Actualitzat a les
20:51 h
20/07/2009
La negociació del finançament ha estat un tortuós camí de gairebé tres anys, marcats pels incompliments de terminis, els desacords entre els governs català i espanyol, i la falta d'unitat entre els partits catalans.
L'origen i, en gran part, la raó de ser del nou Estatut era canviar d'arrel el model de finançament, i a partir del 9 d'agost del 2006 va començar el llarg compte enrere per assolir un acord. Els obstacles han estat diversos en aquest temps. Primer, per circumstàncies electorals. Les autonòmiques del novembre del 2006 i les legislatives del 9 de març del 2008 van impedir qualsevol inici de negociació. Tot i això, el conseller d'Economia, Antoni Castells, va dissenyar i pactar amb els socis del tripartit la proposta catalana de finançament. No va ser fins al juliol, ara fa un any, que l'aleshores ministre Pedro Solbes va presentar la primera oferta:
Pedro Solbes, ministre d'Economia
"El govern farà un esforç per aportar al sistema recursos addicionals per reforçar l'estat del benestar, lògicament en funció de les nostres disponibilitats pressupostàries. I els recursos pressupostaris que el govern pot aportar serviran per millorar la capacitat de finançament de les comunitats autònomes i es distribuiran en funció de la població i la seva evolució".
El document no va agradar. L'ambigüitat i la falta de xifres tant podien dur al model de l'Estatut com al seu contrari.
S'acostava el 9 d'agost i el PSC va iniciar una estratègia de distanciament amb el PSOE. Ho palesava el discurs que el president català, José Montilla, va adreçar a Zapatero:
José Montilla, president de la Generalitat
"T'estimem molt però encara estimem més Catalunya i els seus ciutadans, i les primeres notes de la música del nou sistema de finançament no ens han agradat".
El PSC amenaçava de no votar els pressupostos de l'Estat a final d'any, i així mantenia i facilitava una feble unitat amb Convergència i Unió. El 9 d'agost del 2008 va vèncer el termini de dos anys que marcava l'Estatut per tenir el nou model i el to de la queixa es feia més greu.
José Montilla, president de la Generalitat
"És una pràctica, sincerament, poc edificant. Complir el termini amb una proposta infraestatutària és no complir el termini".
Més tard van venir altres incompliments de termini, però l'amenaça del PSC de no votar els pressupostos es va dissipar al desembre.
Miquel Iceta, portaveu del PSC
"La comissió executiva del PSC ha decidit votar a favor d'aixecar el vet del Senat als pressupostos generals de l'Estat. Ho fem per tal de no perjudicar els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i Espanya".
La precària unitat catalana del finançament s'acabava d'esberlar:
Francesc Homs, CiU
"El mes de juliol llegíem: 'Montilla vetarà els pressupostos si no obté un finançament acceptable'. A part de no tenir vergonya, menteixen".
Quatre dies abans de Nadal, Zapatero intentava tancar un pacte amb Montilla, però van acabar sense acord. El 30 de desembre del 2008 el ministre Solbes presenta una nova proposta, sobre la qual ja es reconeixen avenços però, alhora, insuficiències. Durant setmanes, membres del govern espanyol s'entestaven a vendre la imminència de l'acord:
María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta del govern
"Falta acabar de tancar alguns serrells, però jo crec que el tema està molt avançat".
Pedro Solbes, ministre d'Economia
"Pràcticament, el tema està tancat, la qual cosa no vol dir que no tinguem serrells".
Amb aquests missatges, la Generalitat canvia l'estratègia i el conseller Saura revela, al març, les xifres que oferia Madrid.
Joan Saura, conseller d'Interior
"1.200 milions d'euros el primer any i 2.000 milions d'euros el tercer any. Per tant, per a nosaltres això és inacceptable".
Les eleccions a Galícia, les europees i la remodelació del govern espanyol, que va comportar el relleu de Solbes per Elena Salgado, provoquen un nou estancament. El darrer impuls el donava el president espanyol fixant un nou termini, el 15 de juliol. Ho acompanyava d'anuncis de principis per satisfer la part catalana:
José Luis Rodríguez Zapatero, president del govern
"I ara, president, el finançament, que serà per primera vegada un finançament per a Catalunya per càpita per sobre de la mitjana del conjunt de l'Estat".
Amb l'arribada de Salgado i Manuel Chaves, i sobretot amb aquest nou termini del 15-J, sembla que la negociació es va desencallar i el 9 de juliol una trobada entre la ministra d'Economia i el conseller Antoni Castells acabava amb mostres d'optimisme per part catalana.
Des de llavors els rumors van anar en augment i es va saber que hi havia acord. Les xifres? Al voltant dels 3.000 milions d'euros, que arribarien el 2012, un any més tard del que marca l'Estatut. Iniciativa i el PSC van donar el "sí". Faltava un dels socis del tripartit, Esquerra Republicana, que no dissimulava recels en aquesta darrera fase negociadora. Finalment, però, en l'executiva del partit del 12 de juliol s'acceptava l'acord. El govern català tenia via lliure per donar el "sí" el 15-J, malgrat l'oposició de Convergència i Unió.
