Queralt Solé: "Catalunya no només perd la guerra per ser republicana sinó que la perd com a poble" (III)
Llicenciada en Història i Diplomada en Estudis Avançats per la Universitat de Barcelona, Queralt Solé és la responsable de la unitat de Desapareguts i Fosses Comunes de la DG de Memòria Democràtica i professora d'Història a la UB. El 2008 va publicar la tesi doctoral "Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939)". Però ha escrit moltes altres obres, com per exemple "A les presons de Franco (2004) i "Catalunya 1939: l'última derrota" (2006). També ha participat en diverses de col·lectives o n'ha coordinat, com els quatre volums "La Guerra Civil a Catalunya" (2004) i "El franquisme a Catalunya" (2005). Ara, just quan es compleixen 70 anys del final de la Guerra Civil, el 3cat24 ha entrevistat la professora, que ha donat a conèixer algunes de les claus per entendre millor les conseqüències del conflicte bèl·lic a Catalunya.
Però, als seus inicis, el mausoleu es va construir per acollir les restes dels soldats franquistes?
La idea inicial és que el Valle estigués construït en un any i que, per tant, hi fossin traslladats tots els morts que tenien en diferents fronts i fosses de soldats franquistes. Només els seus. Però el Valle, en lloc del 1940, s'inaugura el 1959, quan amb prou feines recorden on es troben les fosses. Ho van demanar als ajuntaments, que els van donar restes de republicans. A més, com que volien que ho portés una comunitat benedictina, perquè fos una basílica, havia d'estar reconegut pel Vaticà. En aquest sentit, es diu que l'Església hauria jugat un paper important perquè hi hagués restes de republicans. La situació havia canviat molt en 20 anys. Al final, van optar per portar restes de tot arreu i poder dir que era un mausoleu de tots.
Hi ha milers de persones sense identificar ni registrar. Com es pot saber qui són?
És molt difícil. A banda d'identificar les fosses i l'ADN, que és pràcticament impossible, s'ha perdut molta documentació. No hi hagut cura per conservar-la. És perd la guerra i la documentació és el primer que s'intenta eliminar.
Si algun familiar vol obrir una fossa, quin procediment ha de seguir?
A Catalunya hi ha ara una llei en tràmit parlamentari. La persona hauria de fer la demanda a la Generalitat de Catalunya. La llei estableix que hi haurà una comissió d'experts que avaluarà si és viable o no, depenent de la informació que es tingui de la fossa, la seva obertura... Es pot considerar que no és viable obrir-la i optar per posar un monòlit i dignificar-la.
"No hi ha hagut voluntat d'agafar el tema i fer-hi front"
La Generalitat està avançant en matèria de la recuperació del passat: la llei de fosses, el mapa, el cens de desapareguts. Quina és la situació a la resta de l'Estat?
Catalunya hi ha tingut més sensibilitat des de l'any 2000. Primer va començar amb les indemnitzacions als expresos polítics i després han sorgit un seguit de qüestions que queien pel seu propi pes. Ha sorgit el tema de fosses, de desapareguts, les commemoracions a la Guerra Civil i s'han anat afrontant. I tot s'ha assumit des del govern, i penso que positivament. En canvi l'estat espanyol s'ha cobert les espatlles al·legant que no hi té competències i que, per tant, no hi pot fer res, i ho ha derivat a les comunitats autònomes. Això fa que hi hagi comunitats que han treballat molt, com Catalunya, i d'altres que hi ha hagi un desert, com al País Valencià. L'Estat ha cobert mínimament l'expedient perquè no sigui dit, però no hi hagut voluntat d'agafar el tema de veritat i fer-hi front. No costa tant, com els papers de Salamanca.
Què en penses que la recuperació de la memòria històrica provoqui encara tanta polèmica?
La provoca perquè s'hi barreja política. Hi ha gent que no en vol parlar perquè va viure la guerra i no vol ni pensar-hi, que són els que van dur a terme la transició i l'actitud no ha canviat. No volem parlar perquè van obrir moltes ferides i molts encara no les han tancat. El que s'ha de fer és història, afrontar el passat i parlar de tot. No cal justificar violència, però acceptar-la. Ni va bé d'un costat i de l'altre, una d'organitzada i l'altra, descontrolada, sí. Doncs investiguem-la tota, no passa res. Els fets parlaran per si mateixos. S'ha de tractar amb normalitat.
Torna a l'inici de l'entrevista
La idea inicial és que el Valle estigués construït en un any i que, per tant, hi fossin traslladats tots els morts que tenien en diferents fronts i fosses de soldats franquistes. Només els seus. Però el Valle, en lloc del 1940, s'inaugura el 1959, quan amb prou feines recorden on es troben les fosses. Ho van demanar als ajuntaments, que els van donar restes de republicans. A més, com que volien que ho portés una comunitat benedictina, perquè fos una basílica, havia d'estar reconegut pel Vaticà. En aquest sentit, es diu que l'Església hauria jugat un paper important perquè hi hagués restes de republicans. La situació havia canviat molt en 20 anys. Al final, van optar per portar restes de tot arreu i poder dir que era un mausoleu de tots.
Hi ha milers de persones sense identificar ni registrar. Com es pot saber qui són?
És molt difícil. A banda d'identificar les fosses i l'ADN, que és pràcticament impossible, s'ha perdut molta documentació. No hi hagut cura per conservar-la. És perd la guerra i la documentació és el primer que s'intenta eliminar.
Si algun familiar vol obrir una fossa, quin procediment ha de seguir?
A Catalunya hi ha ara una llei en tràmit parlamentari. La persona hauria de fer la demanda a la Generalitat de Catalunya. La llei estableix que hi haurà una comissió d'experts que avaluarà si és viable o no, depenent de la informació que es tingui de la fossa, la seva obertura... Es pot considerar que no és viable obrir-la i optar per posar un monòlit i dignificar-la.
"No hi ha hagut voluntat d'agafar el tema i fer-hi front"
La Generalitat està avançant en matèria de la recuperació del passat: la llei de fosses, el mapa, el cens de desapareguts. Quina és la situació a la resta de l'Estat?
Catalunya hi ha tingut més sensibilitat des de l'any 2000. Primer va començar amb les indemnitzacions als expresos polítics i després han sorgit un seguit de qüestions que queien pel seu propi pes. Ha sorgit el tema de fosses, de desapareguts, les commemoracions a la Guerra Civil i s'han anat afrontant. I tot s'ha assumit des del govern, i penso que positivament. En canvi l'estat espanyol s'ha cobert les espatlles al·legant que no hi té competències i que, per tant, no hi pot fer res, i ho ha derivat a les comunitats autònomes. Això fa que hi hagi comunitats que han treballat molt, com Catalunya, i d'altres que hi ha hagi un desert, com al País Valencià. L'Estat ha cobert mínimament l'expedient perquè no sigui dit, però no hi hagut voluntat d'agafar el tema de veritat i fer-hi front. No costa tant, com els papers de Salamanca.
Què en penses que la recuperació de la memòria històrica provoqui encara tanta polèmica?
La provoca perquè s'hi barreja política. Hi ha gent que no en vol parlar perquè va viure la guerra i no vol ni pensar-hi, que són els que van dur a terme la transició i l'actitud no ha canviat. No volem parlar perquè van obrir moltes ferides i molts encara no les han tancat. El que s'ha de fer és història, afrontar el passat i parlar de tot. No cal justificar violència, però acceptar-la. Ni va bé d'un costat i de l'altre, una d'organitzada i l'altra, descontrolada, sí. Doncs investiguem-la tota, no passa res. Els fets parlaran per si mateixos. S'ha de tractar amb normalitat.
Torna a l'inici de l'entrevista
