Francesc Vilanova: "L'arribada de Franco és la gran ocasió per extirpar el tumor republicà i separatista i sanar el cos nacional" (2: l'exili)
Pel que fa a la diàspora, quanta gent i de quin tipus creua la frontera?
El febrer del 1939, que és quan es produeix la gran onada de l'exili, deuen haver sortit del país unes 460.000 persones, aproximadament, de les quals poc menys de la meitat és personal militar de l'exèrcit de la República. La resta són civils, gent gran, nens, dones... És un exili interclassista amb una notable presència de gent catalana, en què un terç dels que sortirien de Catalunya podien ser d'origen català, i molt representatiu del món republicà. Hi ha des dels escriptors més significats de la Catalunya republicana i els catedràtics més importants de la universitat fins a pagesos, dirigents de la Unió d'Arrabassaires, regidors d'ajuntaments, directors generals de la Generalitat, funcionaris de tots els nivells, mestres, militants de sindicats, etc.
En quines condicions ho fan?
Lamentables. Milers de persones creuen la frontera el febrer del 1939, que, tot i que no sigui especialment fred, és el pic de l'hivern; bona part dels Pirineus està nevada i passar la frontera en aquestes condicions (ferits, petits, gent gran i dones) aguditza la sensació de fred, de gana i malestar. La recepció francesa inicial és molt improvisada i cal tenir en compte diversos factors: el primer, les autoritats republicanes no han donat una xifra real de la gent que pot passar la frontera; segon, les autoritats franceses no s'han preparat per a la xifra real, i tercer, l'allau, 460.000 persones, es concentra en una setmana. Es tracta de les escenes que hem vist tots, de les formacions a les platges del Rosselló plenes de gent, pas previ a la construcció dels camps d'internament. Les condicions són molt dures en els primers tres o quatre mesos i el nivell de mortalitat és alt, tot i que és molt difícil calcular-ho. A partir del maig del 1939, el sistema de camps francesos està bastant estabilitzat. Per tant, la gent ja queda bastant repartida entre els diferents camps i centres de refugiats que s'han organitzat a França. A més, un cop acabada la guerra a Espanya, fins a final d'any, hi ha una retorn bastant notable de gent.
Quina serà la política general del govern francès quan es veu desbordat per l'allau de persones?
Hi haurà bàsicament tres línies. La primera, neutralitzar els militars que volen passar la frontera, desarmar-los i enviar-los immediatament a unes zones des d'on se'ls pugui controlar: les grans platges del Rosselló. La segona, repartir el personal civil de forma relativament arbitrària, situació que provocaria un problema important de separació de famílies. A més, els repartien en els màxims centres d'acollida possibles (des d'un magatzem municipal fins a una escola o una casa) i arreu de França. La tercera, un cop tothom situat, és impulsar el retorn, és a dir, facilitar i, fins a un cert punt, obligar els refugiats a tornar. Hi ha casos documentats en els quals les autoritats franceses deien a les dones que els permetrien reunir-se amb els marits, tancats en camps de refugiats, amb la condició que tornés tota la família a Espanya. Quan al setembre comença la Segona Guerra Mundial la situació canviarà, perquè a França ja no li interessa tant el repatriament massiu com el fet d'utilitzar la mà d'obra que tenen als camps.
A part de la logística, quins altres problemes suposa per a França l'arribada dels refugiats?
A escala internacional, suposa una incomoditat, perquè el govern francès del 1939 i les forces polítiques majoritàries són clarament hostils als republicans. I és que són ideològicament i políticament contraris. L'estat francès no hi té un paper fraternal, però acull aquests milers de refugiats perquè no té cap altra opció. A més, ha reconegut el govern de Franco a finals de febrer.
És per això que no considera els espanyols com a refugiats polítics, sinó com a asilats temporals?
Exacte. Hi ha una ambigüitat molt complexa i perillosa al voltant de quin és l'estatus d'aquesta gent. Com que no són refugiats polítics i sí asilats temporals, no poden gaudir de segons quins nivells de protecció per part de l'estat francès. Quan passi el desastre del setembre del 1939, es veurà quines són les conseqüències més letals d'aquest no reconeixement. Són asilats temporals, amb la idea que un cop estabilitzada la situació a Espanya puguin tornar o se'ls faci tornar. I a Espanya ja s'espavilaran.
Alguna excepció?
L'excepció són els dirigents polítics més coneguts.
Molts dels refugiats es queden a França, però hi ha alguns que se'n van cap a l'Amèrica Llatina, la Gran Bretanya i Rússia. Com ho aconsegueixen?
França és el principal lloc d'acollida i on es quedarà el gruix dels refugiats. A partir d'aquí, s'obren diverses opcions. La menys limitada és la de l'Amèrica Llatina, i sobretot Mèxic, que és l'únic país que ha mantingut relacions amb la República i li ha donat suport. El president Lázaro Cárdenas obre les portes als refugiats espanyols perquè, d'una banda, hi ha l'element de solidaritat amb els republicans exiliats i, de l'altra, els mexicans són molt conscients que l'aportació espanyola al mateix desenvolupament mexicà pot fer un salt notable, que és el que va succeir. També hi ha altres països a Amèrica que acullen amb més o menys desgrat els refugiats: Veneçuela, l'Argentina, Xile o Colòmbia. Una altra opció seria la Gran Bretanya, però el govern és extraordinàriament selectiu. Els britànics volen refugiats espanyols professionalment o políticament qualificats. Això vol dir que estan més que disposats a acceptar Ramon Parera, que ha estat el cap de la Defensa Antiaèria dels refugis de Barcelona i pot aportar una experiència notable en aquest camp, o el doctor Trueta, de qui coneixen la seva intervenció pel que fa a medicina de guerra. De fet, accepten un bon nombre de metges, com el també doctor Frederic Duran i Jordà, l'home que ha creat els bancs de sang durant el conflicte. També accepta polítics, bascos, catalans i espanyols. El mateix Negrín, hi anirà a parar. No acceptarà altres refugiats i només ho farà quan, arran de l'evacuació de Dunkerque, arribin a les illes britàniques antics refugiats espanyols que havien estat incorporats en unitats franceses i que ara han tingut la sort de poder escapar de la caiguda davant dels alemanys. L'altra opció, que és molt específica, és la de la Unió Soviètica, vinculada directament al món comunista. Alguns dels dirigents comunistes catalans i espanyols hi passaran una part de l'exili.
Primera part (Ha arribat Espanya)
Tercera part (El reclutament)
El febrer del 1939, que és quan es produeix la gran onada de l'exili, deuen haver sortit del país unes 460.000 persones, aproximadament, de les quals poc menys de la meitat és personal militar de l'exèrcit de la República. La resta són civils, gent gran, nens, dones... És un exili interclassista amb una notable presència de gent catalana, en què un terç dels que sortirien de Catalunya podien ser d'origen català, i molt representatiu del món republicà. Hi ha des dels escriptors més significats de la Catalunya republicana i els catedràtics més importants de la universitat fins a pagesos, dirigents de la Unió d'Arrabassaires, regidors d'ajuntaments, directors generals de la Generalitat, funcionaris de tots els nivells, mestres, militants de sindicats, etc.
En quines condicions ho fan?
Lamentables. Milers de persones creuen la frontera el febrer del 1939, que, tot i que no sigui especialment fred, és el pic de l'hivern; bona part dels Pirineus està nevada i passar la frontera en aquestes condicions (ferits, petits, gent gran i dones) aguditza la sensació de fred, de gana i malestar. La recepció francesa inicial és molt improvisada i cal tenir en compte diversos factors: el primer, les autoritats republicanes no han donat una xifra real de la gent que pot passar la frontera; segon, les autoritats franceses no s'han preparat per a la xifra real, i tercer, l'allau, 460.000 persones, es concentra en una setmana. Es tracta de les escenes que hem vist tots, de les formacions a les platges del Rosselló plenes de gent, pas previ a la construcció dels camps d'internament. Les condicions són molt dures en els primers tres o quatre mesos i el nivell de mortalitat és alt, tot i que és molt difícil calcular-ho. A partir del maig del 1939, el sistema de camps francesos està bastant estabilitzat. Per tant, la gent ja queda bastant repartida entre els diferents camps i centres de refugiats que s'han organitzat a França. A més, un cop acabada la guerra a Espanya, fins a final d'any, hi ha una retorn bastant notable de gent.
Quina serà la política general del govern francès quan es veu desbordat per l'allau de persones?
Hi haurà bàsicament tres línies. La primera, neutralitzar els militars que volen passar la frontera, desarmar-los i enviar-los immediatament a unes zones des d'on se'ls pugui controlar: les grans platges del Rosselló. La segona, repartir el personal civil de forma relativament arbitrària, situació que provocaria un problema important de separació de famílies. A més, els repartien en els màxims centres d'acollida possibles (des d'un magatzem municipal fins a una escola o una casa) i arreu de França. La tercera, un cop tothom situat, és impulsar el retorn, és a dir, facilitar i, fins a un cert punt, obligar els refugiats a tornar. Hi ha casos documentats en els quals les autoritats franceses deien a les dones que els permetrien reunir-se amb els marits, tancats en camps de refugiats, amb la condició que tornés tota la família a Espanya. Quan al setembre comença la Segona Guerra Mundial la situació canviarà, perquè a França ja no li interessa tant el repatriament massiu com el fet d'utilitzar la mà d'obra que tenen als camps.
A part de la logística, quins altres problemes suposa per a França l'arribada dels refugiats?
A escala internacional, suposa una incomoditat, perquè el govern francès del 1939 i les forces polítiques majoritàries són clarament hostils als republicans. I és que són ideològicament i políticament contraris. L'estat francès no hi té un paper fraternal, però acull aquests milers de refugiats perquè no té cap altra opció. A més, ha reconegut el govern de Franco a finals de febrer.
És per això que no considera els espanyols com a refugiats polítics, sinó com a asilats temporals?
Exacte. Hi ha una ambigüitat molt complexa i perillosa al voltant de quin és l'estatus d'aquesta gent. Com que no són refugiats polítics i sí asilats temporals, no poden gaudir de segons quins nivells de protecció per part de l'estat francès. Quan passi el desastre del setembre del 1939, es veurà quines són les conseqüències més letals d'aquest no reconeixement. Són asilats temporals, amb la idea que un cop estabilitzada la situació a Espanya puguin tornar o se'ls faci tornar. I a Espanya ja s'espavilaran.
Alguna excepció?
L'excepció són els dirigents polítics més coneguts.
Molts dels refugiats es queden a França, però hi ha alguns que se'n van cap a l'Amèrica Llatina, la Gran Bretanya i Rússia. Com ho aconsegueixen?
França és el principal lloc d'acollida i on es quedarà el gruix dels refugiats. A partir d'aquí, s'obren diverses opcions. La menys limitada és la de l'Amèrica Llatina, i sobretot Mèxic, que és l'únic país que ha mantingut relacions amb la República i li ha donat suport. El president Lázaro Cárdenas obre les portes als refugiats espanyols perquè, d'una banda, hi ha l'element de solidaritat amb els republicans exiliats i, de l'altra, els mexicans són molt conscients que l'aportació espanyola al mateix desenvolupament mexicà pot fer un salt notable, que és el que va succeir. També hi ha altres països a Amèrica que acullen amb més o menys desgrat els refugiats: Veneçuela, l'Argentina, Xile o Colòmbia. Una altra opció seria la Gran Bretanya, però el govern és extraordinàriament selectiu. Els britànics volen refugiats espanyols professionalment o políticament qualificats. Això vol dir que estan més que disposats a acceptar Ramon Parera, que ha estat el cap de la Defensa Antiaèria dels refugis de Barcelona i pot aportar una experiència notable en aquest camp, o el doctor Trueta, de qui coneixen la seva intervenció pel que fa a medicina de guerra. De fet, accepten un bon nombre de metges, com el també doctor Frederic Duran i Jordà, l'home que ha creat els bancs de sang durant el conflicte. També accepta polítics, bascos, catalans i espanyols. El mateix Negrín, hi anirà a parar. No acceptarà altres refugiats i només ho farà quan, arran de l'evacuació de Dunkerque, arribin a les illes britàniques antics refugiats espanyols que havien estat incorporats en unitats franceses i que ara han tingut la sort de poder escapar de la caiguda davant dels alemanys. L'altra opció, que és molt específica, és la de la Unió Soviètica, vinculada directament al món comunista. Alguns dels dirigents comunistes catalans i espanyols hi passaran una part de l'exili.
Primera part (Ha arribat Espanya)
Tercera part (El reclutament)
