Actualitzat a les
12:56 h
21/06/2010
És interessant seguir el debat francès sobre la identitat. Especialment des d'una Catalunya que sempre el manté obert. I perquè allà s'ha fomentat des del govern i ha anat a remolc del referèndum suís sobre els minarets. Ara les veus pròpies i les alienes reclamen que es tanqui per no prendre mal.
Però, es pot posar fi a una controvèrsia que mou passions i motiva participació? A una polèmica que és al carrer i que provoca beneficis a la ultradreta, que agraeix la gentilesa de Sarkozy? Difícilment. Una altra cosa és que se n'intenti mitigar l'efecte més negatiu per a la convivència des de l'oficialitat, que, curiosament, ha estat qui més l'ha atiada amb relliscades oficials o opinions políticament incorrectes. I com que la raó, encoberta primer però descarada després, sobre la qual s'ha edificat la discussió és l'islam i el gran col·lectiu musulmà, de gairebé cinc milions de persones, la por de descarrilar està fent apel·lar a la prudència.
Però de qui? Qui ha estat més imprudent a Catalunya, per exemple, davant les consultes populars de diumenge passat? També era un plebiscit no vinculant però sincer dels organitzadors i participants sobre la identitat. Aquests són processos que, com tantes altres coses a la vida, se sap com comencen però no sempre s'acaben com ni quan es pretenia. És el que té obrir un meló, que et permet saber-ne el gust. I en això es fonamenta la llibertat i, per tant, la democràcia. En el fet de poder dir i saber escoltar. Repeteixo, també en el fet de "saber escoltar" a qui pensa diferent.