moix ha publicat un estudi on explica cada un d'aquests casos, amb casuístiques i resultats diferents: alguns van encertar més les necessitats de la ciutat que els edificis satisfeien, mentre que altres empreses no van tenir la mateixa sort i es van engegar amb més inconsciència i costos desorbitats.
En la majoria de casos, però, s'evidencia que aquest fenomen també va ser possible perquè els mateixos arquitectes semblaven "cansats de ser esclaus de la funció i van arribar a un moment de llibertat en què l'única funció era la forma" de l'edifici.
Per exemple, en el llibre Moix fa un repàs de l'obra de Zaha Hadid a l'Expo de Saragossa, un pavelló que va costar més de 80 milions d'euros i que, ara, després de l'esdeveniment, es manté tancat i ple de grafitis. També recull els treballs de Santiago Calatrava a València o els plans inacabats de Peter Eisenman a Santiago de Compostel·la. A Madrid, el llibre exposa obres com el CaixaForum de Jacques Herzog i Pierre de Meuron, o l'Hotel Silken, qualificat de "parc temàtic" de l'arquitectura actual.
I s'atura en projectes privats a Barcelona, com la Torre Agbar, obra de Jean Nouvel, o la remodelació del Camp Nou, encarregada al britànic Norman Foster. O grans gratacels com els del japonès Toyo Ito a l'Hospitalet de Llobregat.
Moix també és crític amb la despesa econòmica que la construcció d'aquests edificis, molt complexos tècnicament, ha representat per als seus promotors: "La despesa sempre ha estat suficientment gran com perquè no només hi hagi dubtes raonables de recuperar la inversió, sinó també sobre la viabilitat de poder anar-ne pagant cada mes les despeses generals de manteniment".
La conclusió de Moix és que l'actual crisi econòmica obre una nova etapa "en què potser no hi haurà lloc per a tanta alegria a l'hora d'encarregar i subministrar edificis icònics".
Això és el que el periodista Llàtzer Moix analitza en la seva última obra, "Arquitectura miraculosa", publicat per Anagrama. "Tant alcaldes com presidents autonòmics han confiat en la màgia o en el miracle que podia proporcionar un arquitecte estrella per posar la ciutat en el mapa, atreure més turisme i, en definitiva, ingressar més recursos econòmics", explica l'escriptor.
Després de dos anys d'investigació, de parlar amb molts dels protagonistes i de recórrer l'escenari de les seves obres, Moix ha publicat un estudi on explica cada un d'aquests casos, amb casuístiques i resultats diferents: alguns van encertar més les necessitats de la ciutat que els edificis satisfeien, mentre que altres empreses no van tenir la mateixa sort i es van engegar amb més inconsciència i costos desorbitats.
En la majoria de casos, però, s'evidencia que aquest fenomen també va ser possible perquè els mateixos arquitectes semblaven "cansats de ser esclaus de la funció i van arribar a un moment de llibertat en què l'única funció era la forma" de l'edifici.
Per exemple, en el llibre Moix fa un repàs de l'obra de Zaha Hadid a l'Expo de Saragossa, un pavelló que va costar més de 80 milions d'euros i que, ara, després de l'esdeveniment, es manté tancat i ple de grafitis. També recull els treballs de Santiago Calatrava a València o els plans inacabats de Peter Eisenman a Santiago de Compostel·la. A Madrid, el llibre exposa obres com el CaixaForum de Jacques Herzog i Pierre de Meuron, o l'Hotel Silken, qualificat de "parc temàtic" de l'arquitectura actual.
I s'atura en projectes privats a Barcelona, com la Torre Agbar, obra de Jean Nouvel, o la remodelació del Camp Nou, encarregada al britànic Norman Foster. O grans gratacels com els del japonès Toyo Ito a l'Hospitalet de Llobregat.
Moix també és crític amb la despesa econòmica que la construcció d'aquests edificis, molt complexos tècnicament, ha representat per als seus promotors: "La despesa sempre ha estat suficientment gran com perquè no només hi hagi dubtes raonables de recuperar la inversió, sinó també sobre la viabilitat de poder anar-ne pagant cada mes les despeses generals de manteniment".
La conclusió de Moix és que l'actual crisi econòmica obre una nova etapa "en què potser no hi haurà lloc per a tanta alegria a l'hora d'encarregar i subministrar edificis icònics".
