El testimoni de Lluís Martí Bielsa, un referent en la lluita per la democràcia (III: El camp dels catalans)
Lluís Martí Bielsa, de 88 anys, és un activista polític català, premi Sant Jordi per la seva lluita contra el feixisme i l'actual secretari general de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics. La seva lluita contra el feixisme es va iniciar durant la Guerra Civil com a responsable polític de les Joventuts Socialistes Unificades al 32è grup de la Guàrdia d'Assalt. El 12 de febrer de 1939 aconseguia arribar a França i va ser internat al camp d'Argelers. Després va estar al camp dels catalans d'Agde, el de Barcarès i el de Sant Cebrià, fins que finalment van allistar-lo en una companyia de treball. Va participar activament en la resistència francesa en plena ocupació alemanya. Detingut, va aconseguir escapar-se del tren que el duia fins al camp d'extermini de Dachau. No va ser l'única vegada que s'escaparà d'un tràgic final. L'1 de gener de 1946 tornava a Espanya clandestinament amb la missió d'instal·lar una impremta per al PCE. Onze mesos després, era detingut. Va ser sotmès a tortures i penúries durant els sis anys que va estar empresonat a la Model, a Ocaña i Burgos. Amb motiu de l'especial sobre els últims dies de la Guerra Civil, el web de notícies 3cat24.cat ha volgut recollir el seu testimoni de la guerra i els primers mesos d'exili.
El camp dels catalans
"A Argelers m'hi vaig estar fins que van fer una crida de catalans. Ens hi vam apuntar i vam anar cap a Agde. També era un camp de concentració, però diferent. Tenia unes barraques, no hi havia polls... Hi havia un lloc per poder rentar la roba, aigua potable, una cisterna, era una altra cosa. Dormíem sobre fusta.
Aquest camp va ser molt singular. Hi havia catalans de l'Orfeó Català, del Barça, de l'equip olímpic. Vam començar a organitzar seccions esportives, l'orfeó, classes entre nosaltres. Vam fer un equip de bàsquet, que l'integrava l'equip que havia quedat finalista a la copa d'Europa, d'aquí, del Barça, que fins i tot va sortir a jugar fora del camp; i esclar, no tenien rival, guanyaven a tots els equips. Eren reclamats pels pobles que volien veure'ls jugar. Al final, els vam perdre. Van començar a ser fitxats per altres equips i van desaparèixer. Dels jugadors del Barcelona, a Agde només vaig conèixer l'Escolà. Aquest el va treure Franco, que el va venir a buscar i se'l va endur per organitzar el club del Barcelona. Va tornar a Espanya i va organitzar l'equip que havia quedat dispersat per tot el món, sobretot a Mèxic. Al camp d'Agde també es va organitzar un equip de futbol que tampoc tenia rival. Eren jugadors bons. També hi havia campions de llançament de javelina, de pes, de martell i feien exhibicions de meravella.
Vam fer un camp de futbol sobra pedra i, fins i tot, ens van deixar dinamita per volar la roca. També vam fer una pista pel voltant, per poder córrer. Hi havia una sèrie d'esportistes que anaven a participar en les olimpíades populars i es van quedar allà.
A Agde, es va organitzar una coral molt important i m'hi vaig apuntar. En un dels assajos, no ens en sortíem i el director de cop diu: 'Pareu, tu no cantis', assenyalant-me a mi, quan érem 200. Vaig deixar de cantar i va dir: 'Ara va bé.' Jo ho esgarriava tot. Em vaig quedar amb una cara de pena i el director, com que a la coral donaven uniforme, em va dir: 'I ja te'l pots quedar, però no tornis.'"
Organitzen una vaga de fam a Agde
"Vam organitzar una vaga de fam. Dins del camp d'Agde hi havia un comandament espanyol que s'entenia amb el francès. Pel que vam deduir, el comandament francès li va demanar a l'espanyol, que si demanaven gent per anar a fortificar en una companyia de treballadors, s'hi apuntarien. Doncs sí. Els francesos van portar un tren i van fer una crida perquè hi anés gent a les companyies de treball, però no s'hi va presentar ningú. Aleshores els francesos es van empipar de mala manera. Van entrar els gendarmes a cavall per les barraques i treien la gent a fora del camp, cap a les companyies de treballadors. Quan van tenir els homes que volien, van dir prou. Això era al matí, al migdia ningú va anar a buscar el ranxo. Vam començar la vaga de fam. És més, el que ens havien donat al matí, pa i bacallà sec, el vam tornar a la intendència. Vam dir que no menjaríem res fins que aquesta gent tornés un altre cop al camp. Vam estar tres dies així. Al tercer, van tornar tots. La policia després va venir a buscar els responsables, els dirigents polítics. Per 'xivatassos', es van assabentar, els van anar a buscar i se'ls van endur del camp. Tots vam sortir de les barraques. Els vam rodejar, unes 600 o 700 persones. Va haver-hi un 'tireu-vos a terra' i els que anaven emmanillats s'hi van tirar. I aquí es va acabar la història. Els gendarmes els van treure les manilles i van marxar. D'aquells no se'n va saber mai més res. Els hi van facilitar la fuga i van desaparèixer del camp. Allà primava sobretot el PSUC."
"Amb un pare no pots estar en un camp"
"Vaig deixar el camp d'Agde per una raó: amb un pare no pots estar en un camp de concentració. Pots estar amb un germà, però amb un pare no perquè et vol protegir. Vaig aprofitar l'avinentesa de la convocatòria d'unes proves mecàniques que feien al camp de Barcarès i li vaig dir al meu pare que hi volia anar per sortir a treballar, ajudar... I hi tenia el meu germà. El meu pare, primer, em deia que no, però després es va quedar molt tranquil que jo marxés. I quan vaig arribar, a finals del 39, el meu germà, que hi estava de cuiner, va presentar la dimissió perquè no es podia permetre donar-me menjar de la cuina i menjar ell més que jo. Va sortir de la cuina per quedar-se com jo: a passar gana. Vam estar al camp de Barcarès, després vam anar a Sant Cebrià i ja a l'hivern del 39-40 ens van treure en una companyia de treball."
Continua llegint el seu testimoni:
Primera part (El front i la retirada)
Segona part (Durs inicis a Argelers)
"A Argelers m'hi vaig estar fins que van fer una crida de catalans. Ens hi vam apuntar i vam anar cap a Agde. També era un camp de concentració, però diferent. Tenia unes barraques, no hi havia polls... Hi havia un lloc per poder rentar la roba, aigua potable, una cisterna, era una altra cosa. Dormíem sobre fusta.
Aquest camp va ser molt singular. Hi havia catalans de l'Orfeó Català, del Barça, de l'equip olímpic. Vam començar a organitzar seccions esportives, l'orfeó, classes entre nosaltres. Vam fer un equip de bàsquet, que l'integrava l'equip que havia quedat finalista a la copa d'Europa, d'aquí, del Barça, que fins i tot va sortir a jugar fora del camp; i esclar, no tenien rival, guanyaven a tots els equips. Eren reclamats pels pobles que volien veure'ls jugar. Al final, els vam perdre. Van començar a ser fitxats per altres equips i van desaparèixer. Dels jugadors del Barcelona, a Agde només vaig conèixer l'Escolà. Aquest el va treure Franco, que el va venir a buscar i se'l va endur per organitzar el club del Barcelona. Va tornar a Espanya i va organitzar l'equip que havia quedat dispersat per tot el món, sobretot a Mèxic. Al camp d'Agde també es va organitzar un equip de futbol que tampoc tenia rival. Eren jugadors bons. També hi havia campions de llançament de javelina, de pes, de martell i feien exhibicions de meravella.
Vam fer un camp de futbol sobra pedra i, fins i tot, ens van deixar dinamita per volar la roca. També vam fer una pista pel voltant, per poder córrer. Hi havia una sèrie d'esportistes que anaven a participar en les olimpíades populars i es van quedar allà.
A Agde, es va organitzar una coral molt important i m'hi vaig apuntar. En un dels assajos, no ens en sortíem i el director de cop diu: 'Pareu, tu no cantis', assenyalant-me a mi, quan érem 200. Vaig deixar de cantar i va dir: 'Ara va bé.' Jo ho esgarriava tot. Em vaig quedar amb una cara de pena i el director, com que a la coral donaven uniforme, em va dir: 'I ja te'l pots quedar, però no tornis.'"
Organitzen una vaga de fam a Agde
"Vam organitzar una vaga de fam. Dins del camp d'Agde hi havia un comandament espanyol que s'entenia amb el francès. Pel que vam deduir, el comandament francès li va demanar a l'espanyol, que si demanaven gent per anar a fortificar en una companyia de treballadors, s'hi apuntarien. Doncs sí. Els francesos van portar un tren i van fer una crida perquè hi anés gent a les companyies de treball, però no s'hi va presentar ningú. Aleshores els francesos es van empipar de mala manera. Van entrar els gendarmes a cavall per les barraques i treien la gent a fora del camp, cap a les companyies de treballadors. Quan van tenir els homes que volien, van dir prou. Això era al matí, al migdia ningú va anar a buscar el ranxo. Vam començar la vaga de fam. És més, el que ens havien donat al matí, pa i bacallà sec, el vam tornar a la intendència. Vam dir que no menjaríem res fins que aquesta gent tornés un altre cop al camp. Vam estar tres dies així. Al tercer, van tornar tots. La policia després va venir a buscar els responsables, els dirigents polítics. Per 'xivatassos', es van assabentar, els van anar a buscar i se'ls van endur del camp. Tots vam sortir de les barraques. Els vam rodejar, unes 600 o 700 persones. Va haver-hi un 'tireu-vos a terra' i els que anaven emmanillats s'hi van tirar. I aquí es va acabar la història. Els gendarmes els van treure les manilles i van marxar. D'aquells no se'n va saber mai més res. Els hi van facilitar la fuga i van desaparèixer del camp. Allà primava sobretot el PSUC."
"Amb un pare no pots estar en un camp"
"Vaig deixar el camp d'Agde per una raó: amb un pare no pots estar en un camp de concentració. Pots estar amb un germà, però amb un pare no perquè et vol protegir. Vaig aprofitar l'avinentesa de la convocatòria d'unes proves mecàniques que feien al camp de Barcarès i li vaig dir al meu pare que hi volia anar per sortir a treballar, ajudar... I hi tenia el meu germà. El meu pare, primer, em deia que no, però després es va quedar molt tranquil que jo marxés. I quan vaig arribar, a finals del 39, el meu germà, que hi estava de cuiner, va presentar la dimissió perquè no es podia permetre donar-me menjar de la cuina i menjar ell més que jo. Va sortir de la cuina per quedar-se com jo: a passar gana. Vam estar al camp de Barcarès, després vam anar a Sant Cebrià i ja a l'hivern del 39-40 ens van treure en una companyia de treball."
Continua llegint el seu testimoni:
Primera part (El front i la retirada)
Segona part (Durs inicis a Argelers)
