Les tres batalles d'internet (2): el negoci de la informació
La polèmica de la setmana ha posat al descobert un tens debat entre la defensa dels drets d'autor i els partidaris de disposar dels continguts de forma lliure. La discussió quedava oculta per la protesta contra la possibilitat que l'accés a internet es pugui tallar sense una ordre judicial. Però aquesta és només una de les tres batalles importants que hi ha a la xarxa. La segona és la que enfronta els grans mitjans de comunicació globals amb els cercadors.
Quan Rupert Murdoch, propietari de News Corp, va amenaçar Google amb retirar els seus continguts del cercador, es van produir dues reaccions. La primera, immediata, va consistir a convidar-lo a complir la seva amenaça. Sortir dels cercadors és fàcil amb unes ordres que els programadors de l'empresa podien resoldre prou de pressa.
Però al cap de pocs dies es va veure que l'amenaça tenia un sentit tàctic. Murdoch s'aliava amb Microsoft, a qui podia fer concessions per al seu cercador Bing, molt endarrerit respecte de les capacitats de Google però amb ganes de competir (acaba de presentar una eina per veure els carrers des d'un cotxe que vol lluitar amb Street View de Google Maps). Aleshores va tenir lloc la segona reacció. Google anunciava que estan disposats a limitar el nombre de clics que un usuari pot fer damunt de les notícies cercades amb Google News i ho proclamava a la trobada més important del món de diaris de tot arreu, celebrada a Hyderabad (Índia).
L'argument de Murdoch és que els creadors de continguts informatius no perceben res per allò que algú altre cobra dels anunciants tot i que es limita a "trobar", "indexar" i "presentar" aquests continguts. En realitat, Google no "es limita" a fer tot això, simplement ho fa de tal manera que s'ha convertit en un dels preferits.
Internet ja s'ha fet gran, el pastís és apetitós i tothom en vol un tall ben gros. La prova és que aquest va ser un dels temes centrals a la trobada d'Hyderabad. Gràcies al blog d'Àlex Gutiérrez, que hi va assistir, s'ha pogut seguir el relat en català. Les seves cròniques posen de relleu que la preocupació fonamental dels 200 directius convocats té a veure amb el model de negoci a la xarxa.
La majoria sostenen que el paper encara té sentit però tots admeten que els mitjans de comunicació s'han d'adreçar als seus públics per telèfon i per internet i si pot ser d'una manera nova. Mentre s'inventen, s'alcen veus a favor d'imposar sistemes de pagament.
A Espanya hi ha un cas molt recent, encara minoritari, però que destaca perquè prové d'un mitjà nou que no té paral·lel en el món del paper. La proposta de Factual, impulsada pel periodista Arcadi Espada, exigeix subscripció per a alguns continguts i el seu lema és que el periodisme es compra. Una capçalera de prestigi com el "New York Times" ha decidit que la seva hemeroteca no sigui gratuïta.
Mentre hi hagi mitjans públics que garanteixin l'accés gratuït a la informació, com ha declarat la BBC i com manté el 3cat24, no sembla fàcil que el cobrament es posi en pràctica de manera massiva, encara que és obvi que ara mateix sembla que es torna a considerar molt seriosament com a opció.
Els models que combinen la gratuïtat amb el pagament a partir d'uns serveis especialitzats (anomenat "freemium") podrien progressar. Si bé és cert que els costos digitals són molt menors, tot gratis no ho ha sigut mai, i molts serveis donen una oferta gratuïta simple i una altra de millor per la qual s'ha de pagar. Si de veritat internet canvia el món, els models també hauran de canviar. Se suggereix que es repensi com han de ser els mitjans.
A més, hi ha un tercer element que se sol observar amb recel. L'existència de milers de blogs que sovint opinen però que també informen ha creat un conjunt imprecís que comunica. Els blogs no són uniformes, i no es pot parlar de blogosfera excepte per referir-se al fet que fan servir la mateixa eina.
Cedir el mercat als blogs
Però mentre s'enfronten als cercadors, agregadors i redistribuïdors, potser no tenen prou en compte que al costat dels mitjans de comunicació de masses hi ha l'autocomunicació de masses, com l'anomena el sociòleg Manuel Castells al seu últim llibre, "Comunicación y poder".
De vegades, aquesta autocomunicació es basa en els mitjans establerts, però moltes altres és informació independent i forma part del material que hi ha a l'abast de tothom. Estarien disposats a abandonar la xarxa i cedir-la a aquest globus emergent? No sembla plausible.
Vet aquí, doncs, la segona batalla. En un bàndol, els empresaris que creen continguts. Empreses clàssiques que s'han d'adaptar. Com Murdoch i molts altres. En l'altre, els empresaris que faciliten l'accés als continguts. Empreses que han nascut a la xarxa i li han donat forma. Com Google i molts altres.
La sospita fonamentada és que s'hauran d'entendre; es tracta de colossos amb interessos molt estesos que es disputen un negoci d'abast global.
Però ni aquesta batalla ni la que enfronta els gestors de drets amb els que pretenen la gratuïtat total dels continguts són tan definitives com la tercera, la batalla sobre "la neutralitat de la xarxa".
Les tres batalles d'internet (I): jutges i drets d'autor
Però al cap de pocs dies es va veure que l'amenaça tenia un sentit tàctic. Murdoch s'aliava amb Microsoft, a qui podia fer concessions per al seu cercador Bing, molt endarrerit respecte de les capacitats de Google però amb ganes de competir (acaba de presentar una eina per veure els carrers des d'un cotxe que vol lluitar amb Street View de Google Maps). Aleshores va tenir lloc la segona reacció. Google anunciava que estan disposats a limitar el nombre de clics que un usuari pot fer damunt de les notícies cercades amb Google News i ho proclamava a la trobada més important del món de diaris de tot arreu, celebrada a Hyderabad (Índia).
L'argument de Murdoch és que els creadors de continguts informatius no perceben res per allò que algú altre cobra dels anunciants tot i que es limita a "trobar", "indexar" i "presentar" aquests continguts. En realitat, Google no "es limita" a fer tot això, simplement ho fa de tal manera que s'ha convertit en un dels preferits.
Internet ja s'ha fet gran, el pastís és apetitós i tothom en vol un tall ben gros. La prova és que aquest va ser un dels temes centrals a la trobada d'Hyderabad. Gràcies al blog d'Àlex Gutiérrez, que hi va assistir, s'ha pogut seguir el relat en català. Les seves cròniques posen de relleu que la preocupació fonamental dels 200 directius convocats té a veure amb el model de negoci a la xarxa.
La majoria sostenen que el paper encara té sentit però tots admeten que els mitjans de comunicació s'han d'adreçar als seus públics per telèfon i per internet i si pot ser d'una manera nova. Mentre s'inventen, s'alcen veus a favor d'imposar sistemes de pagament.
A Espanya hi ha un cas molt recent, encara minoritari, però que destaca perquè prové d'un mitjà nou que no té paral·lel en el món del paper. La proposta de Factual, impulsada pel periodista Arcadi Espada, exigeix subscripció per a alguns continguts i el seu lema és que el periodisme es compra. Una capçalera de prestigi com el "New York Times" ha decidit que la seva hemeroteca no sigui gratuïta.
Mentre hi hagi mitjans públics que garanteixin l'accés gratuït a la informació, com ha declarat la BBC i com manté el 3cat24, no sembla fàcil que el cobrament es posi en pràctica de manera massiva, encara que és obvi que ara mateix sembla que es torna a considerar molt seriosament com a opció.
Els models que combinen la gratuïtat amb el pagament a partir d'uns serveis especialitzats (anomenat "freemium") podrien progressar. Si bé és cert que els costos digitals són molt menors, tot gratis no ho ha sigut mai, i molts serveis donen una oferta gratuïta simple i una altra de millor per la qual s'ha de pagar. Si de veritat internet canvia el món, els models també hauran de canviar. Se suggereix que es repensi com han de ser els mitjans.
A més, hi ha un tercer element que se sol observar amb recel. L'existència de milers de blogs que sovint opinen però que també informen ha creat un conjunt imprecís que comunica. Els blogs no són uniformes, i no es pot parlar de blogosfera excepte per referir-se al fet que fan servir la mateixa eina.
Cedir el mercat als blogs
Però mentre s'enfronten als cercadors, agregadors i redistribuïdors, potser no tenen prou en compte que al costat dels mitjans de comunicació de masses hi ha l'autocomunicació de masses, com l'anomena el sociòleg Manuel Castells al seu últim llibre, "Comunicación y poder".
De vegades, aquesta autocomunicació es basa en els mitjans establerts, però moltes altres és informació independent i forma part del material que hi ha a l'abast de tothom. Estarien disposats a abandonar la xarxa i cedir-la a aquest globus emergent? No sembla plausible.
Vet aquí, doncs, la segona batalla. En un bàndol, els empresaris que creen continguts. Empreses clàssiques que s'han d'adaptar. Com Murdoch i molts altres. En l'altre, els empresaris que faciliten l'accés als continguts. Empreses que han nascut a la xarxa i li han donat forma. Com Google i molts altres.
La sospita fonamentada és que s'hauran d'entendre; es tracta de colossos amb interessos molt estesos que es disputen un negoci d'abast global.
Però ni aquesta batalla ni la que enfronta els gestors de drets amb els que pretenen la gratuïtat total dels continguts són tan definitives com la tercera, la batalla sobre "la neutralitat de la xarxa".
Les tres batalles d'internet (I): jutges i drets d'autor
