Ricard Vinyes: "La solució del règim per redimir les republicanes és separar-les dels fills" (III: Les presons de dones)
Especialment als ordes religiosos ingressaven les nenes. Quin era el destí dels nens?
Els nens ingressaven a tot arreu, tant a centres religiosos com a centres de l'Estat. Però la documentació que tenim ens prova que dels 12.000 nens i nenes en aquesta situació l'any 44, totes les nenes, excepte dues, que van anar a l'Institut Oftalmològic de Madrid per una dolència ocular, van anar a parar a centres religiosos. D'altra banda, l'Església treu bons beneficis dels menors perquè l'Estat paga per cada una de les places d'aquelles criatures. La majoria d'elles, a més, faran de serventes d'altres, per exemple, van a l'escola i treballen amb unes condicions molt dures. Es tractarà d'estructurar la humiliació total perquè només a partir d'aquest sofriment es pot arribar a la redempció.
No hi ha nens que es destinin a l'adopció?
Sí, hi ha indicis i testimonis orals d'adopcions estranyes, però, dissortadament, per la documentació que tenim, em resulta impossible fer l'afirmació que hi hagut adopcions irregulars. Un dels greus problemes és que no es pot accedir al Tribunal Tutelar de Menors per la Protecció al Menor, tot i que es tracta de menors de 7 anys.
El procés d'alienació arriba a ser tan considerable que els menors es desvinculen totalment dels seus pares?
Sí, en molts casos. Hi ha milers de casos i diversitat de situacions, però l'orientació és: "Tu has de rebutjar els teus pares, has de renunciar-hi perquè són uns criminals. Tu ets aquí per resar i per redimir-los." Hi ha una carta que recull el cas d'una noia la mare de la qual havia intentat constantment veure-la, però no podia, l'havia escrit des de la presó i, finalment, la filla li contesta dient-li que no li torni a escriure mai més, que no la vol veure ni saber-ne res, que ha ingressat al convent i acaba amb un: "oblida'm per sempre més". Això és el que és la pèrdua, no és la desaparició. Saber que el tens allà i que ha renegat dels pares.
Les dones són destinatàries d'una repressió brutal. Com és el món carcerari femení?
El món carcerari femení és diferent al masculí. Tot el que passa a les presons d'homes, passa a les de dones, però no a la inversa. Hi ha molta més densitat. La primera diferència és un paisatge de nens, que són moneda de canvi d'un xantatge constant i amb conseqüències greus. Si no aneu totes a missa, com va passar a Mallorca, l'alimentació serà minsa per a les criatures o no els donarem llet. l segon element de diferència és l'oferta laboral. A les presons d'homes hi ha una gran oferta i, tot i ser un treball duríssim, hi ha molts presos que hi van voluntàriament perquè és una manera de tenir sobresou, insignificant de sobreexplotació, però uns diners que poden enviar a les famílies i que els serveix per anar a la cantina, treballar a l'exterior, sortir i viure en un ambient més salubre. Això no vol dir que quan estiguin fent una presó morin com a mosques. També hi ha l'oferta de tot tipus als tallers penitenciaris. Cal anar amb compte, una cosa és el treball penitenciari dels primers moments o durant la guerra en els camps de concentració i una altra és el treball penitenciari regulat a través de la Direcció General de Presons, que per als presos significa una gran sortida. I la prova és que aquesta oferta laboral no existeix per a les preses. Hi ha presons que comencen a tenir un taller de confecció. Per exemple, Ventas, al cap d'uns anys.
El fet de no tenir aquesta oferta laboral, què significa per a les dones?
En primer lloc que s'han d'abocar al treball clandestí. Fan tricota, jerseis, mantes, el que sigui. Això significa que estan sotmeses a una vigilància més gran i a uns càstigs més potents. Quan en moltes presons, pràcticament a totes, les religioses veuen que el treball de les preses és una font d'ingressos important, pacten, però a partir d'unes condicions d'explotació importants. Mentrestant, segueixen treballant clandestinament.
Què més diferencia les presons d'homes de les de dones?
Cal remarcar, que encara avui, en l'Estat de dret, una de les diferències bàsiques i característiques entre les presons d'homes i de dones és l'oferta laboral. N'hi ha molta més per als presos homes que per a les dones.
Finalment, la diferència és la solidaritat. Hi ha molta més solidaritat amb els homes que amb les dones. A les presons d'homes sempre hi ha cues de dones portant el paquetet, anant a buscar la roba per rentar-la. De fet, en aquells anys per tot Espanya hi ha un desplegament enorme de dones que van de penal en penal seguint el seu home, el pare... per ajudar-lo en el que sigui. A les presons de dones no hi ha cues d'homes. És més, els partits i els sindicats als quals pertanyen les posteriors, per exemple, fan molt més pels presos. La solidaritat és molt menor i el patiment, per tant, més gran.
Les dones, com en els camps de concentració nazis, fan famílies per sobreviure.
Les preses creen les seves pròpies institucions dins de la presó. Elles es constitueixen en comunitat, sobretot les posteriors, que tenen més lideratge, però que arrosseguen anteriors. Una de les institucions més importants i bàsica a la presó és la família amb una mare que s'encarrega, per torns, d'organitzar les coses, distribuir els paquets i de procurar que es mantinguin els nivells emocionals de les preses. Gràcies a les famílies, moltes de les preses podran sobreviure. Hi haurà altres institucions. Per exemple crearan biblioteques clandestines.
Les dones embarassades rebien un tracte especial? Què passa amb les penades a mort?
En la majoria de casos de dones embarassades esperaran que es compleixi l'embaràs, doni a llum i en les següents 48 hores les afuselleran. En algun cas, segons testimonis, en què la dona no es podia aguantar dreta, per un part dolent, l'asseien en una cadira i l'afusellaven. Hi ha casos documentats, per un sacerdot o un frare, en què després que la presa declarés que estava embarassada no se li feia el reconeixement prescriptiu i se l'afusellava igualment. En el cas anterior, un cop havia nascut la criatura, no la donaven a la família, sinó a l'Estat.
Moltes d'aquestes dones havien quedat embarassades, víctimes de violacions durant la seva retenció. Com serà la repressió física en les dones?
La repressió en les dones té l'afegit de gènere i sexe i, de fet, amb molts casos l'entrada dels franquistes, sobretot en les poblacions grans, va significar prendre les dones com a botí de guerra i fer el que sigui. Però no tenim documentació que ho provi i és un tema del qual se'n parla molt poc, però hi ha suficients indicis com per pensar que també hi va haver aquest escarment de motí de guerra. Tenim notícies que arribaven els falangistes a un poble, agafaven la dona d'un republicà o d'un dirigent, es tancaven al vespre en una taverna i allà no sabies què passava. D'altra banda, això sí que està documentat, en algunes presons de Partit Judicial els mateixos funcionaris i carcellers violaven sistemàticament una, dues o tres preses. A les comissaries també es violava les dones.
El mateix Estat generava un univers de restricció femenina impressionant. La dona era sotmesa a un estat de segona categoria. Es creava un univers repressiu que es mantindrà a través del control social fins al final de la dictadura. En aquells anys, la repressió en la dona se centra a fer-la culpable d'allò que ha fet el marit. I és per això que moltes dones van a la presó. A més, les investigacions de Vallejo ajudaran a sistematitzar aquesta visió que l'estat franquista i l'Església tenen sobre la dona.
La incertesa mata. Sabien els presos quin seria el seu destí?
La incertesa mata. El pitjor de la presó, expliquen els mateixos presos, no són els polls, la misèria i la gana, tot terrible, però el pitjor és la incertesa. No saben què passarà amb ells, si seran sotmesos a un canvi de presó i, per tant, tota aquella estabilitat emocional que han pogut crear amb companyes o companys de cel·la s'enfonsarà i hauran de tornar a començar una adaptació. I la incertesa, realment, és el mecanisme que destrueix més voluntats a la presó.
Més entrevista:
Primera part (La repressió)
Segona part (La pèrdua dels menors)
Els nens ingressaven a tot arreu, tant a centres religiosos com a centres de l'Estat. Però la documentació que tenim ens prova que dels 12.000 nens i nenes en aquesta situació l'any 44, totes les nenes, excepte dues, que van anar a l'Institut Oftalmològic de Madrid per una dolència ocular, van anar a parar a centres religiosos. D'altra banda, l'Església treu bons beneficis dels menors perquè l'Estat paga per cada una de les places d'aquelles criatures. La majoria d'elles, a més, faran de serventes d'altres, per exemple, van a l'escola i treballen amb unes condicions molt dures. Es tractarà d'estructurar la humiliació total perquè només a partir d'aquest sofriment es pot arribar a la redempció.
No hi ha nens que es destinin a l'adopció?
Sí, hi ha indicis i testimonis orals d'adopcions estranyes, però, dissortadament, per la documentació que tenim, em resulta impossible fer l'afirmació que hi hagut adopcions irregulars. Un dels greus problemes és que no es pot accedir al Tribunal Tutelar de Menors per la Protecció al Menor, tot i que es tracta de menors de 7 anys.
El procés d'alienació arriba a ser tan considerable que els menors es desvinculen totalment dels seus pares?
Sí, en molts casos. Hi ha milers de casos i diversitat de situacions, però l'orientació és: "Tu has de rebutjar els teus pares, has de renunciar-hi perquè són uns criminals. Tu ets aquí per resar i per redimir-los." Hi ha una carta que recull el cas d'una noia la mare de la qual havia intentat constantment veure-la, però no podia, l'havia escrit des de la presó i, finalment, la filla li contesta dient-li que no li torni a escriure mai més, que no la vol veure ni saber-ne res, que ha ingressat al convent i acaba amb un: "oblida'm per sempre més". Això és el que és la pèrdua, no és la desaparició. Saber que el tens allà i que ha renegat dels pares.
Les dones són destinatàries d'una repressió brutal. Com és el món carcerari femení?
El món carcerari femení és diferent al masculí. Tot el que passa a les presons d'homes, passa a les de dones, però no a la inversa. Hi ha molta més densitat. La primera diferència és un paisatge de nens, que són moneda de canvi d'un xantatge constant i amb conseqüències greus. Si no aneu totes a missa, com va passar a Mallorca, l'alimentació serà minsa per a les criatures o no els donarem llet. l segon element de diferència és l'oferta laboral. A les presons d'homes hi ha una gran oferta i, tot i ser un treball duríssim, hi ha molts presos que hi van voluntàriament perquè és una manera de tenir sobresou, insignificant de sobreexplotació, però uns diners que poden enviar a les famílies i que els serveix per anar a la cantina, treballar a l'exterior, sortir i viure en un ambient més salubre. Això no vol dir que quan estiguin fent una presó morin com a mosques. També hi ha l'oferta de tot tipus als tallers penitenciaris. Cal anar amb compte, una cosa és el treball penitenciari dels primers moments o durant la guerra en els camps de concentració i una altra és el treball penitenciari regulat a través de la Direcció General de Presons, que per als presos significa una gran sortida. I la prova és que aquesta oferta laboral no existeix per a les preses. Hi ha presons que comencen a tenir un taller de confecció. Per exemple, Ventas, al cap d'uns anys.
El fet de no tenir aquesta oferta laboral, què significa per a les dones?
En primer lloc que s'han d'abocar al treball clandestí. Fan tricota, jerseis, mantes, el que sigui. Això significa que estan sotmeses a una vigilància més gran i a uns càstigs més potents. Quan en moltes presons, pràcticament a totes, les religioses veuen que el treball de les preses és una font d'ingressos important, pacten, però a partir d'unes condicions d'explotació importants. Mentrestant, segueixen treballant clandestinament.
Què més diferencia les presons d'homes de les de dones?
Cal remarcar, que encara avui, en l'Estat de dret, una de les diferències bàsiques i característiques entre les presons d'homes i de dones és l'oferta laboral. N'hi ha molta més per als presos homes que per a les dones.
Finalment, la diferència és la solidaritat. Hi ha molta més solidaritat amb els homes que amb les dones. A les presons d'homes sempre hi ha cues de dones portant el paquetet, anant a buscar la roba per rentar-la. De fet, en aquells anys per tot Espanya hi ha un desplegament enorme de dones que van de penal en penal seguint el seu home, el pare... per ajudar-lo en el que sigui. A les presons de dones no hi ha cues d'homes. És més, els partits i els sindicats als quals pertanyen les posteriors, per exemple, fan molt més pels presos. La solidaritat és molt menor i el patiment, per tant, més gran.
Les dones, com en els camps de concentració nazis, fan famílies per sobreviure.
Les preses creen les seves pròpies institucions dins de la presó. Elles es constitueixen en comunitat, sobretot les posteriors, que tenen més lideratge, però que arrosseguen anteriors. Una de les institucions més importants i bàsica a la presó és la família amb una mare que s'encarrega, per torns, d'organitzar les coses, distribuir els paquets i de procurar que es mantinguin els nivells emocionals de les preses. Gràcies a les famílies, moltes de les preses podran sobreviure. Hi haurà altres institucions. Per exemple crearan biblioteques clandestines.
Les dones embarassades rebien un tracte especial? Què passa amb les penades a mort?
En la majoria de casos de dones embarassades esperaran que es compleixi l'embaràs, doni a llum i en les següents 48 hores les afuselleran. En algun cas, segons testimonis, en què la dona no es podia aguantar dreta, per un part dolent, l'asseien en una cadira i l'afusellaven. Hi ha casos documentats, per un sacerdot o un frare, en què després que la presa declarés que estava embarassada no se li feia el reconeixement prescriptiu i se l'afusellava igualment. En el cas anterior, un cop havia nascut la criatura, no la donaven a la família, sinó a l'Estat.
Moltes d'aquestes dones havien quedat embarassades, víctimes de violacions durant la seva retenció. Com serà la repressió física en les dones?
La repressió en les dones té l'afegit de gènere i sexe i, de fet, amb molts casos l'entrada dels franquistes, sobretot en les poblacions grans, va significar prendre les dones com a botí de guerra i fer el que sigui. Però no tenim documentació que ho provi i és un tema del qual se'n parla molt poc, però hi ha suficients indicis com per pensar que també hi va haver aquest escarment de motí de guerra. Tenim notícies que arribaven els falangistes a un poble, agafaven la dona d'un republicà o d'un dirigent, es tancaven al vespre en una taverna i allà no sabies què passava. D'altra banda, això sí que està documentat, en algunes presons de Partit Judicial els mateixos funcionaris i carcellers violaven sistemàticament una, dues o tres preses. A les comissaries també es violava les dones.
El mateix Estat generava un univers de restricció femenina impressionant. La dona era sotmesa a un estat de segona categoria. Es creava un univers repressiu que es mantindrà a través del control social fins al final de la dictadura. En aquells anys, la repressió en la dona se centra a fer-la culpable d'allò que ha fet el marit. I és per això que moltes dones van a la presó. A més, les investigacions de Vallejo ajudaran a sistematitzar aquesta visió que l'estat franquista i l'Església tenen sobre la dona.
La incertesa mata. Sabien els presos quin seria el seu destí?
La incertesa mata. El pitjor de la presó, expliquen els mateixos presos, no són els polls, la misèria i la gana, tot terrible, però el pitjor és la incertesa. No saben què passarà amb ells, si seran sotmesos a un canvi de presó i, per tant, tota aquella estabilitat emocional que han pogut crear amb companyes o companys de cel·la s'enfonsarà i hauran de tornar a començar una adaptació. I la incertesa, realment, és el mecanisme que destrueix més voluntats a la presó.
Més entrevista:
Primera part (La repressió)
Segona part (La pèrdua dels menors)
