La filla de la indigent denuncia a TV3 que el crim va estroncar qualsevol oportunitat de rehabilitació
La filla de Rosario Endrinal, la indigent que va morir cremada en un caixer automàtic el 2005 a mans de tres joves, dos dels quals s'asseuen des d'aquest dilluns al banc dels acusats, ha parlat dels fets en exclusiva per a TV3. Es diu Xantal i mai no ha volgut concedir cap entrevista o fer declaracions. Ara, però, amb motiu del judici, ha cregut oportú escriure una carta.
Coindicint amb l'inici del judici contra dos dels acusats de la mort de la seva mare, Xantal Rodríguez Endrinal parla en una carta dels records que té d'ella. La relació entre mare i filla va quedar afectada després que Rosario va tenir una crisi personal que la va allunyar de la família, però la Xantal la recorda com la persona més "vital, alegre i extravertida" que ha conegut mai. "De gran volia ser com ella", afegeix.
La Xantal assegura que la Rosario era una persona tan elegant que no podia parar de mirar-se-la quan s'arreglava. I és conscient que són els records que qualsevol filla té de la seva mare. Afirma, de fet, que "era una persona com qualsevol altra que ens podem trobar quan anem a treballar".
"Potser un dia com avui la meva mare hauria decidit que havia de començar a acceptar ajuda per tornar a ser qui havia sigut", es lamenta la Xantal, que es mostra convençuda que moltes altres famílies saben què és tenir una persona que s'estimen en una situació com la de Rosario, fer tot el que es troba a les teves mans, però, tot i així, no poder canviar res.
Text íntegre de la carta
"Podria dir tantes coses d'ella... que no sabria per on començar. Si hagués de definir-la, potser seria dient: "Mare, ets un cant a la vida!" Sempre em sorprenia: s'aprenia les cançons que m'ensenyaven a l'escola per poder cantar-les amb mi mentre em portava amb el cotxe. El lloc on anàvem, per mi era el de menys, l'important és que anàvem juntes.
Era la persona més vital, alegre i extravertida que he conegut mai. Tenia una sensibilitat extrema. Suposo que això l'ajudava, perquè de qualsevol cosa, ja fos un paisatge o una casa en ruïnes, s'inventava històries que acabaven sent aventures fantàstiques, plenes de màgia, en què sempre guanyaven els bons; quina paradoxa.
Era tan elegant que la mirava durant hores mentre s'arreglava i es maquillava. Mai no em cansava de repetir-me que de gran volia ser com ella. Suposo que tot el que estic escrivint són records que moltes dones deuen tenir de les seves mares, i a això em refereixo: era una persona com qualsevol altra de les que ens trobem quan anem a treballar.
Potser un dia com avui la meva mare hauria decidit que havia de començar a acceptar ajuda per tornar a ser qui havia sigut, però això ja no serà possible.
Estic segura que, com jo, moltes famílies saben què és tenir algú que t'estimes en una situació com la de la meva mare; fer tot el que és a les teves mans i no poder canviar res.
Qui la va conèixer segur que en guarda el record del seu somriure i la brillantor dels seus ulls. Recordo molts moments bons i no tan bons, però, al cap i a la fi, moments que formen part de la seva història, la història de la meva mare."
La Xantal assegura que la Rosario era una persona tan elegant que no podia parar de mirar-se-la quan s'arreglava. I és conscient que són els records que qualsevol filla té de la seva mare. Afirma, de fet, que "era una persona com qualsevol altra que ens podem trobar quan anem a treballar".
"Potser un dia com avui la meva mare hauria decidit que havia de començar a acceptar ajuda per tornar a ser qui havia sigut", es lamenta la Xantal, que es mostra convençuda que moltes altres famílies saben què és tenir una persona que s'estimen en una situació com la de Rosario, fer tot el que es troba a les teves mans, però, tot i així, no poder canviar res.
Text íntegre de la carta
"Podria dir tantes coses d'ella... que no sabria per on començar. Si hagués de definir-la, potser seria dient: "Mare, ets un cant a la vida!" Sempre em sorprenia: s'aprenia les cançons que m'ensenyaven a l'escola per poder cantar-les amb mi mentre em portava amb el cotxe. El lloc on anàvem, per mi era el de menys, l'important és que anàvem juntes.
Era la persona més vital, alegre i extravertida que he conegut mai. Tenia una sensibilitat extrema. Suposo que això l'ajudava, perquè de qualsevol cosa, ja fos un paisatge o una casa en ruïnes, s'inventava històries que acabaven sent aventures fantàstiques, plenes de màgia, en què sempre guanyaven els bons; quina paradoxa.
Era tan elegant que la mirava durant hores mentre s'arreglava i es maquillava. Mai no em cansava de repetir-me que de gran volia ser com ella. Suposo que tot el que estic escrivint són records que moltes dones deuen tenir de les seves mares, i a això em refereixo: era una persona com qualsevol altra de les que ens trobem quan anem a treballar.
Potser un dia com avui la meva mare hauria decidit que havia de començar a acceptar ajuda per tornar a ser qui havia sigut, però això ja no serà possible.
Estic segura que, com jo, moltes famílies saben què és tenir algú que t'estimes en una situació com la de la meva mare; fer tot el que és a les teves mans i no poder canviar res.
Qui la va conèixer segur que en guarda el record del seu somriure i la brillantor dels seus ulls. Recordo molts moments bons i no tan bons, però, al cap i a la fi, moments que formen part de la seva història, la història de la meva mare."
