Francis Pisani: "La participació dels usuaris encara és una mentida"
El periodista, influent bloguer i estudiós de la xarxa i del periodisme en línia Francis Pisani és a Barcelona on ha participat en una taula rodona de títol "El mitjà ets tu", aquest dijous, en el marc del Kosmopolis, junt amb un dels gurus del periodisme ciutadà, Dan Gillmor. Unes hores abans va parlar amb el 3cat24.cat sobre com ha canviat l'ofici de periodista amb la irrupció de les noves tecnologies i l'extensió social de la xarxa. Quines són les noves relacions de poder, com ens hem d'afrontar al nou univers comunicatiu i quin futur ens espera. Pisani assegura que encara queda molt camp per inventar, especialment en el que coneixem com la participació ciutadana.
- Quines diferències hi ha entre el periodisme de fa quatre dècades, quan vostè va començar, i l'actual?
- Dues de les principals diferències en l'univers de la comunicació són les nocions d'accés i de monopoli. Abans, quan arribava a un lloc, el primer que havia de fer era assegurar-me que podria enviar la meva nota. No servia de res tenir una informació si no tenies un telex a prop per poder enviar-la. Avui dia canvia tot perquè gairebé a cada habitació d'hotel tens accés a internet i sinó a l'aeroport o al tren. Hi ha moltes maneres de connectar-se i enviar la crònica, pagant, i a vegades massa i tot, però en tens l'oportunitat. I en l'altre sentit, una altra de les coses que han trastocat no només el periodisme sinó la situació del periodista és la pèrdua del monopoli del micròfon, dels instruments de difusió ja sigui la impremta, les antenes, etcètera.
- Els mitjans tradicionals han fet el salt a la xarxa adequadament?
- Hi ha dues veritats. No ho han fet suficientment i s'han demorat massa però estan fent molts esforços i hi ha canvis molt substancials. Crec que ho hem de veure com un ecosistema en què hi ha cosetes que canvien en un punt i que arriben a alterar moltes altres coses. Per exemple, tenen webs, en alguns casos s'ha hagut de vèncer moltes reticències, però finalment estan a la xarxa. En aquestes webs hi ha avui dia elements multimèdia. Una de les coses més senzilles i més importants, perquè és l'essència de la web, és que cada vegada accepten fer més enllaços a fonts diferents, de fora. I una altra de les coses més interessants és que els mitjans posen blogs i s'està donant espai a informacions aportades pels ciutadans.
- Què aporten blogs i espais de participació ciutadana?
- Els blogs aporten bàsicament tres coses: un to més personal, menys encartonat i menys formal; l'ampli ús dels enllaços externs i a més a més la contribució crítica i comentaris dels usuaris, dels lectors. Tant els uns com els altres són bàsics en el que comentava de la pèrdua del monopoli. Nosaltres venim d'un món de comunicació jeràrquica, d'un pol de difusió d'un cap a molts, i ara vivim en un món de comunicació horitzontal, de molts cap a molts.
- Feina feta?
- Al contrari. Per exemple, la noció de la participació dels usuaris encara és una mentida perquè persisteix el concepte de "encara mano jo". Els usuaris poden dir el que volen, escoltar, contribuir i es poden crear espais de discussió i això és un pas extraordinari endavant, però "continua sent el meu espai". Per això s'han d'inventar espais de participació i creació real. De fet, avui dia ja hi ha casos interessants que uneixen treball periodístic i la contribució de la gent però una contribució realment oberta. Un exemple, n'hi ha molts més, és "Le Post", un espai on la gent produeixen les seves coses i els professionals poden o no promoure-les dins del web i poden o no o fer esbrinaments al respecte.
- Com se superen els filtres?
- Hi ha la tendència de moltes institucions a filtrar el que apareix i, en canvi, jo defenso que es pot confiar més en la comunitat de lectors del que sembla perquè ells mateixos assenyalen molt ràpid el que és i el que no és acceptable. M'agrada el filtre professional en el sentit de promoure, de posar en primera pàgina. De totes maneres, tot està en flux, en decisió, no hi ha regles però crec que quan més obert millor anem.
- Un blog pot ser també una altra forma de monopoli?
- Crec que hi ha dues coses a tenir en compta. Una és que la competència està a la distància d'un clic i això ho canvia tot. A més, si practiques enllaços pots ser la porta a la teva pròpia competència. Una altra cosa és la diversitat i la concentració en la xarxa. Hem d'aprendre a viure en aquesta doble lògica i a navegar en aquest univers ambigu que no és o monopoli o diversitat sinó totes dues coses. Per tant, més que de monopoli potser parlaria de posicions dominants.
- Si el ciutadà es converteix en periodista quina funció els queda als professionals? Com han de conviure, què ens poden aportar?
- És el que s'està jugant. No està clar i s'ha d'inventar. No hi ha una regla i tens militants d'una causa i d'una altra. Ens trobem davant d'un nou espai de definició amb elements que canvien i no sabem el com però l'important és estar obert a les noves formes. El que més m'interessa a mi avui dia és el que es diu fluxos de vida que et permeten reunir moltes fonts d'informació en un lloc a través d'eines com el twitter. Crec que d'aquí a uns mesos, pocs, començarem a veure nous models de cobertura d'un esdeveniment en directe a través del microblogging. Parlo d'una cobertura en fragment i feta per diverses persones, que poden ser periodistes o no. Un directe col·lectiu en què poden conviure articles més de fons elaborats per periodistes i aportacions del que està passant en cada moment per part d'altra gent, ja sigui un fet aïllat, una frase que han dit, etcètera.
- En tot cas el que necessitem és una recepta màgica per gestionar l'excés d' informació?
- Hi ha un problema real, no d'excés sinó de gran quantitat d'informació, però també tenim eines de solució i hem d'aprendre a moure'ns en aquesta situació a través, per exemple, de fluxos RSS, blogs o altres eines de flitratge. Però anant més enllà, i és el més complicat, crec que probablement el que haurem de fer és qüestionar-nos la naturalesa de la informació. No està clar que el que els periodistes consideren notícia sigui el que li interessa a la gent.
- La web 2.0 o el periodisme ciutadà sorgeixen de la desconfiança de la gent?
- - Estem parlant de dos conceptes molt diferents però no, no crec que neixin de la desconfiança. La postmodernitat es defineix com la desconfiança a les institucions. Després de períodes històrics com el nazisme, els excessos del comunisme o les guerres. Va créixer el nivell d'educació i van millorar les pràctiques democràtiques i això és el que anomenem el teixit cultural històric i social. Amb l'arribada de la xarxa, especialment la web 2.0, simplement el que ha canviat és que ens permet aprofitar l'arquitectura de participació.
- Desapareixerà el periodisme tal com el coneixem?
- No. Has deixat de parlar des que saps escriure? Parlo d'ecosistema, no escrivim igual però no hem deixat de fer-ho ara que tenim una cultura visual més gran com tampoc no hem deixat de parlar. L'única cosa que tindrà algun problema però no pels nous mitjans sinó per motius ecològics és el paper.
- No tot el món té accés a internet i les seves eines. Estem obviant una gran part de la societat?
- Les tecnologies de la informació són les que han penetrat més ràpidament en la història de la humanitat. Per tant, la qüestió de l'accés és cada vegada més irrellevant. Continua havent-hi una clivella digital, la qual s'hauria de combatre amb formació com a deure social, cultural i polític, però ja hi ha una altra escletxa més important que és la qualitat de l'accés i encara més important l'oportunitat d'usar les eines per expressar-se, crear i contribuir.
El blog de Francis Pisani
Biografia de Francis Pisani
La web de Kosmopolis 08
- Dues de les principals diferències en l'univers de la comunicació són les nocions d'accés i de monopoli. Abans, quan arribava a un lloc, el primer que havia de fer era assegurar-me que podria enviar la meva nota. No servia de res tenir una informació si no tenies un telex a prop per poder enviar-la. Avui dia canvia tot perquè gairebé a cada habitació d'hotel tens accés a internet i sinó a l'aeroport o al tren. Hi ha moltes maneres de connectar-se i enviar la crònica, pagant, i a vegades massa i tot, però en tens l'oportunitat. I en l'altre sentit, una altra de les coses que han trastocat no només el periodisme sinó la situació del periodista és la pèrdua del monopoli del micròfon, dels instruments de difusió ja sigui la impremta, les antenes, etcètera.
- Els mitjans tradicionals han fet el salt a la xarxa adequadament?
- Hi ha dues veritats. No ho han fet suficientment i s'han demorat massa però estan fent molts esforços i hi ha canvis molt substancials. Crec que ho hem de veure com un ecosistema en què hi ha cosetes que canvien en un punt i que arriben a alterar moltes altres coses. Per exemple, tenen webs, en alguns casos s'ha hagut de vèncer moltes reticències, però finalment estan a la xarxa. En aquestes webs hi ha avui dia elements multimèdia. Una de les coses més senzilles i més importants, perquè és l'essència de la web, és que cada vegada accepten fer més enllaços a fonts diferents, de fora. I una altra de les coses més interessants és que els mitjans posen blogs i s'està donant espai a informacions aportades pels ciutadans.
- Què aporten blogs i espais de participació ciutadana?
- Els blogs aporten bàsicament tres coses: un to més personal, menys encartonat i menys formal; l'ampli ús dels enllaços externs i a més a més la contribució crítica i comentaris dels usuaris, dels lectors. Tant els uns com els altres són bàsics en el que comentava de la pèrdua del monopoli. Nosaltres venim d'un món de comunicació jeràrquica, d'un pol de difusió d'un cap a molts, i ara vivim en un món de comunicació horitzontal, de molts cap a molts.
- Feina feta?
- Al contrari. Per exemple, la noció de la participació dels usuaris encara és una mentida perquè persisteix el concepte de "encara mano jo". Els usuaris poden dir el que volen, escoltar, contribuir i es poden crear espais de discussió i això és un pas extraordinari endavant, però "continua sent el meu espai". Per això s'han d'inventar espais de participació i creació real. De fet, avui dia ja hi ha casos interessants que uneixen treball periodístic i la contribució de la gent però una contribució realment oberta. Un exemple, n'hi ha molts més, és "Le Post", un espai on la gent produeixen les seves coses i els professionals poden o no promoure-les dins del web i poden o no o fer esbrinaments al respecte.
- Com se superen els filtres?
- Hi ha la tendència de moltes institucions a filtrar el que apareix i, en canvi, jo defenso que es pot confiar més en la comunitat de lectors del que sembla perquè ells mateixos assenyalen molt ràpid el que és i el que no és acceptable. M'agrada el filtre professional en el sentit de promoure, de posar en primera pàgina. De totes maneres, tot està en flux, en decisió, no hi ha regles però crec que quan més obert millor anem.
- Un blog pot ser també una altra forma de monopoli?
- Crec que hi ha dues coses a tenir en compta. Una és que la competència està a la distància d'un clic i això ho canvia tot. A més, si practiques enllaços pots ser la porta a la teva pròpia competència. Una altra cosa és la diversitat i la concentració en la xarxa. Hem d'aprendre a viure en aquesta doble lògica i a navegar en aquest univers ambigu que no és o monopoli o diversitat sinó totes dues coses. Per tant, més que de monopoli potser parlaria de posicions dominants.
- Si el ciutadà es converteix en periodista quina funció els queda als professionals? Com han de conviure, què ens poden aportar?
- És el que s'està jugant. No està clar i s'ha d'inventar. No hi ha una regla i tens militants d'una causa i d'una altra. Ens trobem davant d'un nou espai de definició amb elements que canvien i no sabem el com però l'important és estar obert a les noves formes. El que més m'interessa a mi avui dia és el que es diu fluxos de vida que et permeten reunir moltes fonts d'informació en un lloc a través d'eines com el twitter. Crec que d'aquí a uns mesos, pocs, començarem a veure nous models de cobertura d'un esdeveniment en directe a través del microblogging. Parlo d'una cobertura en fragment i feta per diverses persones, que poden ser periodistes o no. Un directe col·lectiu en què poden conviure articles més de fons elaborats per periodistes i aportacions del que està passant en cada moment per part d'altra gent, ja sigui un fet aïllat, una frase que han dit, etcètera.
- En tot cas el que necessitem és una recepta màgica per gestionar l'excés d' informació?
- Hi ha un problema real, no d'excés sinó de gran quantitat d'informació, però també tenim eines de solució i hem d'aprendre a moure'ns en aquesta situació a través, per exemple, de fluxos RSS, blogs o altres eines de flitratge. Però anant més enllà, i és el més complicat, crec que probablement el que haurem de fer és qüestionar-nos la naturalesa de la informació. No està clar que el que els periodistes consideren notícia sigui el que li interessa a la gent.
- La web 2.0 o el periodisme ciutadà sorgeixen de la desconfiança de la gent?
- - Estem parlant de dos conceptes molt diferents però no, no crec que neixin de la desconfiança. La postmodernitat es defineix com la desconfiança a les institucions. Després de períodes històrics com el nazisme, els excessos del comunisme o les guerres. Va créixer el nivell d'educació i van millorar les pràctiques democràtiques i això és el que anomenem el teixit cultural històric i social. Amb l'arribada de la xarxa, especialment la web 2.0, simplement el que ha canviat és que ens permet aprofitar l'arquitectura de participació.
- Desapareixerà el periodisme tal com el coneixem?
- No. Has deixat de parlar des que saps escriure? Parlo d'ecosistema, no escrivim igual però no hem deixat de fer-ho ara que tenim una cultura visual més gran com tampoc no hem deixat de parlar. L'única cosa que tindrà algun problema però no pels nous mitjans sinó per motius ecològics és el paper.
- No tot el món té accés a internet i les seves eines. Estem obviant una gran part de la societat?
- Les tecnologies de la informació són les que han penetrat més ràpidament en la història de la humanitat. Per tant, la qüestió de l'accés és cada vegada més irrellevant. Continua havent-hi una clivella digital, la qual s'hauria de combatre amb formació com a deure social, cultural i polític, però ja hi ha una altra escletxa més important que és la qualitat de l'accés i encara més important l'oportunitat d'usar les eines per expressar-se, crear i contribuir.
El blog de Francis Pisani
Biografia de Francis Pisani
La web de Kosmopolis 08
