La desaparició dels barris de barraques
La desaparició dels nuclis de barraques sovint anava lligada a grans esdeveniments públics o a operacions urbanístiques. El Congrés Eucarístic Internacional del 1952 va suposar l'enderrocament de la majoria de les barraques de la part alta de l'avinguda Diagonal. Als anys 60 va passar el mateix amb les barraques de Can Tunis, afectades per la construcció del que anys després seria la Ronda del Litoral, i amb les barraques del nucli de Maricel, enderrocades per fer el Parc d'Atraccions de Montjuïc, el 1966.
El barri de barraques del Somorrostro va anar perdent terreny a mesura que avançava la construcció del passeig Marítim de la Barceloneta. Però al juny de 1966 s'havia de celebrar a Barcelona la Primera Setmana Naval, amb la presència del cap de l'Estat Francisco Franco. Una de les actuacions previstes eren unes maniobres navals amb un simulacre de desembarcament a la platja, on encara hi havia unes 600 barraques. Es va prendre la decisió d'enderrocar-les ràpidament per no deslluir l'espectacle, i els habitants van ser traslladats a altres nuclis de barraques, a pisos a Badalona o a barracots provisionals. Després de moltes dècades d'existència, el barri del Somorrostro va desaparèixer en dues setmanes.
A partir de mitjans dels anys 60, els habitants d'alguns dels barris de barraques com els de la muntanya de Montjuïc van anar marxant a viure als pisos que s'anaven construint a la perifèria. A la muntanya del Carmel, bona part dels barraquistes van rebutjar el trasllat als polígons i van continuar la seva lluita reivindicativa fins que van aconseguir que es construïssin blocs de pisos a la mateixa zona; les últimes barraques es van enderrocar l'any 1990. També van perdurar molts anys nuclis com el de Rera el Cementiri, al barri del Poblenou. En altres casos, els barris de barraques van prolongar la seva vida molts anys amb l'arribada de nous habitants, molts d'ètnia gitana. Va ser el cas del Camp de Bota, de Can Tunis o del barri de la Perona. En aquest últim, el reallotjament en pisos va ser un procés llarg i ple de dificultats que es va descriure en un reportatge al programa "30 Minuts" de l'any 1985.
A partir de mitjans dels anys 60, els habitants d'alguns dels barris de barraques com els de la muntanya de Montjuïc van anar marxant a viure als pisos que s'anaven construint a la perifèria. A la muntanya del Carmel, bona part dels barraquistes van rebutjar el trasllat als polígons i van continuar la seva lluita reivindicativa fins que van aconseguir que es construïssin blocs de pisos a la mateixa zona; les últimes barraques es van enderrocar l'any 1990. També van perdurar molts anys nuclis com el de Rera el Cementiri, al barri del Poblenou. En altres casos, els barris de barraques van prolongar la seva vida molts anys amb l'arribada de nous habitants, molts d'ètnia gitana. Va ser el cas del Camp de Bota, de Can Tunis o del barri de la Perona. En aquest últim, el reallotjament en pisos va ser un procés llarg i ple de dificultats que es va descriure en un reportatge al programa "30 Minuts" de l'any 1985.
