El mastegot
Mastegot, bofetada, cop de puny. D'aquesta manera tant contundent la premsa internacional ha qualificat la humiliació infringida al vice-president dels Estats Units durant la seva recent visita oficial a Israel. Joe Biden aterrava dilluns a Tel-Aviv amb la intenció de restablir el clima de confiança entre tots dos paisos, seriosament deteriorat durant el primer any de mandat d'Obama, de impulsar una nova ronda de negociacions israeliano-palestines, i de convèncer al seu principal aliat al Pròxim Orient que la millor manera de combatre el pla nuclear iranià no és un atac militar preventiu contra les plantes d'enriquiment d'urani sino la implementació d'un conjunt de sancions diplomàtiques i, sobretot, econòmiques contra el règim de Teheran.
Enllaç a altres textos de l'autor 
Jordi Lucea
Director del 324.cat.
Doncs bé, hores després que Biden emfatitzés públicament i solemnement que en termes de seguretat no hi ha fissures entre Jerusalem i Washington, i que els nord-americans segueixen seriosament compromesos amb la seguretat d'Israel, el ministre de l'Interior hebreu va anunciar la contrucció de 1.600 nous assentaments jueus a Jerusalem Est. L'impacte diplomàtic va ser de grans proporcions; el vicepresident es va sentir tan insultat que a corre-cuita -i fent esperar 90 minuts el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, amb qui havia de sopar- va redactar una nota de protesta en uns termes duríssims. Els Estats Units -deia la nota- condemnen la decisió feta pública pel govern de Tel Aviv, que només fa que soscavar la nostra confiança mútua. La reacció nord-americana era lògica. L'administració Obama ha pressionat reiteradament els israelians perquè deixin de construir més assentaments i Netanyahu s'havia compromès a congelar durant deu mesos els que estaven a punt d'edificar-se en territori palestí. Tot i que l'anunci no vulnerava aquest compromís –Jerusalem en quedava al marge-, fer-lo públic coincidint amb la visita del vicepresident era un gest poc amistós.
Fins aquí els fets, que hem intentat exposar de forma molt sintètica. A partir d'ara apuntarem les respostes que han donat els analistes internacionals a les múltiples preguntes que s'han formulat a propòsit d'aquests fets i que, fonamentalment, són aquestes. Quina intencionalitat va tenir aquesta ofensa? N'estava al corrent Netanyahu, dels plans del seu ministre de l'Interior? Qui hi surt guanyant amb tot plegat? Podran reprendre's les negociacions israeliano-palestines? Hi haurà ruptura entre nord-americans i israelians? Què ha de fer Obama a partir d'ara?
Comencem per la intencionalitat última d'aquest gest tan provocador. L'incendiari va ser el ministre de l'Interior, l'ultraortodox sefardita Eli Yishai, líder del partit Shas, una de les sis formacions polítiques que componen el govern de Netanyahu. Hi ha qui sosté que la seva intenció era dinamitar els esforços per reprendre les negociacions entre israelians i palestins. Altres apunten que Yishai ha volgut fer un gest cap a la seva militància, just quan se sent amenaçat per dos contrincants polítics que li volen disputar la direcció del partit. Sigui com sigui, l'incident demostra la gran influència que tenen els partits polítics petits en el govern. És per això que el president Shimon Peres ha demanat a Netanyahu que expulsi les formacions ultres del seu gabinet i convidi el centrista Kadima a formar-ne part.
Netanyahu diu que no en sabia res, però alguns especialistes creuen que ha estat una altra maniobra tàctica del líder del Likud per sobreviure a les pressions contraposades del seu electorat i de Washington. Si és així, ha posat en perill la seva relació personal amb Biden, un dels seus principals valedors a l'administració nord-americana.
Els extremistes han estat els grans beneficiaris de la polèmica. La ultradreta israeliana ha celebrat el gest com una reivindicació de la independència israeliana i una resposta a l'insult que representa per ells el fet que Obama no s'hagi dignat encara a fer un viatge a Israel. La gent de Hamas també han d'estar contents. Els radicals palestins que segueixen sense acceptar l'existència de l'estat d'Israel poden sentir-se enfortits pel deteriorament de les relacions israeliano-nord-americanes.
Com ja hem apuntat, Joe Biden ha anat a Israel per impulsar les converses indirectes que israelians i palestins estan a punt de començar. Tot i que no s'han cancel·lat, els palestins han dit que l'incident torpedineja qualsevol esforç negociador. En qualsevol cas, tothom coincideix a assenyalar que les relacions entre tots dos pobles passen pel seu pitjor moment en els últims mesos. Tant és així que si hi torna a haver contactes els negociadors no es trobaran cara a cara. Probablement, estaran en habitacions separades i seran els diplomàtics nord-americans els qui s'encarregaran de fer l'intercanvi de propostes. Com diu un acudit palestí, després de 17 mesos negociant, els dos bàndols han acordat no reunir-se.
Israelians i palestins aborden la represa del diàleg sota paràmetres ben diferents. Els negociadors de Netanyahu volen començar de zero; en canvi, els diplomàtics de l'Autoritat Palestina donen per fet que s'han d'assumir els compromisos adquirits per l'anterior primer ministre israelià, Ehud Olmert, durant l'última ronda negociadora. Com a contrapartida, accepten que els israelians es quedin zones palestines, a canvi que els donin altres franges de territori d'Israel. La consigna és: "No reclamem les fronteres del 67, sinó les dimensions del 67". Si les converses no s'arriben a celebrar o fracassen, podria esclatar una nova intifada. L'última va començar després d'un fracàs negociador.
Es diu que Obama ha actuat precipitadament. La pressió exercida sobre Netanyahu perquè congelés els nous assentaments no es va calcular bé. Es recorda una regla no escrita de la diplomàcia nord-americana que diu que els presidents han de fer propostes quan saben que seran acceptades o, com a mínim, quan tenen un pla B. Se li retreu, també, no haver aconseguit cap gest conciliador dels àrabs quan Netanyahu va acceptar l'existència de l'estat palestí.
Situats en aquest punt, alguns rotatius de gran influència demanen a Obama que passi de les paraules als fets i que ensenyi la musculatura. Diuen que l'exemple a seguir seria el que va protagonitzar Bush pare quan Itzhak Shamir es negava a assistir a la Cimera de Madrid del 1991 i la Casa Blanca va amenaçar-lo de retirar les garanties que donava als crèdits internacionals que rebia la seva administració.
Malgrat les diferències, sembla difícil que hi hagi ruptura entre nord-americans i israelians, perquè es necessiten mútuament. Són com un matrimoni mal avingut que no es divorcia mai. Una altra cosa és quina evolució política pot experimentar Israel si no resol el problema palestí. Algunes veus de l'esquerra israeliana es comencen a manifestar en termes molt pessimistes. Diuen que la pau aterreix la dreta, i que això pot significar la mort d'Israel. Si no es troben solucions el país corre el risc de quedar aïllat internacionalment i esdevenir l'últim gueto jueu. En paraules molt més suaus, ja ho va dir Joe Biden abans d'abandonar Israel: "L''statu quo' actual és insostenible".
Fins aquí els fets, que hem intentat exposar de forma molt sintètica. A partir d'ara apuntarem les respostes que han donat els analistes internacionals a les múltiples preguntes que s'han formulat a propòsit d'aquests fets i que, fonamentalment, són aquestes. Quina intencionalitat va tenir aquesta ofensa? N'estava al corrent Netanyahu, dels plans del seu ministre de l'Interior? Qui hi surt guanyant amb tot plegat? Podran reprendre's les negociacions israeliano-palestines? Hi haurà ruptura entre nord-americans i israelians? Què ha de fer Obama a partir d'ara?
Comencem per la intencionalitat última d'aquest gest tan provocador. L'incendiari va ser el ministre de l'Interior, l'ultraortodox sefardita Eli Yishai, líder del partit Shas, una de les sis formacions polítiques que componen el govern de Netanyahu. Hi ha qui sosté que la seva intenció era dinamitar els esforços per reprendre les negociacions entre israelians i palestins. Altres apunten que Yishai ha volgut fer un gest cap a la seva militància, just quan se sent amenaçat per dos contrincants polítics que li volen disputar la direcció del partit. Sigui com sigui, l'incident demostra la gran influència que tenen els partits polítics petits en el govern. És per això que el president Shimon Peres ha demanat a Netanyahu que expulsi les formacions ultres del seu gabinet i convidi el centrista Kadima a formar-ne part.
Netanyahu diu que no en sabia res, però alguns especialistes creuen que ha estat una altra maniobra tàctica del líder del Likud per sobreviure a les pressions contraposades del seu electorat i de Washington. Si és així, ha posat en perill la seva relació personal amb Biden, un dels seus principals valedors a l'administració nord-americana.
Els extremistes han estat els grans beneficiaris de la polèmica. La ultradreta israeliana ha celebrat el gest com una reivindicació de la independència israeliana i una resposta a l'insult que representa per ells el fet que Obama no s'hagi dignat encara a fer un viatge a Israel. La gent de Hamas també han d'estar contents. Els radicals palestins que segueixen sense acceptar l'existència de l'estat d'Israel poden sentir-se enfortits pel deteriorament de les relacions israeliano-nord-americanes.
Com ja hem apuntat, Joe Biden ha anat a Israel per impulsar les converses indirectes que israelians i palestins estan a punt de començar. Tot i que no s'han cancel·lat, els palestins han dit que l'incident torpedineja qualsevol esforç negociador. En qualsevol cas, tothom coincideix a assenyalar que les relacions entre tots dos pobles passen pel seu pitjor moment en els últims mesos. Tant és així que si hi torna a haver contactes els negociadors no es trobaran cara a cara. Probablement, estaran en habitacions separades i seran els diplomàtics nord-americans els qui s'encarregaran de fer l'intercanvi de propostes. Com diu un acudit palestí, després de 17 mesos negociant, els dos bàndols han acordat no reunir-se.
Israelians i palestins aborden la represa del diàleg sota paràmetres ben diferents. Els negociadors de Netanyahu volen començar de zero; en canvi, els diplomàtics de l'Autoritat Palestina donen per fet que s'han d'assumir els compromisos adquirits per l'anterior primer ministre israelià, Ehud Olmert, durant l'última ronda negociadora. Com a contrapartida, accepten que els israelians es quedin zones palestines, a canvi que els donin altres franges de territori d'Israel. La consigna és: "No reclamem les fronteres del 67, sinó les dimensions del 67". Si les converses no s'arriben a celebrar o fracassen, podria esclatar una nova intifada. L'última va començar després d'un fracàs negociador.
Es diu que Obama ha actuat precipitadament. La pressió exercida sobre Netanyahu perquè congelés els nous assentaments no es va calcular bé. Es recorda una regla no escrita de la diplomàcia nord-americana que diu que els presidents han de fer propostes quan saben que seran acceptades o, com a mínim, quan tenen un pla B. Se li retreu, també, no haver aconseguit cap gest conciliador dels àrabs quan Netanyahu va acceptar l'existència de l'estat palestí.
Situats en aquest punt, alguns rotatius de gran influència demanen a Obama que passi de les paraules als fets i que ensenyi la musculatura. Diuen que l'exemple a seguir seria el que va protagonitzar Bush pare quan Itzhak Shamir es negava a assistir a la Cimera de Madrid del 1991 i la Casa Blanca va amenaçar-lo de retirar les garanties que donava als crèdits internacionals que rebia la seva administració.
Malgrat les diferències, sembla difícil que hi hagi ruptura entre nord-americans i israelians, perquè es necessiten mútuament. Són com un matrimoni mal avingut que no es divorcia mai. Una altra cosa és quina evolució política pot experimentar Israel si no resol el problema palestí. Algunes veus de l'esquerra israeliana es comencen a manifestar en termes molt pessimistes. Diuen que la pau aterreix la dreta, i que això pot significar la mort d'Israel. Si no es troben solucions el país corre el risc de quedar aïllat internacionalment i esdevenir l'últim gueto jueu. En paraules molt més suaus, ja ho va dir Joe Biden abans d'abandonar Israel: "L''statu quo' actual és insostenible".
