Queralt Solé: "Catalunya no només perd la guerra per ser republicana sinó que la perd com a poble"
Llicenciada en Història i diplomada en Estudis Avançats per la Universitat de Barcelona, Queralt Solé és experta en desapareguts i fosses comunes, assessora de la DG de Memòria Democràtica i professora d'Història a la UB. El 2008 va publicar la tesi doctoral "Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939)". Però ha escrit moltes altres obres, com per exemple "A les presons de Franco" (2004) i "Catalunya 1939: l'última derrota" (2006). També ha participat en diverses de col·lectives o n'ha coordinat, com els quatre volums de "La Guerra Civil a Catalunya" (2004) i "El franquisme a Catalunya" (2005). Ara, just quan es compleixen 70 anys del final de la Guerra Civil, el 3cat24 ha entrevistat la professora, que ha donat a conèixer algunes de les claus per entendre millor les conseqüències del conflicte bèl·lic a Catalunya.
Ara es compleixen 70 anys del final de la Guerra Civil. Les tropes d'ocupació trepitjaven per primer cop Catalunya el 27 de març del 1938, però fins al gener del 1939 no aconseguirien derrotar-la. Per què és tan llarga aquesta darrera part agònica de la guerra?
L'agonia s'allarga per causes militars i, sobretot, internacionals, pel moment que viu Europa. El front s'estabilitza entre el març i principis d'abril de 1938 al llarg dels rius que fan frontera natural a l'oest del Principat –la Noguera Pallaresa, el Segre i l'Ebre-. Franco opta per no fer un atac final, conscient que les tropes republicanes encara tenen prou força per frenar-lo. Les informacions que tenien a la rereguarda catalana, a més, estaven exagerades i es deia que hi havia moltes fortificacions i carreteres minades, cosa que ara hem sabut per la documentació militar. En aquells moments, els republicans inicien també l'ofensiva de Balaguer, del pont de Seròs i la de la gran batalla de l'Ebre, que durarà 115 dies, fins al novembre del 1938. També s'ha de contextualitzar a escala internacional. En aquell moment, Hitler ataca el sud-est de Txecoslovàquia i això fa preveure una Segona Guerra Mundial. S'intenta, doncs, allargar al màxim la batalla de l'Ebre per si la guerra esclata, però, finalment, hi ha el pacte de Munic i totes les esperances queden desfetes. No passa un mes després de la batalla de l'Ebre que l'exèrcit de Franco, aleshores conscient que les forces republicanes ja estant molt debilitades, decideix fer un atac final sobre el Principat de la manera més ràpida possible.
D'aquesta manera també desgastava les tropes.
Els estudis demostren que s'hauria pogut fer molt més ràpida, la guerra, fins i tot hi havia demandes per part d'italians i alemanys que no allargués més el conflicte. Franco aprofita al màxim l'estat de guerra i l'allarga perquè així fa neteja a la rereguarda. Allà on arriba, desgasta absolutament tant l'exèrcit com la societat civil, i utilitza aquest mecanisme com a arma.
Com és la caiguda de Barcelona, el 26 de gener del 1939?
Molt ràpida i amb una entrada triomfal. De fet, cau en un dia. Les tropes entren sense disparar gaires trets per la Diagonal i el Tibidabo, i van baixant fins a la plaça de Catalunya i la plaça de Sant Jaume; cap a les cinc de la tarda arriben a Sant Andreu. Es diu que es va intentar fer un segon "No passaran", com el de Madrid, però era molt difícil. La guerra ja estava perduda aleshores i tothom n'era molt conscient.
Les bombes havien debilitat prèviament la vida i la moral de la ciutat.
A Barcelona hi va haver molts bombardejos, com a totes les grans ciutats del país. També va patir molt la falta de llum i de recursos: no és el mateix passar la guerra al camp, on et pots autogestionar els recursos, que en una ciutat, on costa més que arribin els aliments. Amb la qual cosa es passa gana, molta gana. La gent estava contenta que la guerra acabés d'una vegada.
Aquesta alegria inicial, fins quan dura?
L'alegria dura poc. Immediatament després de l'entrada de l'exèrcit franquista, comencen les detencions, les persecucions i les execucions. Al cap de deu dies ja executen persones que han passat per un consell de guerra i que han estat condemnades a mort. Aquestes primeres víctimes són les que pateixen més el desconeixement general de l'abast de la repressió. Inicialment hi va haver moltes denúncies, perquè no se sabia que les conseqüències serien tan brutals. Tot i que per a molta gent la il·lusió continua -per a tots aquells catalans franquistes especialment- per a molta altra gent l'alegria es va diluint ràpidament quan el règim comença a mostrar la seva política antidemocràtica i antinacional. Catalunya no només perd la guerra per ser republicana sinó que la perd com a poble. A banda de física o política, la repressió és nacional, social i autonòmica.
La gent que es va quedar, bàsicament, és la que considera que no ha comès actes de sang durant la guerra o que els seus compromisos polítics, culturals o socials no han estat prou destacables, per dir-ho d'alguna manera. Els que ho dubtaven ja havien marxat cap a l'exili...
Els que tenien clar que havien perpetrat quelcom que els podia portar problemes marxen, com l'elit cultural i intel·lectual crítica, si no s'havien passat a l'altre costat. Per tant, a Catalunya hi queda la gent que es pensa que no li passarà res; no eren les que més havien destacat ni sobresortit durant el període republicà ni durant la guerra. A poc a poc es descobreix que la repressió és absoluta. Fins al 1953 hi ha 3.500 execucions en consell de guerra. Durant tota la dictadura hi ha 111.000 consells de guerra a Catalunya, que de vegades són de deu o vint persones.
Què representen els consells de guerra?
Quan s'instal·la la justícia de Franco, tot passa per la via militar i, per tant, es jutgen persones civils en aquests consells, formats per un tribunal, un advocat i un defensor. La pena màxima, la de mort.
Quins són, en general, els àmbits que abasta la repressió del règim?
A Catalunya, tots. Intent de genocidi cultural, prohibició de parlar el català, escriure'l i prohibició de qualsevol mena de mostra de la cultura catalana. Pel que fa a la indústria, s'està demostrant que en els primers temps hi va haver l'intent que Catalunya no ressorgís, o que almenys li costés. A més, el règim va ocupar tots els àmbits de poder. Encara que el règim evolucionés i s'adaptés als temps, la repressió no minva mai i es manté fins al final.
Ja durant la guerra, els franquistes posaven al capdavant del govern dels municipis alcaldes afins. Per quin mecanisme?
Quan l'exèrcit arribava a la població, les persones afins al règim ressorgeixen o aquests són els que bàsicament passaran a ocupar l'administració local. Es creaven unes comissions, que eren les encarregades de nomenar l'alcalde i les persones que havien de passar a governar la població. A més, una petita guarnició de la Guàrdia Civil s'acostumava a quedar al municipi per controlar que tot continués funcionant segons l'ordre establert. D'aquesta manera, s'anava inserint la nova autoritat dictatorial poble a poble.
A banda de les víctimes directes de la repressió, la família també en pateix fortament les conseqüències.
Absolutament. A més, hi havia famílies que van quedar totalment trencades perquè la guerra va enfrontar germans, cosins i famílies senceres. Potser algú no havia fet res, però el seu pare o el seu fill havia lluitat amb les tropes republicanes i havia marxat a l'exili, i aleshores la família passava a ser família d'un roig. "Aquells són rojos i nosaltres no", i això ha perdurat entre les famílies, fins i tot ara.
Continua llegint l'entrevista
L'agonia s'allarga per causes militars i, sobretot, internacionals, pel moment que viu Europa. El front s'estabilitza entre el març i principis d'abril de 1938 al llarg dels rius que fan frontera natural a l'oest del Principat –la Noguera Pallaresa, el Segre i l'Ebre-. Franco opta per no fer un atac final, conscient que les tropes republicanes encara tenen prou força per frenar-lo. Les informacions que tenien a la rereguarda catalana, a més, estaven exagerades i es deia que hi havia moltes fortificacions i carreteres minades, cosa que ara hem sabut per la documentació militar. En aquells moments, els republicans inicien també l'ofensiva de Balaguer, del pont de Seròs i la de la gran batalla de l'Ebre, que durarà 115 dies, fins al novembre del 1938. També s'ha de contextualitzar a escala internacional. En aquell moment, Hitler ataca el sud-est de Txecoslovàquia i això fa preveure una Segona Guerra Mundial. S'intenta, doncs, allargar al màxim la batalla de l'Ebre per si la guerra esclata, però, finalment, hi ha el pacte de Munic i totes les esperances queden desfetes. No passa un mes després de la batalla de l'Ebre que l'exèrcit de Franco, aleshores conscient que les forces republicanes ja estant molt debilitades, decideix fer un atac final sobre el Principat de la manera més ràpida possible.
D'aquesta manera també desgastava les tropes.
Els estudis demostren que s'hauria pogut fer molt més ràpida, la guerra, fins i tot hi havia demandes per part d'italians i alemanys que no allargués més el conflicte. Franco aprofita al màxim l'estat de guerra i l'allarga perquè així fa neteja a la rereguarda. Allà on arriba, desgasta absolutament tant l'exèrcit com la societat civil, i utilitza aquest mecanisme com a arma.
Com és la caiguda de Barcelona, el 26 de gener del 1939?
Molt ràpida i amb una entrada triomfal. De fet, cau en un dia. Les tropes entren sense disparar gaires trets per la Diagonal i el Tibidabo, i van baixant fins a la plaça de Catalunya i la plaça de Sant Jaume; cap a les cinc de la tarda arriben a Sant Andreu. Es diu que es va intentar fer un segon "No passaran", com el de Madrid, però era molt difícil. La guerra ja estava perduda aleshores i tothom n'era molt conscient.
Les bombes havien debilitat prèviament la vida i la moral de la ciutat.
A Barcelona hi va haver molts bombardejos, com a totes les grans ciutats del país. També va patir molt la falta de llum i de recursos: no és el mateix passar la guerra al camp, on et pots autogestionar els recursos, que en una ciutat, on costa més que arribin els aliments. Amb la qual cosa es passa gana, molta gana. La gent estava contenta que la guerra acabés d'una vegada.
Aquesta alegria inicial, fins quan dura?
L'alegria dura poc. Immediatament després de l'entrada de l'exèrcit franquista, comencen les detencions, les persecucions i les execucions. Al cap de deu dies ja executen persones que han passat per un consell de guerra i que han estat condemnades a mort. Aquestes primeres víctimes són les que pateixen més el desconeixement general de l'abast de la repressió. Inicialment hi va haver moltes denúncies, perquè no se sabia que les conseqüències serien tan brutals. Tot i que per a molta gent la il·lusió continua -per a tots aquells catalans franquistes especialment- per a molta altra gent l'alegria es va diluint ràpidament quan el règim comença a mostrar la seva política antidemocràtica i antinacional. Catalunya no només perd la guerra per ser republicana sinó que la perd com a poble. A banda de física o política, la repressió és nacional, social i autonòmica.
La gent que es va quedar, bàsicament, és la que considera que no ha comès actes de sang durant la guerra o que els seus compromisos polítics, culturals o socials no han estat prou destacables, per dir-ho d'alguna manera. Els que ho dubtaven ja havien marxat cap a l'exili...
Els que tenien clar que havien perpetrat quelcom que els podia portar problemes marxen, com l'elit cultural i intel·lectual crítica, si no s'havien passat a l'altre costat. Per tant, a Catalunya hi queda la gent que es pensa que no li passarà res; no eren les que més havien destacat ni sobresortit durant el període republicà ni durant la guerra. A poc a poc es descobreix que la repressió és absoluta. Fins al 1953 hi ha 3.500 execucions en consell de guerra. Durant tota la dictadura hi ha 111.000 consells de guerra a Catalunya, que de vegades són de deu o vint persones.
Què representen els consells de guerra?
Quan s'instal·la la justícia de Franco, tot passa per la via militar i, per tant, es jutgen persones civils en aquests consells, formats per un tribunal, un advocat i un defensor. La pena màxima, la de mort.
Quins són, en general, els àmbits que abasta la repressió del règim?
A Catalunya, tots. Intent de genocidi cultural, prohibició de parlar el català, escriure'l i prohibició de qualsevol mena de mostra de la cultura catalana. Pel que fa a la indústria, s'està demostrant que en els primers temps hi va haver l'intent que Catalunya no ressorgís, o que almenys li costés. A més, el règim va ocupar tots els àmbits de poder. Encara que el règim evolucionés i s'adaptés als temps, la repressió no minva mai i es manté fins al final.
Ja durant la guerra, els franquistes posaven al capdavant del govern dels municipis alcaldes afins. Per quin mecanisme?
Quan l'exèrcit arribava a la població, les persones afins al règim ressorgeixen o aquests són els que bàsicament passaran a ocupar l'administració local. Es creaven unes comissions, que eren les encarregades de nomenar l'alcalde i les persones que havien de passar a governar la població. A més, una petita guarnició de la Guàrdia Civil s'acostumava a quedar al municipi per controlar que tot continués funcionant segons l'ordre establert. D'aquesta manera, s'anava inserint la nova autoritat dictatorial poble a poble.
A banda de les víctimes directes de la repressió, la família també en pateix fortament les conseqüències.
Absolutament. A més, hi havia famílies que van quedar totalment trencades perquè la guerra va enfrontar germans, cosins i famílies senceres. Potser algú no havia fet res, però el seu pare o el seu fill havia lluitat amb les tropes republicanes i havia marxat a l'exili, i aleshores la família passava a ser família d'un roig. "Aquells són rojos i nosaltres no", i això ha perdurat entre les famílies, fins i tot ara.
Continua llegint l'entrevista
