El segon motí de Boston
Enllaç a altres textos de l'autor 
Jordi Lucea
Director del 324.cat.
La victòria de Scott Brown a Masachussetts ha donat molta moral als republicans i ha desconcertat els demòcrates. Els primers han llegit els resultats en clau triomfalista i els segons s'ho han pres a la tremenda. Potser entre poc i massa. És veritat que la pèrdua de l'escó que durant tants anys va ocupar el senador Ted Kennedy és un seriós entrebanc per Obama, que haurà de refer la llei de reforma de l'assistència sanitària o guardar-la al calaix, però no s'ha d'oblidar, tampoc, que els demòcrates continuaran gaudint d'una comodíssima majoria parlamentària. És per això que potser més interessant que analitzar com pot afectar aquest sotrac electoral l'agenda legislativa de la Casa Blanca és esbrinar quines han estat les causes de la derrota històrica de la candidata demòcrata.
La majoria dels analistes consideren que els resultats electorals són més una derrota d'Obama que una victòria del Partit Republicà. Segons les enquestes, el programa dels demòcrates encara té més crèdit entre els electors que el dels republicans. Tant és així, que durant la campanya Scott Brown va evitar al màxim identificar-se com a membre d'aquest partit. Es va estimar més ressaltar altres qualitats de la seva candidatura, com, per exemple, que tenia el suport del Tea Party, un moviment de base que va néixer fa un any per protestar contra el pla de rescat bancari executat per Obama. Aquest moviment pren el nom d'un fet històric, el Motí del Te (en anglès, Boston Tea Party) que va tenir lloc a la capital de Masachussetts el 16 de desembre del 1773. Aquell dia una multitud de colons es van rebel·lar contra la llei del te, acabada d'aprovar pel Parlament britànic, que gravava la importació d'aquest producte. Els colons, enfurismats, van llançar al mar tot el carregament de te que havia arribat en un vaixell. Més de dos segles després, descendents d'aquells pioners nord-americans, i com ells, també, de raça blanca, ultraconservadors i profundament religiosos, s'han rebel·lat contra l'alça d'impostos, la reforma sanitària, i, sobretot, contra un Estat totpoderós que diuen que posa límits a la llibertat individual dels ciutadans. Esperonats per columnistes de la ultradreta (molts dels quals estan en nòmina de la Fox News), han obtingut el suport de destacades figures del republicanisme, com l'excandidata presidencial Sarah Pallin. El Tea Party no ha parat de créixer i la seva influència és cada cop més poderosa. Tant és així que han aconseguit influir decisivament en la selecció d'alguns candidats del Partit Republicà, i han fet que a vegades obtingués la designació l'aspirant més conservador. No paren d'organitzar actes de protesta arreu del país que cada cop són més multitudinaris. Les enquestes diuen que són més populars que els partits tradicionals. Un 41 per cent dels nord-americans els dóna suport, un percentatge superior al que obtenen els demòcrates (35%) i els republicans (28%). No tenen programa, es limiten a protestar, i no tenen un líder. Però això últim pot canviar, perquè diverses figures polítiques de prestigi podrien fer un cop de cap i prendre'n el control. Seria, sens dubte, una molt mala notícia pels republicans, molts dels quals -com assenyala David Brooks al "New York Times"- són conscients que en aquestes circumstàncies el seu partit correria el risc de ser engolit pel Tea Party i, en conseqüència, de quedar excesivament desplaçat del centre polític.
Seria paradoxal, doncs, que la victòria de Massachussetts fos el primer avís, el primer símptoma desconcertant d'una rara malaltia mai abans diagnosticada.
La majoria dels analistes consideren que els resultats electorals són més una derrota d'Obama que una victòria del Partit Republicà. Segons les enquestes, el programa dels demòcrates encara té més crèdit entre els electors que el dels republicans. Tant és així, que durant la campanya Scott Brown va evitar al màxim identificar-se com a membre d'aquest partit. Es va estimar més ressaltar altres qualitats de la seva candidatura, com, per exemple, que tenia el suport del Tea Party, un moviment de base que va néixer fa un any per protestar contra el pla de rescat bancari executat per Obama. Aquest moviment pren el nom d'un fet històric, el Motí del Te (en anglès, Boston Tea Party) que va tenir lloc a la capital de Masachussetts el 16 de desembre del 1773. Aquell dia una multitud de colons es van rebel·lar contra la llei del te, acabada d'aprovar pel Parlament britànic, que gravava la importació d'aquest producte. Els colons, enfurismats, van llançar al mar tot el carregament de te que havia arribat en un vaixell. Més de dos segles després, descendents d'aquells pioners nord-americans, i com ells, també, de raça blanca, ultraconservadors i profundament religiosos, s'han rebel·lat contra l'alça d'impostos, la reforma sanitària, i, sobretot, contra un Estat totpoderós que diuen que posa límits a la llibertat individual dels ciutadans. Esperonats per columnistes de la ultradreta (molts dels quals estan en nòmina de la Fox News), han obtingut el suport de destacades figures del republicanisme, com l'excandidata presidencial Sarah Pallin. El Tea Party no ha parat de créixer i la seva influència és cada cop més poderosa. Tant és així que han aconseguit influir decisivament en la selecció d'alguns candidats del Partit Republicà, i han fet que a vegades obtingués la designació l'aspirant més conservador. No paren d'organitzar actes de protesta arreu del país que cada cop són més multitudinaris. Les enquestes diuen que són més populars que els partits tradicionals. Un 41 per cent dels nord-americans els dóna suport, un percentatge superior al que obtenen els demòcrates (35%) i els republicans (28%). No tenen programa, es limiten a protestar, i no tenen un líder. Però això últim pot canviar, perquè diverses figures polítiques de prestigi podrien fer un cop de cap i prendre'n el control. Seria, sens dubte, una molt mala notícia pels republicans, molts dels quals -com assenyala David Brooks al "New York Times"- són conscients que en aquestes circumstàncies el seu partit correria el risc de ser engolit pel Tea Party i, en conseqüència, de quedar excesivament desplaçat del centre polític.
Seria paradoxal, doncs, que la victòria de Massachussetts fos el primer avís, el primer símptoma desconcertant d'una rara malaltia mai abans diagnosticada.
