I ara què? Matar Lisboa o pressionar Irlanda

Jaume Masdeu, periodista

Feia dies que l'ombra allargada del "no" irlandès apuntava amenaçadorament per l'horitzó, però encara hi havia la possibilitat que tot fos un fals auguri, un temor exagerat. Ara ja no, l'amenaça s'ha consumat, els irlandesos han dit "no" al Tractat de Lisboa. Conseqüència immediata: la Unió Europea torna a submergir-se en una crisi fins i tot abans d'acabar de sortir de la precedent. Fet que és un desastre per a la dinàmica europea, és clar: la magnitud de tal desastre dependrà de com se sàpiga gestionar.

I per què Irlanda ha dit "no"? Per què el país que més diners per càpita ha rebut d'Europa i que li han permès passar de país pobre a economia florent, ara ha respòs amb un "no"?

Possiblement per una barreja de temors i desconeixements, tot ben barrejat en un clima de crisi econòmica generalitzada, i amanit amb unes gotes picants de demagògia. Si es combina la dificultat d'explicar un tractat com el de Lisboa sense una idea força clara i intel·ligible (altres tractats eren iguals de complexos, però almenys Maastricht era la moneda única, i Niça, la necessitat de l'ampliació), amb el populisme demagògic esgrimit pels partidaris del "no", es comencen a trobar explicacions.

L'heroi del "no" irlandès ha acabat sent un milionari, Declan Ganley, de 39 anys, que al capdavant de la plataforma Libertas, ha utilitzat arguments contundents preocupant-se poc de si es corresponien amb la realitat, i ocupant-se molt que toquessin el cor de la gent. Amenaces que el nou tractat suposaria legalitzar l'avortament al país (autèntic tabú a la catòlica i conservadora Irlanda) i el matrimoni homosexual; que el país perdria l'estatus de país neutral; que augmentaria el reduït impost de societats, autèntica clau del "boom" econòmic irlandès; que la carn argentina entraria en massa al mercat europeu, i que és un tractat antidemocràtic.

I ara què? Doncs ara comença una nova crisi. La primera decisió a prendre és si la resta de països continuen o no el procés de ratificació en marxa. Si s'atura, i el Regne Unit del dèbil Gordon Brown pot tenir temptacions, difícilment es podrà reprendre. Lisboa hauria mort. Si continua el procés de ratificació als vuit països pendents, entre els quals hi ha Espanya, la via de sortida seria pressionar Irlanda perquè repetís el referèndum després d'afegir alguna garantia que pugui tranquil·litzar els seus electors. És la solució que es va aplicar després que la mateixa Irlanda rebutgés en primera instància el Tractat de Niça el 2001, i l'acabés acceptant un any i mig més tard. Però ara les circumstàncies no són les mateixes. Estem parlant de la recaiguda d'un malalt, perquè el Tractat de Lisboa no deixa de ser una reformulació de la Constitució fracassada.

Quan més falta fa una Unió Europea amb projecció i lideratge, més va de crisi en crisi, demostrant una vegada més la seva al·lèrgia monumental a les urnes.