Stieg Larsson, SL
La majoria de lectors que ara esperen amb fruïció el tercer Larsson van començar a llegir "Els homes que no estimaven les dones" pel consell d'algun conegut: un amic, la veïna o un company de feina. La gran majoria va maleir aquest consell (i el conseller) durant les primeres cinquanta pàgines, fins que no va aparèixer la Lisbeth Salander. Després, la lectura els va anar absorbint i s'hi van quedar enganxats fins a l'extrem de fer-se'n addictes. En els casos dels lectors poc constants, pot tractar-se de l'eufòria que provoquen les novetats, però no són pas els únics.
He de confessar una cosa que no recordo haver fet en cap altra ocasió: quan llegia "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina" vaig anar a un sopar familiar al Papiol. Mentre els amfitrions acabaven de preparar el menjar, vaig veure que tenien un exemplar de la traducció castellana a la taula del menjador. Vaig estirar el braç i vaig aprofitar per retirar-me discretament al lavabo amb el llibre, localitzar el punt on l'havia deixat i avançar un parell de capítols en una altra llengua. A la nit, ja a casa, vaig reprendre la lectura en el meu exemplar.
Cal que una novel·la estigui construïda d'una manera determinada perquè se'n pugui recordar clarament l'argument. Les novel·les de la sèrie Millenium ho estan. "Els homes que no estimaven les dones" parteix d'un enigma lògic. Una versió illenca del crim comès en una habitació tancada, amb l'afegit d'un entorn familiar benestant i l'estranya parella d'investigadors que formen el periodista Blomkvist i la "hacker" Salander. El valor principal de la novel·la no és estilístic, sinó argumental. Larsson es concentra en la construcció d'una trama impecable. No és que desatengui l'escriptura, però opta per l'eficàcia narrativa. Se'n surt. Comparades amb les novel·les policíaques del també suec Henning Mankell, les de Larsson resulten més directes. L'argument no defuig les complicacions, però evita els meandres dels falsos camins. El lector sempre té la sensació d'avançar i no se sent decebut al final, com en tantes novel·les de trama complexa que es resolen en les deu últimes pàgines. En el cas de la primera novel·la, quan l'enigma lògic es resol falten més de cent pàgines i el lector té molts motius per voler-les llegir.
Algunes de les claus de l'èxit desbordant de Larsson poden recordar altres fenòmens editorials recents. Posar el focus en els problemes de les dones, per exemple, és també una de les armes de Dan Brown. Larsson, però, no fonamenta les causes últimes del seu argument en el passat sinó en el present. Tot el que en Brown és turisme amb pàtina culturalista en Larsson és periodisme amb pàtina progressista. Les conspiracions histèriques de matriu esotèrica es contraposen a les empíriques corrupcions dels poderosos. Brown apel·la a la dona discriminada, Larsson a la maltractada. En aquesta comparació, el present té més força que el passat, ni que només sigui perquè costa molt més carregar-lo d'anacronismes com els que llasten tantes novel·les presumptament històriques. La recuperació del periodista heroic, perdut des dels temps del "cas Watergate", resulta molt més convincent que no pas l'estol de professors universitaris que s'entesten a resoldre tot de misteris del passat.
El personatge fascinador de la Lisbeth Salander és la gran creació de Stieg Larsson. La seva estranya forma de vida contrasta amb la del periodista compromès en el qual Larsson va projectar la seva visió del món. Una "hacker" asocial amb habilitats informàtiques és un contrapunt notable per a l'investigador agosarat de la vella escola. Sense aquesta parella de fet res no diferenciaria les novel·les de Larsson de tants altres "thrillers". Gràcies a ells, Larsson aconsegueix matar molts ocells d'un sol tret: avança les vies d'investigació pròpies de l'era digital, denuncia el creixent tràfic de dones procedent dels països de l'est, posa en qüestió la dimensió social de l'estat del benestar (escandinau), reivindica el paper del periodisme independent i teoritza sobre les conseqüències de l'especulació desaforada amb un sermó progressista que ha resultat inquietantment profètic. I és que l'èxit "post mortem" de Stieg Larsson ha coincidit amb l'actual recessió econòmica que ens ha transformat en una societat limitada.
Màrius Serra
Cal que una novel·la estigui construïda d'una manera determinada perquè se'n pugui recordar clarament l'argument. Les novel·les de la sèrie Millenium ho estan. "Els homes que no estimaven les dones" parteix d'un enigma lògic. Una versió illenca del crim comès en una habitació tancada, amb l'afegit d'un entorn familiar benestant i l'estranya parella d'investigadors que formen el periodista Blomkvist i la "hacker" Salander. El valor principal de la novel·la no és estilístic, sinó argumental. Larsson es concentra en la construcció d'una trama impecable. No és que desatengui l'escriptura, però opta per l'eficàcia narrativa. Se'n surt. Comparades amb les novel·les policíaques del també suec Henning Mankell, les de Larsson resulten més directes. L'argument no defuig les complicacions, però evita els meandres dels falsos camins. El lector sempre té la sensació d'avançar i no se sent decebut al final, com en tantes novel·les de trama complexa que es resolen en les deu últimes pàgines. En el cas de la primera novel·la, quan l'enigma lògic es resol falten més de cent pàgines i el lector té molts motius per voler-les llegir.
Algunes de les claus de l'èxit desbordant de Larsson poden recordar altres fenòmens editorials recents. Posar el focus en els problemes de les dones, per exemple, és també una de les armes de Dan Brown. Larsson, però, no fonamenta les causes últimes del seu argument en el passat sinó en el present. Tot el que en Brown és turisme amb pàtina culturalista en Larsson és periodisme amb pàtina progressista. Les conspiracions histèriques de matriu esotèrica es contraposen a les empíriques corrupcions dels poderosos. Brown apel·la a la dona discriminada, Larsson a la maltractada. En aquesta comparació, el present té més força que el passat, ni que només sigui perquè costa molt més carregar-lo d'anacronismes com els que llasten tantes novel·les presumptament històriques. La recuperació del periodista heroic, perdut des dels temps del "cas Watergate", resulta molt més convincent que no pas l'estol de professors universitaris que s'entesten a resoldre tot de misteris del passat.
El personatge fascinador de la Lisbeth Salander és la gran creació de Stieg Larsson. La seva estranya forma de vida contrasta amb la del periodista compromès en el qual Larsson va projectar la seva visió del món. Una "hacker" asocial amb habilitats informàtiques és un contrapunt notable per a l'investigador agosarat de la vella escola. Sense aquesta parella de fet res no diferenciaria les novel·les de Larsson de tants altres "thrillers". Gràcies a ells, Larsson aconsegueix matar molts ocells d'un sol tret: avança les vies d'investigació pròpies de l'era digital, denuncia el creixent tràfic de dones procedent dels països de l'est, posa en qüestió la dimensió social de l'estat del benestar (escandinau), reivindica el paper del periodisme independent i teoritza sobre les conseqüències de l'especulació desaforada amb un sermó progressista que ha resultat inquietantment profètic. I és que l'èxit "post mortem" de Stieg Larsson ha coincidit amb l'actual recessió econòmica que ens ha transformat en una societat limitada.
Màrius Serra
