Un any de cànon digital: com està la situació dels drets a la xarxa? (II)
Any 2000, comença la batalla dels drets digitals. L'aparició de Napster marca l'inici d'un canvi de tendència en el model de la indústria discogràfica. Des de llavors, s'han fet familiars conceptes com "peer to peer", descàrrega i torrent i programes com eMule, Audiogalaxy o Ares. Alguns els fan culpables de la crisi de la indústria, d'altres els veuen com una nova oportunitat per la difusió de la cultura. En nou anys, la situació ha desembocat en l'actualització de la remuneració compensatòria per còpia privada, coneguda vulgarment com a "cànon digital". Les xifres tenen dues cares. L'entitat de gestió de drets d'autor més important de l'estat espanyol, la SGAE, reconeix que ingressa ara un 40% més que fa vuit anys, però defensa que els drets d'autor continuen sent febles. Els crítics no es creuen les xifres i posen en dubte la legitimitat del cànon digital.
Els directes, el nou pastís musical
De les xifres de la SGAE que veiem en la primera part del reportatge se'n desprèn una altra lectura: cada cop hi ha més concerts i més festivals de música en directe. Podria ser que els autors s'estiguessin beneficiant d'una difusió més gran i augmentessin els seus ingressos? Hi ha respostes de tots els tipus. Bankrobber hi veu la gran part del pastís del negoci actual. Per Producciones Doradas és una manera d'entendre el negoci: difondre material gratuïtament i obtenir rèdits per les actuacions.
Però si això és així, per què imposar un cànon digital que posa traves a aquesta difusió? Les respostes tornen a ser variades. La SGAE diu que s'està malinterpretant i assegura que és a la revés: la remuneració compensatòria per còpia privada és un dret que l'autor cedeix a l'usuari i que no té res a veure amb les descàrregues. En canvi Xavier Cuchí, de l'Asociación de Internautas, contrària al cànon, ho veu com una manera de mantenir els privilegis actuals de la SGAE i critica que es criminalitzi tota la societat amb un "cànon preventiu".
I encara una altra pregunta: el cànon avala la legalitat de les descàrregues? És a dir, com que ja pago cànon em puc baixar el que vulgui? Segons la SGAE la resposta és que no, perquè el cànon només permet copiar de suports originals i legítims. Cuchí no ho té tan clar i recorda que encara no hi ha una sentència en aquesta sentit. Una decisió d'un jutge, diu, que és la més temuda i desitjada alhora, perquè clarificarà si l'intercanvi d'arxius és legal o no.
Mentrestant el cànon segueix en marxa i ja reporta ingressos a les entitats de gestió. El repartiment del pastís també aixeca controvèrsia. La SGAE el reparteix entre els seus socis segons unes enquestes, els mateixos estudis que fa servir per repartir els diners que ingressa de les ràdios. És a dir, com més reproducions, més ingressos. Un sistema que no agrada a Bankrobber, que el titlla de poc fiable en els temps tecnològics que corren, ni a Enrique Dans, que recorda que el públic i els gustos musicals de les ràdios i d'internet no és ben bé el mateix. Segons Daniel Granados, és un model que beneficia "els de sempre".
Els operadors d'internet, el poder a l'ombra
Fins ara han parlat autors i editors, partidaris i detractors del cànon i persones que viuen de la música. Tots tenen opinions diferents, però tots veuen un mateix enemic: les empreses que donen serveis d'internet.
Enrique Dans les acusa d'estar buscant constantment controlar la xarxa i enriquir-s'hi. Assegura que pretenen un internet no neutral en què puguin cobrar als clients -com ja fan- i als proveïdors de continguts. De fet, Bankrobber denuncia que una tercera part del que val una cançó en una botiga com la d'iTunes (0,99 €) ja se la queda l'operadora. A més, Dans alerta que podrien establir una dualitat de velocitat d'accés per segregar "continguts de primera i de segona".
En l'àmbit dels drets, la SGAE i Bankrobber coincideixen a criticar les operadores per la seva "hipocresia" a l'hora de donar més ample de banda i més possibilitats als seus clients per baixar-se cançons. Una denúncia que ben bé ens podria portar a l'ampliació del cànon digital també als serveis de proveïment d'internet.
I el futur…
De moment el cànon no s'ampliarà, però molts sectors viuen amb preocupació les situació en altres països. Als Estats Units, cada cop hi ha més denúncies i condemnes (un exemple recent) per descàrregues "il·legals" i a França s'ha tombat per poc la llei que proposava tallar la connexió als presumptes pirates.
D'altra banda, augmenta el to de les crítiques contra la SGAE i des de moltes tribunes d'internet s'apunta a la nova ministra de cultura, Ángeles González-Sinde, com una abanderada del "pay per view" en el món de la cultura.
Amb aquest panorama sembla evident que les posicions s'estan polaritzant i el futur és incert. Tot i això, hi ha llums d'esperança. Aquells que viuen del món de la música -Bankrobber, Producciones Doradas i fins i tot la SGAE -, creuen que els autors estan millor ara que fa deu anys. I un dels activistes més immersos en aquesta lluita, Xavier Cuchí, assegura que la batalla dels drets digitals té les hores comptades, encara que siguin moltes. Algun dia, assegura, autors i públic signaran un armistici que significarà una pau social que permetrà portar la cultura a tots els racons i a nivells fins ara mai vistos. De fet, avui en dia només Xavier Riembau recorda quan els discos de vinil portaven la inscripció "Home taping is killing music".
[ Torna a la primera part del reportatge ]
