Jaume Figueras: Creu i cara dels Oscars 2008
El crític cinematògràfic Jaume Figueras valora per al 3cat24 els Oscars d'aquest any. Uns premis on hi veu "moltes creus" i una cara positiva: la presència europea amb un Javier Bardem que "s'ha guanyat de manera neta i honesta el lloc de privilegi que ara ocupa".
La gala número 80 dels premis Oscar no passarà a la història per molts motius.
Fins i tot els podem enumerar:
1) Preparar una cerimònia com aquesta en 11 dies, a causa de la tardana resolució de la vaga de guionistes, s'ha demostrat insuficient tant per temes de pressupost com de creativitat.
2) El fet que les pel·lícules finalistes d'enguany no fossin èxits de majories, amb l'excepció sorpresa de la comèdia "Juno", despertava "a priori" una expectació moderada.
3) El presentador Jon Stewart, comentarista d'humor polític, té una capacitat d'improvisació limitada i la seva popularitat, tan sols als Estats Units, arriba més enllà de les grans ciutats.
4) Algun dels seus acudits, com fer broma del personatge amb Alzheimer que interpreta Julie Christie o convidar Jack Nicholson a deixar prenyada alguna de les estrelles convidades, han estat d'un mal gust deplorable.
5) Tal com va passar l'any anterior amb l'Oscar a Martin Scorsese per una pel·lícula que tothom admetia no ser la millor de les que ha signat, s'ha repetit el fet amb els premis per als germans Coen, cineastes que han fet productes molt més rodons que aquest "No es país para viejos", gens menyspreable, però que resol de manera discutible més d'un punt de la història que explica.
6) Recórrer a vídeos que resumien la història de 80 anys d'Oscars ha estat una feina de documentalistes aplicats però amb uns mínims d'imaginació addicional.
7) Els números musicals (tres) de la pel·lícula "Encantada" han estat resolts de manera tan barroera que semblaven més propis d'un xou televisiu de cap de setmana dels anys 80... a TVE.
8) Fer llegir a uns soldats destacats a l'Iraq les candidatures a un dels premis ha estat una iniciativa d'intencions dubtoses quan, entre els documentals finalistes, hi havia més d'un rabiosament crític contra l'administració Bush.
9) L'homenatge a un venerable ancià (98 anys!), tot un mestre de la direcció artística i col·laborador habitual de Hitchcock, ha posat un punt de malenconia que potser ha fet tancar l'aparell de TV a mig Amèrica, per no parlar de la resta del món...
i 10) Per què no acaben anul·lant el premi al cinema de parla no anglesa, vista l'arbitrarietat de la selecció que es fa?
LA CARA ÉS... EUROPA
1) Davant de tants punts negres, la sorpresa s'ha produït al comprovar, en el recompte final, que dels 4 premis d'interpretació, cap havia anat a parar a una figura nascuda als Estats Units. Una francesa, Marion Cotillard; dos anglesos, Daniel Day Lewis i Tilda Swinton, i... l'espanyol Javier Bardem. Trigarà molt a materialitzar-se una vaga d'actors de Hollywood que sembla que ja s'estava gestant?
2) Les llàgrimes de l'actriu que ha fet d'Edith Piaf a "La vie en rose" semblaven autèntiques. Després de guanyar a Anglaterra el premi Bafta i divendres passat el Cesar del seu país a París, no era del tot arriscat pensar que els acadèmics americans també la votarien. La veterana Julie Christie i la jove Ellen Page semblaven, però, les favorites.
3) Tilda Swinton és una personalitat enigmàtica i una excel·lent actriu que no freqüenta el cinema americà però que a "Michael Clayton" està perfecta, tot i que Cate Blanchett és un Bon Dylan del tot versemblant a una no-biografia del cantant anomenada "I'm not there".
4) Pel que fa a Daniel Day Lewis, un actor que té la intensitat com a eina de treball, el seu paper a "There will be blood" és d'aquells que els anglosaxons diuen "bigger than life". Poca discussió, doncs, encara que un Oscar per a Viggo Mortensen o per a Johnny Depp hauria despertat onades de simpatia.
5) I què dir de Javier Bardem? El seu assassí eixelebrat de la pel·lícula dels Coen és tota una composició, més que una interpretació genial, però l'impacte que ha tingut és inqüestionable. Segurament passarà a la història com un dels dolents més terribles de la pantalla del segle XXI. El seu discurs, reivindicant els "cómicos" que abans no es podien enterrar en terra sagrada, ha estat emotiu tot recordant no solament sa mare, Pilar, que tant ha fet per la seva carrera, sinó també els seus avis, Rafael Bardem i Matilde Muñoz Sampedro, dos d'aquests mal anomenats "secundaris" que han donat vida durant molts anys a centenars de personatges.
Javier Bardem s'ha guanyat de manera neta i honesta el lloc de privilegi que ara ocupa.
És la cara més amable d'una nit sense glamur.
Jaume Figueras
Fins i tot els podem enumerar:
1) Preparar una cerimònia com aquesta en 11 dies, a causa de la tardana resolució de la vaga de guionistes, s'ha demostrat insuficient tant per temes de pressupost com de creativitat.
2) El fet que les pel·lícules finalistes d'enguany no fossin èxits de majories, amb l'excepció sorpresa de la comèdia "Juno", despertava "a priori" una expectació moderada.
3) El presentador Jon Stewart, comentarista d'humor polític, té una capacitat d'improvisació limitada i la seva popularitat, tan sols als Estats Units, arriba més enllà de les grans ciutats.
4) Algun dels seus acudits, com fer broma del personatge amb Alzheimer que interpreta Julie Christie o convidar Jack Nicholson a deixar prenyada alguna de les estrelles convidades, han estat d'un mal gust deplorable.
5) Tal com va passar l'any anterior amb l'Oscar a Martin Scorsese per una pel·lícula que tothom admetia no ser la millor de les que ha signat, s'ha repetit el fet amb els premis per als germans Coen, cineastes que han fet productes molt més rodons que aquest "No es país para viejos", gens menyspreable, però que resol de manera discutible més d'un punt de la història que explica.
6) Recórrer a vídeos que resumien la història de 80 anys d'Oscars ha estat una feina de documentalistes aplicats però amb uns mínims d'imaginació addicional.
7) Els números musicals (tres) de la pel·lícula "Encantada" han estat resolts de manera tan barroera que semblaven més propis d'un xou televisiu de cap de setmana dels anys 80... a TVE.
8) Fer llegir a uns soldats destacats a l'Iraq les candidatures a un dels premis ha estat una iniciativa d'intencions dubtoses quan, entre els documentals finalistes, hi havia més d'un rabiosament crític contra l'administració Bush.
9) L'homenatge a un venerable ancià (98 anys!), tot un mestre de la direcció artística i col·laborador habitual de Hitchcock, ha posat un punt de malenconia que potser ha fet tancar l'aparell de TV a mig Amèrica, per no parlar de la resta del món...
i 10) Per què no acaben anul·lant el premi al cinema de parla no anglesa, vista l'arbitrarietat de la selecció que es fa?
LA CARA ÉS... EUROPA
1) Davant de tants punts negres, la sorpresa s'ha produït al comprovar, en el recompte final, que dels 4 premis d'interpretació, cap havia anat a parar a una figura nascuda als Estats Units. Una francesa, Marion Cotillard; dos anglesos, Daniel Day Lewis i Tilda Swinton, i... l'espanyol Javier Bardem. Trigarà molt a materialitzar-se una vaga d'actors de Hollywood que sembla que ja s'estava gestant?
2) Les llàgrimes de l'actriu que ha fet d'Edith Piaf a "La vie en rose" semblaven autèntiques. Després de guanyar a Anglaterra el premi Bafta i divendres passat el Cesar del seu país a París, no era del tot arriscat pensar que els acadèmics americans també la votarien. La veterana Julie Christie i la jove Ellen Page semblaven, però, les favorites.
3) Tilda Swinton és una personalitat enigmàtica i una excel·lent actriu que no freqüenta el cinema americà però que a "Michael Clayton" està perfecta, tot i que Cate Blanchett és un Bon Dylan del tot versemblant a una no-biografia del cantant anomenada "I'm not there".
4) Pel que fa a Daniel Day Lewis, un actor que té la intensitat com a eina de treball, el seu paper a "There will be blood" és d'aquells que els anglosaxons diuen "bigger than life". Poca discussió, doncs, encara que un Oscar per a Viggo Mortensen o per a Johnny Depp hauria despertat onades de simpatia.
5) I què dir de Javier Bardem? El seu assassí eixelebrat de la pel·lícula dels Coen és tota una composició, més que una interpretació genial, però l'impacte que ha tingut és inqüestionable. Segurament passarà a la història com un dels dolents més terribles de la pantalla del segle XXI. El seu discurs, reivindicant els "cómicos" que abans no es podien enterrar en terra sagrada, ha estat emotiu tot recordant no solament sa mare, Pilar, que tant ha fet per la seva carrera, sinó també els seus avis, Rafael Bardem i Matilde Muñoz Sampedro, dos d'aquests mal anomenats "secundaris" que han donat vida durant molts anys a centenars de personatges.
Javier Bardem s'ha guanyat de manera neta i honesta el lloc de privilegi que ara ocupa.
És la cara més amable d'una nit sense glamur.
Jaume Figueras
