El mòbil ha assumit a Barcelona la seva condició d'aparell més poderós del món
Els mòbils ja no són els "telèfons mòbils". Fa temps que han deixat de ser-ho. Però aquest any el sector ha assumit per fi el lideratge global. L'afirmació que el 2013 n'hi haurà més que no ordinadors només és una dada que ho ratifica. Per això el sector aplegat a Barcelona ha deixat ben clar que aquest negoci és el que té més oportunitats de créixer i que abans caldrà millorar la xarxa. El debat se centra a discutir com es paga.
Aquesta qüestió de l'economia no ha deixat d'aparèixer, tant a les presentacions oficials com en les sessions de discussió centrades en assumptes transversals i especialitzats. L'encontre mundial ha servit per donar a conèixer productes nous i per apuntar el traçat del futur a mitjà termini, però també ha sigut l'escenari de les grans confrontacions empresarials.
Aquestes batalles pel domini del mercat s'han fet visibles en dos entorns diferents. Per una banda, han tingut lloc en el terreny més obvi del "software" i el "hardware". Mentre els fabricants han provat d'aportar novetats, l'enginyeria informàtica ha buscat a Barcelona una pantalla per exhibir sense embuts la voluntat d'assenyalar un contrincant definit.
En efecte, Microsoft va omplir l'auditori més gran de l'hotel Plaza, i un annex per encabir els que no hi havien pogut entrar, després d'empaperar l'estació de metro d'Espanya amb l'anunci del seu nou programari Windows Phone 7 series. Encara no té data (només un ambigu "Hollyday 2010"), però no hi ha cap dubte que apunta cap a l'iPhone. No es va esmentar mai, però la seva ombra era allà, darrere les paraules en veu molt alta de Steve Ballmer, màxim responsable de l'empresa que va fundar Bill Gates.
La presentació pública de la intenció d'unir esforços en el camp de les aplicacions no amagava tampoc que l'iStore d'Apple era a l'altre costat, plantat en el lideratge absolut de la descàrrega d'aplicacions com l'adversari a batre.
Finalment, la presència en dues sessions de relleu dels fundadors de Spotify contenia un missatge implícit que Ralph Simon, president de Mobilium i director d'escena en totes dues sessions, va subratllar per si de cas a algú se li havia escapat: l'iTunes no ho és tot, Apple no ho és tot.
En realitat, a hores d'ara ningú no discuteix que va ser l'empresa de Califòrnia la que va revolucionar el mercat amb els seus progressos tecnològics, però aquest 2010 ha servit per deixar ben clar que, assumida la realitat, la competència ha dit que ja n'hi ha prou i ha decidit posar fre al domini d'Apple, potser sense adonar-se que aquesta posició es deu només al seu encert: inventen productes que connecten amb el públic i que modifiquen de forma radical la noció dels aparells i el seu ús.
Aquesta declaració de combat contra Apple ha tingut fins i tot el protocol d'un reconeixement públic, atorgant a Steve Jobs un dels premis d'enguany, l'únic premi de caràcter personal. Un gest noble per part dels cavallers de la telefonia mòbil, decidits a admetre que és l'home que va al capdavant però també decidits a empaitar-lo i competir-hi amb energia.
Qui paga la xarxa
La segona gran batalla ha sigut una mica més discreta, perquè hi ha assumptes que no s'espolsen fins que s'han aclarit del tot, però s'ha deixat sentir. Ho va fer uns dies abans, quan el president de Telefónica, César Alierta, en un acte poc concorregut, va deixar anar la idea que potser els que ofereixen serveis a internet, com és el cas de Google, haurien de pagar per les transmissions. Google ha avisat fa poc del seu experiment per crear una xarxa pròpia, molt més ràpida i capaç. Eric Schmidt ha fet saber a Barcelona que només és una prova, que en realitat no tenen previst competir (encara?) amb els operadors i ha llançat una proclama que és un reconeixement: el mòbil ja és l'aparell preferent, des d'ara Google sap amb qui s'ha d'entendre.
Després que el ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, semblava haver-se unit a les proclames per fer l'onada a Alierta, Vittorio Colao, el cap de Vodafone, no va amagar en la seva intervenció la convicció que algú li ha de parar els peus a Google, i va demanar la intervenció pública perquè s'eviti una excessiva concentració de poder de mercat. També va reclamar una acció per resoldre el cas d'aquells països on algú en posició dominant no deixa prou aire als altres, en una referència a la Telefónica espanyola.
La discussió ve de lluny i té a veure amb la neutralitat de la xarxa, que la directiva europea aprovada abans d'acabar l'any passat vol garantir. La veritat és que els usuaris ja paguen per accedir a la xarxa, però els operadors insisteixen que tots aquells que basen el seu negoci en la transmissió de dades, recerques incloses, han de pagar la seva part.
El missatge més rotund d'aquesta trobada ha sigut aquest: la tecnologia ens ofereix moltes oportunitats, l'entreteniment i les aplicacions són un pont cap al futur i cap al negoci global, tan global que es permet llançar campanyes solidàries de vocació planetària.
Però això demana unes xarxes més potents, més capaces d'allotjar i transmetre totes les dades que els ciutadans voldran consumir amb els mòbils: vídeo, música, educació, salut, gestions, pagaments, GPS, recerques i uns punts suspensius que resumeixin unes possibilitats gairebé infinites. El mateix missatge acaba amb un avís: tot això no serà possible sense millorar les xarxes.
A partir d'ara ja només es tracta de parlar del preu.
I caldrà veure si al final es pren la decisió, insinuada diversos cops, que hi hagi dues vies: una de més lenta, de preu similar a les tarifes planes d'avui, i una altra de més ràpida, amb un preu més elevat. No serà tan fàcil perquè a hores d'ara tothom té clar que el mòbil és, en molts països, no pas un luxe sinó una eina de comunicació de primera necessitat.
El futur es diu Dylan
La potència del negoci no es posa en dubte. L'ebullició d'aquest sector, que en només deu anys s'ha convertit en l'agrupació que domina l'aparell més poderós del món, ha tingut moltes expressions i l'allau de joves als laboratoris de desenvolupadors situats a la zona d'aplicacions en podria ser una. Aquesta eina té la virtut de permetre que els usuaris també aportin les seves creacions. Són usuaris avançats, és clar. Però en el futur no sabem si els límits seran tan estrets.
El símbol d'aquesta transformació podria ser el londinenc Dylan Maryk. Ha vingut al congrés a fer-hi una ullada. Ja ha creat tres aplicacions, per a iPhone. Té curiositat per provar el nou OS de Windows. I espera trobar socis, perquè les aplicacions estan a la venda i en treu un rendiment. No és gaire, encara, però hi ha un detall que ho explica gairebé tot: Dylan Maryk només té catorze anys.
Aquestes batalles pel domini del mercat s'han fet visibles en dos entorns diferents. Per una banda, han tingut lloc en el terreny més obvi del "software" i el "hardware". Mentre els fabricants han provat d'aportar novetats, l'enginyeria informàtica ha buscat a Barcelona una pantalla per exhibir sense embuts la voluntat d'assenyalar un contrincant definit.
En efecte, Microsoft va omplir l'auditori més gran de l'hotel Plaza, i un annex per encabir els que no hi havien pogut entrar, després d'empaperar l'estació de metro d'Espanya amb l'anunci del seu nou programari Windows Phone 7 series. Encara no té data (només un ambigu "Hollyday 2010"), però no hi ha cap dubte que apunta cap a l'iPhone. No es va esmentar mai, però la seva ombra era allà, darrere les paraules en veu molt alta de Steve Ballmer, màxim responsable de l'empresa que va fundar Bill Gates.
La presentació pública de la intenció d'unir esforços en el camp de les aplicacions no amagava tampoc que l'iStore d'Apple era a l'altre costat, plantat en el lideratge absolut de la descàrrega d'aplicacions com l'adversari a batre.
Finalment, la presència en dues sessions de relleu dels fundadors de Spotify contenia un missatge implícit que Ralph Simon, president de Mobilium i director d'escena en totes dues sessions, va subratllar per si de cas a algú se li havia escapat: l'iTunes no ho és tot, Apple no ho és tot.
En realitat, a hores d'ara ningú no discuteix que va ser l'empresa de Califòrnia la que va revolucionar el mercat amb els seus progressos tecnològics, però aquest 2010 ha servit per deixar ben clar que, assumida la realitat, la competència ha dit que ja n'hi ha prou i ha decidit posar fre al domini d'Apple, potser sense adonar-se que aquesta posició es deu només al seu encert: inventen productes que connecten amb el públic i que modifiquen de forma radical la noció dels aparells i el seu ús.
Aquesta declaració de combat contra Apple ha tingut fins i tot el protocol d'un reconeixement públic, atorgant a Steve Jobs un dels premis d'enguany, l'únic premi de caràcter personal. Un gest noble per part dels cavallers de la telefonia mòbil, decidits a admetre que és l'home que va al capdavant però també decidits a empaitar-lo i competir-hi amb energia.
Qui paga la xarxa
La segona gran batalla ha sigut una mica més discreta, perquè hi ha assumptes que no s'espolsen fins que s'han aclarit del tot, però s'ha deixat sentir. Ho va fer uns dies abans, quan el president de Telefónica, César Alierta, en un acte poc concorregut, va deixar anar la idea que potser els que ofereixen serveis a internet, com és el cas de Google, haurien de pagar per les transmissions. Google ha avisat fa poc del seu experiment per crear una xarxa pròpia, molt més ràpida i capaç. Eric Schmidt ha fet saber a Barcelona que només és una prova, que en realitat no tenen previst competir (encara?) amb els operadors i ha llançat una proclama que és un reconeixement: el mòbil ja és l'aparell preferent, des d'ara Google sap amb qui s'ha d'entendre.
Després que el ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, semblava haver-se unit a les proclames per fer l'onada a Alierta, Vittorio Colao, el cap de Vodafone, no va amagar en la seva intervenció la convicció que algú li ha de parar els peus a Google, i va demanar la intervenció pública perquè s'eviti una excessiva concentració de poder de mercat. També va reclamar una acció per resoldre el cas d'aquells països on algú en posició dominant no deixa prou aire als altres, en una referència a la Telefónica espanyola.
La discussió ve de lluny i té a veure amb la neutralitat de la xarxa, que la directiva europea aprovada abans d'acabar l'any passat vol garantir. La veritat és que els usuaris ja paguen per accedir a la xarxa, però els operadors insisteixen que tots aquells que basen el seu negoci en la transmissió de dades, recerques incloses, han de pagar la seva part.
El missatge més rotund d'aquesta trobada ha sigut aquest: la tecnologia ens ofereix moltes oportunitats, l'entreteniment i les aplicacions són un pont cap al futur i cap al negoci global, tan global que es permet llançar campanyes solidàries de vocació planetària.
Però això demana unes xarxes més potents, més capaces d'allotjar i transmetre totes les dades que els ciutadans voldran consumir amb els mòbils: vídeo, música, educació, salut, gestions, pagaments, GPS, recerques i uns punts suspensius que resumeixin unes possibilitats gairebé infinites. El mateix missatge acaba amb un avís: tot això no serà possible sense millorar les xarxes.
A partir d'ara ja només es tracta de parlar del preu.
I caldrà veure si al final es pren la decisió, insinuada diversos cops, que hi hagi dues vies: una de més lenta, de preu similar a les tarifes planes d'avui, i una altra de més ràpida, amb un preu més elevat. No serà tan fàcil perquè a hores d'ara tothom té clar que el mòbil és, en molts països, no pas un luxe sinó una eina de comunicació de primera necessitat.
El futur es diu Dylan
La potència del negoci no es posa en dubte. L'ebullició d'aquest sector, que en només deu anys s'ha convertit en l'agrupació que domina l'aparell més poderós del món, ha tingut moltes expressions i l'allau de joves als laboratoris de desenvolupadors situats a la zona d'aplicacions en podria ser una. Aquesta eina té la virtut de permetre que els usuaris també aportin les seves creacions. Són usuaris avançats, és clar. Però en el futur no sabem si els límits seran tan estrets.
El símbol d'aquesta transformació podria ser el londinenc Dylan Maryk. Ha vingut al congrés a fer-hi una ullada. Ja ha creat tres aplicacions, per a iPhone. Té curiositat per provar el nou OS de Windows. I espera trobar socis, perquè les aplicacions estan a la venda i en treu un rendiment. No és gaire, encara, però hi ha un detall que ho explica gairebé tot: Dylan Maryk només té catorze anys.
