Entrevista a Josep Oliver: "La crisi serà més greu a Espanya perquè els joves hi han reaccionat de manera sobredimensionada"
La trobada amb Josep Oliver, catedràtic d'Economia Aplicada de la UAB, ha resultat agredolça. No dubta que sortirem de la crisi -amb menys mitjans hem superat èpoques molt pitjors, assegura-, però el preu que n'haurem de pagar serà força alt: haurem de tocar de peus a terra. "Hem viscut una dècada prodigiosa, però la festa ja s'ha acabat. I ara toca passar l'escombra." Un tríptic sobre la seva taula que anunciava un taller d'intel·ligència eficaç en resumiria el missatge.
- L'inici del problema…
Esclata l'estiu passat, després que una part molt rica del món, els EUA, ha estat molt per sobre de les seves possibilitats, demanant molt de crèdit a la resta del món. En certa mesura era una història amb un final anunciat: un país, per molt ric que sigui, no es pot estar endeutant sistemàticament; arriba un punt que el volum del deute és tan gran que pesa massa i acaba petant pel punt més feble, que és la gent que comença a no poder pagar els crèdits perquè, inicialment, els tipus d'interès eren molt baixos però després van pujant... Aquest és el punt de partida. A partir d'aquí, parlem dels crèdits "subprimes", de l'empaquetament i la venda d'aquests tipus i de com es distribueixen als mercats internacionals. Un cop la bombolla esclata als EUA, totes les economies es contagien, i ens porta a la crisi actual dels sistemes financers.
- Aquesta història que m'expliques em recorda molt al que ha estat passant a Espanya els últims anys...
Sí, hi ha altres societats, a banda dels EUA; hi ha altres països que tenen grans nivells d'endeutament: la Gran Bretanya, Austràlia, Nova Zelanda i, sí, hi ha Espanya... Són països que en els últims anys han tingut tipus d'interès molt baixos i que s'han anat endeutant molt. Això comportarà que, un cop es recuperi la normalitat en els sistemes financers, a Espanya tindrem el problema afegit de l'excés d'endeutament de famílies i empreses. El "boom" del crèdit aquí ha estat espectacular: els últims anys ha estat creixent a taxes d'un 20% anual. I, en els últims 10 anys, les famílies espanyoles han passat d'endeutar-se un 75% de la seva renda a un 140%. Massa despesa.
- Davant d'això, què ens espera?
En els propers anys, les famílies espanyoles, necessàriament han de tendir a estrènyer el cinturó. Això s'ha de fer sensatament, si se l'estrenyen massa tota l'economia quedarà massa malmesa, així que s'ha de reconduir cap a l'estalvi però tenint en compte que això també comportarà menys consum. Actualment ja ens trobem en aquest procés. En les últimes dades que acaba de treure l'INE es mostra que la taxa d'estalvi de les famílies ha fet un salt espectacular en el segon trimestre de l'any. Davant dels senyals d'alarma, la reacció de les famílies ha estat ampliar la precaució, la taxa d'estalvi... això és el procés d'ajustament.
Socialment, però, tot això tindrà un cost per sobre del que és habitual. Avui, el 40% de la població ocupada a Espanya té menys de 40 anys. Aquesta gent no ha viscut mai una crisi seriosa i, en canvi, ha vist una expansió extraordinària, insòlita, amb una gran creació d'ocupació, uns tipus d'interès reals negatius... Aquesta situació tan favorable ha generat una percepció incorrecta de com funciona l'economia. En economia, la crisi és el remei de la prosperitat. Com més elevat és el "boom", més dura és la caiguda. Per tant, avui tenim una crisi més greu del que ens tocaria perquè la desconfiança de les famílies és excessiva. Aquest col·lectiu de joves que no ha viscut mai una crisi hi reacciona d'una manera sobredimensionada.
- Els ciutadans ens hem preocupat poc per la nostra economia?
No, jo diria que els ciutadans han pres individualment les decisions més racionals possibles. Si el cost del diner és del 2,25 o el 3%, la inflació és del 4% i ets jove, el més sensat és endeutar-se. Per tant, individualment jo crec que tothom ha actuat sensatament. El problema és com a societat: la suma de decisions molt raonables individualment no sempre donen un resultat raonable. Per exemple, la decisió d'enviar els fills a estudiar a la universitat és molt sensata; si ho fan totes les famílies, col·lectivament no ho fem bé perquè no necessitem tants llicenciats i potser necessitem més gent de Formació Professional. El mateix passa amb el deute: individualment tothom ho ha fet bé, però potser les institucions col·lectives, els responsables que han de prendre les decisions i donar els senyals d'alarma es van deixar emportar per un excés d'optimisme i no van alertar convenientment que això s'acabaria.
- Els que hem fet hipoteques variables hem estat uns irresponsables?
Entenc que era molt atractiu, però jo sempre he considerat que no eren una bona opció perquè estaven realment molt baixes i, a llarg termini, havien de pujar... És un dels problemes que tenim com a país: pensar que això seria etern. Jo als meus estudiants sempre els dic: "Ei! Que això que està passant és completament inusual. Mireu-la amb calma, perquè quan sigueu vellets explicareu que vau viure la dècada prodigiosa." Són dècades excepcionals, d'un cop a la vida.
- És a dir, que el que és excepcional ha estat la dècada prodigiosa, no la crisi...
Home, i tant! Passar de 12 milions de llocs de treball a 20 milions, quan en els últims 40 anys vam ser incapaços de crear-ne un… L'any 60 teníem 12 milions de llocs de treball, i el 95, després de 35 anys d'economia espanyola, en teníem els mateixos 12 milions. Òbviament, en llocs de feina diferents, més productius, però en termes de possibilitats d'entrar al món laboral, les mateixes. Teníem una taxa d'atur mitjana del 22% i els últims anys hem necessitat 3 milions d'immigrants perquè el mercat laboral ha esclatat a uns nivells que no s'havien vist mai ni a Espanya ni a Europa. En definitiva, ha estat una dècada prodigiosa, i si la festa s'ha acabat, ara toca passar l'escombra i netejar la casa.
- Vaja, jo que em feia il·lusions amb el teu missatge optimista, i ara em dius això...
Els propers anys ens costarà més créixer, i s'haurà de fer d'una manera més productiva. Ja fa molts anys que diem que s'ha de millorar el capital humà, la innovació… Tot això que s'ha dit, doncs ara s'haurà de començar a aplicar, perquè no ens quedarà més remei. No és que la meva visió sigui pessimista, però no estem sols al món, tothom està competint amb nosaltres i no hem aprofitat prou els anys de bonança extrema per millorar en formació, innovació...
Continua llegint l'entrevista
Llegeix l'entrevista a Xavier Sala-Martín: "La crisi a Espanya serà pitjor que als EUA"
Esclata l'estiu passat, després que una part molt rica del món, els EUA, ha estat molt per sobre de les seves possibilitats, demanant molt de crèdit a la resta del món. En certa mesura era una història amb un final anunciat: un país, per molt ric que sigui, no es pot estar endeutant sistemàticament; arriba un punt que el volum del deute és tan gran que pesa massa i acaba petant pel punt més feble, que és la gent que comença a no poder pagar els crèdits perquè, inicialment, els tipus d'interès eren molt baixos però després van pujant... Aquest és el punt de partida. A partir d'aquí, parlem dels crèdits "subprimes", de l'empaquetament i la venda d'aquests tipus i de com es distribueixen als mercats internacionals. Un cop la bombolla esclata als EUA, totes les economies es contagien, i ens porta a la crisi actual dels sistemes financers.
- Aquesta història que m'expliques em recorda molt al que ha estat passant a Espanya els últims anys...
Sí, hi ha altres societats, a banda dels EUA; hi ha altres països que tenen grans nivells d'endeutament: la Gran Bretanya, Austràlia, Nova Zelanda i, sí, hi ha Espanya... Són països que en els últims anys han tingut tipus d'interès molt baixos i que s'han anat endeutant molt. Això comportarà que, un cop es recuperi la normalitat en els sistemes financers, a Espanya tindrem el problema afegit de l'excés d'endeutament de famílies i empreses. El "boom" del crèdit aquí ha estat espectacular: els últims anys ha estat creixent a taxes d'un 20% anual. I, en els últims 10 anys, les famílies espanyoles han passat d'endeutar-se un 75% de la seva renda a un 140%. Massa despesa.
- Davant d'això, què ens espera?
En els propers anys, les famílies espanyoles, necessàriament han de tendir a estrènyer el cinturó. Això s'ha de fer sensatament, si se l'estrenyen massa tota l'economia quedarà massa malmesa, així que s'ha de reconduir cap a l'estalvi però tenint en compte que això també comportarà menys consum. Actualment ja ens trobem en aquest procés. En les últimes dades que acaba de treure l'INE es mostra que la taxa d'estalvi de les famílies ha fet un salt espectacular en el segon trimestre de l'any. Davant dels senyals d'alarma, la reacció de les famílies ha estat ampliar la precaució, la taxa d'estalvi... això és el procés d'ajustament.
Socialment, però, tot això tindrà un cost per sobre del que és habitual. Avui, el 40% de la població ocupada a Espanya té menys de 40 anys. Aquesta gent no ha viscut mai una crisi seriosa i, en canvi, ha vist una expansió extraordinària, insòlita, amb una gran creació d'ocupació, uns tipus d'interès reals negatius... Aquesta situació tan favorable ha generat una percepció incorrecta de com funciona l'economia. En economia, la crisi és el remei de la prosperitat. Com més elevat és el "boom", més dura és la caiguda. Per tant, avui tenim una crisi més greu del que ens tocaria perquè la desconfiança de les famílies és excessiva. Aquest col·lectiu de joves que no ha viscut mai una crisi hi reacciona d'una manera sobredimensionada.
- Els ciutadans ens hem preocupat poc per la nostra economia?
No, jo diria que els ciutadans han pres individualment les decisions més racionals possibles. Si el cost del diner és del 2,25 o el 3%, la inflació és del 4% i ets jove, el més sensat és endeutar-se. Per tant, individualment jo crec que tothom ha actuat sensatament. El problema és com a societat: la suma de decisions molt raonables individualment no sempre donen un resultat raonable. Per exemple, la decisió d'enviar els fills a estudiar a la universitat és molt sensata; si ho fan totes les famílies, col·lectivament no ho fem bé perquè no necessitem tants llicenciats i potser necessitem més gent de Formació Professional. El mateix passa amb el deute: individualment tothom ho ha fet bé, però potser les institucions col·lectives, els responsables que han de prendre les decisions i donar els senyals d'alarma es van deixar emportar per un excés d'optimisme i no van alertar convenientment que això s'acabaria.
- Els que hem fet hipoteques variables hem estat uns irresponsables?
Entenc que era molt atractiu, però jo sempre he considerat que no eren una bona opció perquè estaven realment molt baixes i, a llarg termini, havien de pujar... És un dels problemes que tenim com a país: pensar que això seria etern. Jo als meus estudiants sempre els dic: "Ei! Que això que està passant és completament inusual. Mireu-la amb calma, perquè quan sigueu vellets explicareu que vau viure la dècada prodigiosa." Són dècades excepcionals, d'un cop a la vida.
- És a dir, que el que és excepcional ha estat la dècada prodigiosa, no la crisi...
Home, i tant! Passar de 12 milions de llocs de treball a 20 milions, quan en els últims 40 anys vam ser incapaços de crear-ne un… L'any 60 teníem 12 milions de llocs de treball, i el 95, després de 35 anys d'economia espanyola, en teníem els mateixos 12 milions. Òbviament, en llocs de feina diferents, més productius, però en termes de possibilitats d'entrar al món laboral, les mateixes. Teníem una taxa d'atur mitjana del 22% i els últims anys hem necessitat 3 milions d'immigrants perquè el mercat laboral ha esclatat a uns nivells que no s'havien vist mai ni a Espanya ni a Europa. En definitiva, ha estat una dècada prodigiosa, i si la festa s'ha acabat, ara toca passar l'escombra i netejar la casa.
- Vaja, jo que em feia il·lusions amb el teu missatge optimista, i ara em dius això...
Els propers anys ens costarà més créixer, i s'haurà de fer d'una manera més productiva. Ja fa molts anys que diem que s'ha de millorar el capital humà, la innovació… Tot això que s'ha dit, doncs ara s'haurà de començar a aplicar, perquè no ens quedarà més remei. No és que la meva visió sigui pessimista, però no estem sols al món, tothom està competint amb nosaltres i no hem aprofitat prou els anys de bonança extrema per millorar en formació, innovació...
Continua llegint l'entrevista
Llegeix l'entrevista a Xavier Sala-Martín: "La crisi a Espanya serà pitjor que als EUA"
