Ricard Vinyes: "La solució del règim per redimir les republicanes és separar-les dels fills" (II: La pèrdua dels menors)
Les presons es buiden pels indults, però també hi ha molta gent que mor per les lamentables condicions higièniques i de salut. Es fa a consciència?
La consciència és difícil de documentar, però la primera xifra interessant al respecte és que l'Espanya del 1939 té 20.000 places de presons i, segons xifres de l'Estat, hi ha 280.000 presos. Això ja dóna la imatge de la situació i per això s'habiliten camps de concentració o espais de caserna, entre d'altres. Que morin de gana o de malaltia, en realitat els és absolutament indiferent i si es moren, menys problemes. Que hi ha una planificació perquè morin per inanició? No n'hi ha constància. Però que hi ha una total indiferència per aquestes morts, és evident. No es fa res per pal·liar-ho. Si a això se li suma el mateix tracte que reben a les presons, porta molts casos fins a la mort. A les presons de partit judicial, que són les pitjors perquè no estan controlades per unes estructures administratives sòlides, hi entren els falangistes quan els dóna la gana, fan ràtzies, en alguns casos metrallen els reclusos als patis de les presons, a les dones les assassinen i, fins i tot, hi ha violacions. No és que hi hagi una planificació de liquidació sistemàtica, sinó que hi ha la consideració que aquelles persones no són res; és més, són el mal. I, per tant, amb elles es pot fer qualsevol cosa, tot està moralment justificat.
De fet, s'intenta provar, sota l'aparença científica, la inferioritat mental del dissident. Quina és l'acció, en aquest sentit, del psiquiatre Antonio Vallejo Nájera?
Vallejo Nájera és el que construeix la teoria de la segregació total. És un personatge amb una enorme influència durant la guerra i en l'Espanya de Franco. És més, Franco li posa a les mans tota l'autoritat per construir l'Institut d'Investigacions Psicològiques que té, per fonament, analitzar quin és el mecanisme biopsíquic dels marxistes. Aquest serà el seu objectiu i obsessió. La seva tesi, que havia anat construint al llarg dels anys 20 i concretarà després amb les investigacions a les preses malaguenyes i els periodistes internacionals per ordres de Franco, conclou, en síntesi, que hi ha una raça espanyola, a la qual nomena hispanitat, que ha anat deteriorant-se a mesura que han anat apareixent i augmentant els processos de democratització, sobretot a partir del segle XVIII. Així doncs, l'últim capítol que havia amenaçat la hispanitat era la segona república perquè, evidentment, és el gran referent democràtic. Les tesis racials de Vallejo Nájera, però, tenen una singularitat, que es diferencia dels doctrinaris racistes britànics, francesos o alemanys que ho basen tot en la genètica. En la hispanitat no hi ha genètica, sinó que procedeix d'un esperit cultural; un canvi que fa per imperatiu catòlic. Per millorar la raça o per evitar que es deteriori s'ha d'aplicar una eugenèsia, és a dir, una política de protecció de la raça, que segons els teòrics europeus implicava la liquidació dels futurs reproductors de la malaltia democràtica. Aquesta eugenèsia violenta és el que l'imperatiu catòlic li impedeix, s'ha de tancar els "tarats mentals" o "disminuïts psíquics", com ell anomena, però no se'ls pot liquidar. Per tant, aquí la solució és separar els fills de les mares.
Per què?
Perquè de les investigacions a les preses malaguenyes arriba a la conclusió que la dona que participa en política té una tendència a la perversitat i al mal en majúscules. En termes absoluts, com que la hispanitat, la raça espanyola, és cultural i ambiental, el que es tracta és de separar els nens dels ambients democràtics, segregar-los de les mares republicanes. Aquesta teoria va molt bé al règim perquè, finalment, algú els ha pogut corroborar científicament que l'enemic republicà era tan malvat com pensaven. I, de fet, el full de serveis de Vallejo Nájera està ple de telegrames d'alts comandaments de l'exèrcit felicitant-lo per les seves recerques.
Sorprèn que un règim, que té el suport institucional de l'Església, que s'autodefineix com a catoliconacional, permeti aquestes tesis i la violència incontrolada sobre els detinguts.
No és que el règim estigui sota l'auspici de l'Església. Quan es diu que l'església catòlica va donar suport al franquisme, en realitat és un eufemisme, no és cert. L'Església no va donar suport al franquisme, l'Església era el franquisme. El règim no pot funcionar sense l'Església i és el seu eix vertebrador en tota aquesta època. L'Església té un discurs terriblement venjatiu i participa de les delacions d'una manera sistemàtica, ordenada i amb molta intensitat com a institució. I no només les altes jerarquies, sinó que hi participa fins i tot el capellà de la parròquia més abandonada. Que entremig hi hagi algun sacerdot que, per imperatiu ètic i perquè coneix una persona, faci un bon informe, és clar que hi és, però aquesta no és la norma.
Quin és l'objectiu de l'univers penitenciari franquista?
L'objectiu és doblegar els presos i transformar-los. La presó és una gran indústria de transformació d'existències. Del que es tracta, com diu el mateix règim, és de redimir. En aquest sentit, la revista de les presons que fa la Direcció General es diu "Redención". Es farà purgar el pres de la manera que sigui i aquest és el motiu fonamental pel qual se separa les criatures de les mares a les presons perquè aquelles criatures han de ser reeducades. És a dir, redimides.
Com el règim du a terme aquesta desaparició o pèrdua dels menors?
Les captures es duen a terme a partir de la teoria que construeix Vallejo Nájera i que assumeix l'Estat, amb lleis diverses. La primera, la llei de permanència a les presons: les criatures no podran estar més enllà dels quatre anys empresonats; aquesta mesura, aparentment benefactora, va significar el gran moviment deportador de les presons cap als centres d'internament religiosos de l'Estat, perquè, quan les criatures són tretes de les presons, no es consulta les seves mares, els hi treu directament, sobretot els primers anys; és més, els pares perden la tutela de les criatures; per tant, no tenen cap potestat sobre els seus fills. A més, quan els nens entraven a la presó no eren registrats com les mares. Per tant, no existeixen i amb ells es pot fer qualsevol cosa. La segona llei és la que autoritza el canvi de noms. És una llei també aparentment benefactora que permet canviar els noms a milers de criatures, els pares dels quals han estat afusellats. A moltes criatures els el canvien, quan saben quin és el seu nom, com diu el mateix decret, per donar-li una altra vida. Hi ha casos documentats en els quals la criatura diu el seu nom i igualment li canvien. Tota aquesta estructura de lleis acaba de codificar el discurs de l'estat franquista. L'objectiu és recuperar per a l'Estat aquelles criatures que potencialment podien haver destruït la raça espanyola i, per això, se'ls reeduca. I per aquest motiu també es persegueix molt sistemàticament aquelles criatures els pares de les quals havien enviat a les colònies republicanes a diversos països, no només europeus, sinó d'Amèrica. El servei d'Exteriors de la Falange Española es va dedicar a localitzar els nens. Va intentar les operacions legalment i quan no podien retornar-los, els raptaven, segons expliquen els seus informes amb data tardana de 1949.
Quin és el paper de l'Església en els menors manllevats de la família, a banda d'encarregar-se de l'educació?
El paper de l'Església és donar suport a tota aquesta operació. L'Església comparteix el disseny que s'ha fet de la dona republicana, aquesta necessitat d'educació i, per tant, es posa absolutament al servei de totes les operacions. No només això, en la mesura que és l'ànima mateixa del règim, el primer que farà quan les criatures arribin als centres d'acollida propis, serà explicar-los la maldat dels seus pares i que ells són allà per redimir els seus pecats. I és per aquest camí que molts nens i nenes ingressaran als ordes religiosos.
Més entrevista:
Primera part (La repressió)
Tercera part (Les presons de dones
La consciència és difícil de documentar, però la primera xifra interessant al respecte és que l'Espanya del 1939 té 20.000 places de presons i, segons xifres de l'Estat, hi ha 280.000 presos. Això ja dóna la imatge de la situació i per això s'habiliten camps de concentració o espais de caserna, entre d'altres. Que morin de gana o de malaltia, en realitat els és absolutament indiferent i si es moren, menys problemes. Que hi ha una planificació perquè morin per inanició? No n'hi ha constància. Però que hi ha una total indiferència per aquestes morts, és evident. No es fa res per pal·liar-ho. Si a això se li suma el mateix tracte que reben a les presons, porta molts casos fins a la mort. A les presons de partit judicial, que són les pitjors perquè no estan controlades per unes estructures administratives sòlides, hi entren els falangistes quan els dóna la gana, fan ràtzies, en alguns casos metrallen els reclusos als patis de les presons, a les dones les assassinen i, fins i tot, hi ha violacions. No és que hi hagi una planificació de liquidació sistemàtica, sinó que hi ha la consideració que aquelles persones no són res; és més, són el mal. I, per tant, amb elles es pot fer qualsevol cosa, tot està moralment justificat.
De fet, s'intenta provar, sota l'aparença científica, la inferioritat mental del dissident. Quina és l'acció, en aquest sentit, del psiquiatre Antonio Vallejo Nájera?
Vallejo Nájera és el que construeix la teoria de la segregació total. És un personatge amb una enorme influència durant la guerra i en l'Espanya de Franco. És més, Franco li posa a les mans tota l'autoritat per construir l'Institut d'Investigacions Psicològiques que té, per fonament, analitzar quin és el mecanisme biopsíquic dels marxistes. Aquest serà el seu objectiu i obsessió. La seva tesi, que havia anat construint al llarg dels anys 20 i concretarà després amb les investigacions a les preses malaguenyes i els periodistes internacionals per ordres de Franco, conclou, en síntesi, que hi ha una raça espanyola, a la qual nomena hispanitat, que ha anat deteriorant-se a mesura que han anat apareixent i augmentant els processos de democratització, sobretot a partir del segle XVIII. Així doncs, l'últim capítol que havia amenaçat la hispanitat era la segona república perquè, evidentment, és el gran referent democràtic. Les tesis racials de Vallejo Nájera, però, tenen una singularitat, que es diferencia dels doctrinaris racistes britànics, francesos o alemanys que ho basen tot en la genètica. En la hispanitat no hi ha genètica, sinó que procedeix d'un esperit cultural; un canvi que fa per imperatiu catòlic. Per millorar la raça o per evitar que es deteriori s'ha d'aplicar una eugenèsia, és a dir, una política de protecció de la raça, que segons els teòrics europeus implicava la liquidació dels futurs reproductors de la malaltia democràtica. Aquesta eugenèsia violenta és el que l'imperatiu catòlic li impedeix, s'ha de tancar els "tarats mentals" o "disminuïts psíquics", com ell anomena, però no se'ls pot liquidar. Per tant, aquí la solució és separar els fills de les mares.
Per què?
Perquè de les investigacions a les preses malaguenyes arriba a la conclusió que la dona que participa en política té una tendència a la perversitat i al mal en majúscules. En termes absoluts, com que la hispanitat, la raça espanyola, és cultural i ambiental, el que es tracta és de separar els nens dels ambients democràtics, segregar-los de les mares republicanes. Aquesta teoria va molt bé al règim perquè, finalment, algú els ha pogut corroborar científicament que l'enemic republicà era tan malvat com pensaven. I, de fet, el full de serveis de Vallejo Nájera està ple de telegrames d'alts comandaments de l'exèrcit felicitant-lo per les seves recerques.
Sorprèn que un règim, que té el suport institucional de l'Església, que s'autodefineix com a catoliconacional, permeti aquestes tesis i la violència incontrolada sobre els detinguts.
No és que el règim estigui sota l'auspici de l'Església. Quan es diu que l'església catòlica va donar suport al franquisme, en realitat és un eufemisme, no és cert. L'Església no va donar suport al franquisme, l'Església era el franquisme. El règim no pot funcionar sense l'Església i és el seu eix vertebrador en tota aquesta època. L'Església té un discurs terriblement venjatiu i participa de les delacions d'una manera sistemàtica, ordenada i amb molta intensitat com a institució. I no només les altes jerarquies, sinó que hi participa fins i tot el capellà de la parròquia més abandonada. Que entremig hi hagi algun sacerdot que, per imperatiu ètic i perquè coneix una persona, faci un bon informe, és clar que hi és, però aquesta no és la norma.
Quin és l'objectiu de l'univers penitenciari franquista?
L'objectiu és doblegar els presos i transformar-los. La presó és una gran indústria de transformació d'existències. Del que es tracta, com diu el mateix règim, és de redimir. En aquest sentit, la revista de les presons que fa la Direcció General es diu "Redención". Es farà purgar el pres de la manera que sigui i aquest és el motiu fonamental pel qual se separa les criatures de les mares a les presons perquè aquelles criatures han de ser reeducades. És a dir, redimides.
Com el règim du a terme aquesta desaparició o pèrdua dels menors?
Les captures es duen a terme a partir de la teoria que construeix Vallejo Nájera i que assumeix l'Estat, amb lleis diverses. La primera, la llei de permanència a les presons: les criatures no podran estar més enllà dels quatre anys empresonats; aquesta mesura, aparentment benefactora, va significar el gran moviment deportador de les presons cap als centres d'internament religiosos de l'Estat, perquè, quan les criatures són tretes de les presons, no es consulta les seves mares, els hi treu directament, sobretot els primers anys; és més, els pares perden la tutela de les criatures; per tant, no tenen cap potestat sobre els seus fills. A més, quan els nens entraven a la presó no eren registrats com les mares. Per tant, no existeixen i amb ells es pot fer qualsevol cosa. La segona llei és la que autoritza el canvi de noms. És una llei també aparentment benefactora que permet canviar els noms a milers de criatures, els pares dels quals han estat afusellats. A moltes criatures els el canvien, quan saben quin és el seu nom, com diu el mateix decret, per donar-li una altra vida. Hi ha casos documentats en els quals la criatura diu el seu nom i igualment li canvien. Tota aquesta estructura de lleis acaba de codificar el discurs de l'estat franquista. L'objectiu és recuperar per a l'Estat aquelles criatures que potencialment podien haver destruït la raça espanyola i, per això, se'ls reeduca. I per aquest motiu també es persegueix molt sistemàticament aquelles criatures els pares de les quals havien enviat a les colònies republicanes a diversos països, no només europeus, sinó d'Amèrica. El servei d'Exteriors de la Falange Española es va dedicar a localitzar els nens. Va intentar les operacions legalment i quan no podien retornar-los, els raptaven, segons expliquen els seus informes amb data tardana de 1949.
Quin és el paper de l'Església en els menors manllevats de la família, a banda d'encarregar-se de l'educació?
El paper de l'Església és donar suport a tota aquesta operació. L'Església comparteix el disseny que s'ha fet de la dona republicana, aquesta necessitat d'educació i, per tant, es posa absolutament al servei de totes les operacions. No només això, en la mesura que és l'ànima mateixa del règim, el primer que farà quan les criatures arribin als centres d'acollida propis, serà explicar-los la maldat dels seus pares i que ells són allà per redimir els seus pecats. I és per aquest camí que molts nens i nenes ingressaran als ordes religiosos.
Més entrevista:
Primera part (La repressió)
Tercera part (Les presons de dones
