Divisió interna, interrogants sobre el tripartit
Unitat. Aquesta ha estat la paraula més repetida en els discursos dels nous dirigents d'Esquerra Republicana, Joan Puigcercós i Joan Ridao, en el congrés d'aquest dissabte.
Unitat i també cohesió, coherència, disciplina, integració, responsabilitat i que Esquerra sigui "un sol partit".
És obvi que aquestes apel·lacions responen precisament al que li manca a la formació republicana. De la mateixa manera que Ridao és transparent quan adverteix –o més aviat constata- que "no hi ha res pitjor que un partit projecti divisió interna".
Del congrés d'aquest dissabte, doncs, en surt un partit més dividit encara. D'entrada, perquè ni tan sols hi ha acord entre els seguidors de Puigcercós i els de Carod-Rovira. Discrepàncies personals, recels i desconfiances mútues en són la causa, com demostra el vot de càstig personalitzat cap a Xavier Vendrell, responsable fins ara d'organització i mà dreta de Puigcercós. I ja se sap que en política les diferències ideològiques són negociables, però les animadversions personals són difícils de resoldre.
Queda confirmat per tant que la transició de Carod a Puigcercós s'ha fet de manera traumàtica. No és nou en aquest partit. Tots els recents canvis de lideratge a Esquerra han estat conflictius: el canvi d'Hortalà a Colom, el de Colom a Carod i, ara, el de Carod a Puigcercós.
Un seguidor de Carod concloïa que tant a Puigcercós com al vicepresident del Govern els ha costat assumir la nova realitat del partit, on Puigcercós ha d'acceptar que no té majoria i per tant cedir poder, i Carod-Rovira admetre la derrota i facilitar una entesa.
Però tampoc hi ha unitat entre els defensors del tripartit i els crítics. El fet que el sector de Joan Carretero resti fora de la nova direcció vol dir que seguirà tenint mans lliures per qüestionar, des de fora, les complexes decisions estratègiques que haurà de prendre el partit davant casos com el nou model de finançament o la sentència sobre l'Estatut.
Tot plegat, a més, en un clima enrarit entre el participants al congrés. Els militants consultats parlen en termes de "desencís", "desorientació", "manca de cultura de govern", manca d'esperit negociador, "un punt de crispació", i una certa resignació. També, val a dir-ho, hi ha veus esperançades o d'autoafirmació i orgull ferit. Un símptoma d'aquest ambient incòmode ha estat la forta xiulada a delegacions convidades d'altres partits, entre elles la del PSC, soci de govern dels republicans.
Pel que fa a les conseqüències de la situació d'Esquerra sobre el tripartit, formalment ha quedat rebutjada l'esmena que posava en qüestió el pacte amb el PSC i Iniciativa-Verds, però alhora, com era de preveure, la ponència oficial ha incorporat plantejaments dels sectors crítics i ha endurit el discurs respecte al tripartit, com decidir de manera assembleària futurs pactes de govern o la consulta sobre l'autodeterminació en cas que el Constitucional retalli l'Estatut. Per entendre'ns: gestos de fermesa de cara als socis del govern de la Generalitat. Gestos doncs, que fan preveure inestabilitat a l'executiu davant les proves de foc que té en l'horitzó polític, però que tampoc han permès integrar dins la nova cúpula d'ERC als sectors crítics de Carretero i Bertran.
Acabo amb la reflexió molt directa i col·loquial que em feia un militant de base durant el congrés, abans que les dificultats per la nova executiva s'agreugessin: "formalment aquest congrés acabarà molt bé, tothom s'omplirà la boca d'unitat, però al primer problema que hi hagi al govern ja hi tornarem a ser".
Unitat i també cohesió, coherència, disciplina, integració, responsabilitat i que Esquerra sigui "un sol partit".
És obvi que aquestes apel·lacions responen precisament al que li manca a la formació republicana. De la mateixa manera que Ridao és transparent quan adverteix –o més aviat constata- que "no hi ha res pitjor que un partit projecti divisió interna".
Del congrés d'aquest dissabte, doncs, en surt un partit més dividit encara. D'entrada, perquè ni tan sols hi ha acord entre els seguidors de Puigcercós i els de Carod-Rovira. Discrepàncies personals, recels i desconfiances mútues en són la causa, com demostra el vot de càstig personalitzat cap a Xavier Vendrell, responsable fins ara d'organització i mà dreta de Puigcercós. I ja se sap que en política les diferències ideològiques són negociables, però les animadversions personals són difícils de resoldre.
Queda confirmat per tant que la transició de Carod a Puigcercós s'ha fet de manera traumàtica. No és nou en aquest partit. Tots els recents canvis de lideratge a Esquerra han estat conflictius: el canvi d'Hortalà a Colom, el de Colom a Carod i, ara, el de Carod a Puigcercós.
Un seguidor de Carod concloïa que tant a Puigcercós com al vicepresident del Govern els ha costat assumir la nova realitat del partit, on Puigcercós ha d'acceptar que no té majoria i per tant cedir poder, i Carod-Rovira admetre la derrota i facilitar una entesa.
Però tampoc hi ha unitat entre els defensors del tripartit i els crítics. El fet que el sector de Joan Carretero resti fora de la nova direcció vol dir que seguirà tenint mans lliures per qüestionar, des de fora, les complexes decisions estratègiques que haurà de prendre el partit davant casos com el nou model de finançament o la sentència sobre l'Estatut.
Tot plegat, a més, en un clima enrarit entre el participants al congrés. Els militants consultats parlen en termes de "desencís", "desorientació", "manca de cultura de govern", manca d'esperit negociador, "un punt de crispació", i una certa resignació. També, val a dir-ho, hi ha veus esperançades o d'autoafirmació i orgull ferit. Un símptoma d'aquest ambient incòmode ha estat la forta xiulada a delegacions convidades d'altres partits, entre elles la del PSC, soci de govern dels republicans.
Pel que fa a les conseqüències de la situació d'Esquerra sobre el tripartit, formalment ha quedat rebutjada l'esmena que posava en qüestió el pacte amb el PSC i Iniciativa-Verds, però alhora, com era de preveure, la ponència oficial ha incorporat plantejaments dels sectors crítics i ha endurit el discurs respecte al tripartit, com decidir de manera assembleària futurs pactes de govern o la consulta sobre l'autodeterminació en cas que el Constitucional retalli l'Estatut. Per entendre'ns: gestos de fermesa de cara als socis del govern de la Generalitat. Gestos doncs, que fan preveure inestabilitat a l'executiu davant les proves de foc que té en l'horitzó polític, però que tampoc han permès integrar dins la nova cúpula d'ERC als sectors crítics de Carretero i Bertran.
Acabo amb la reflexió molt directa i col·loquial que em feia un militant de base durant el congrés, abans que les dificultats per la nova executiva s'agreugessin: "formalment aquest congrés acabarà molt bé, tothom s'omplirà la boca d'unitat, però al primer problema que hi hagi al govern ja hi tornarem a ser".
