Els juristes creuen que la "llei Sinde" atribueix a l'administració competències judicials
Diversos juristes han llançat una crítica molt dura contra l'anomenada "llei Sinde" (en al·lusió a la ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde), en un acte celebrat aquest dimarts al Col·legi d'Advocats de Barcelona.
Tot i la prudència dels set ponents que participaven a la sessió organitzada per les comissions de Propietat Intel·lectual i de Dret de les TIC, s'han pogut escoltar qualificatius contundents, amb el benentès que s'ha tractat sempre d'expressions formulades des de la perspectiva jurídica i no des de la posició dels que s'han oposat a aquesta acció legislativa perquè consideren que s'oposa als efectes de la digitalització de forma equivocada.
Al contrari, durant el debat s'ha deixat clar que els interessos dels propietaris de drets veuen la seva titularitat lesionada per abusos però el que es discutia no era la decisió política sinó la solució legal que la llei vol aportar. I, des d'aquest punt de vista, la coincidència ha sigut quasi absoluta per qualificar la llei 2/2011, de 4 de març, d'economia sostenible, com un intent infructuós que no resoldrà el conflicte i que a més obre dubtes severs sobre la seva constitucionalitat.
Encobriment
El magistrat Álvaro Domínguez, titular del jutjat central del contenció administratiu número 10 de l'Audiència Nacional, entén que amb la creació d'una secció segona de la comissió de Propietat Intel·lectual que la "llei Sinde" estableix, "l'administració s'atribueix competències que no li corresponen i suplanta els òrgans judicials". És més, creu que la menció a l'autorització prèvia d'un jutge, que sols ha de determinar si amb el tancament d'un lloc web proposat per la comissió es vulnera o no el dret a la llibertat d'expressió, és un encobriment d'aquesta suplantació.
Joan Barata, que és secretari general del Consell de l'Audiovisual de Catalunya, s'ha manifestat en termes molt similars. Bona part dels seus retrets tenen a veure amb la confusió que la llei suscita perquè defensa uns drets individuals i els empara com a interessos generals. Aquest professor de Dret de la Comunicació troba sospitós que el redactat faci tantes diferències entre la secció primera de la comissió, que és la que ja existia, i la segona, sobretot pel que fa a la composició.
Mandat obscur
Mentre que la primera compta amb juristes experts en la matèria, la segona estarà formada per alts funcionaris amb dependència jeràrquica d'una subsecretaria del ministeri. Per això Barata creu que l'òrgan "no és idoni" i afirma que el mandat que té és "obscur i fa creure en inseguretats jurídiques".
Ha destacat la contradicció entre el fet que la llei pretengui restablir una legalitat vigent sense referir-se a cap norma de l'administració que expliqui quines són les infraccions i quines sancions comporta el seu incompliment, i que al mateix temps vulgui actuar a instàncies d'una part, aquell propietari de drets que acudeixi a la comissió a demanar el tancament d'un web. Aquesta paradoxa ha cridat l'atenció d'altres ponents com el professor de Dret Mercantil Miquel Peguera, que ha trobat "complicat d'acceptar que sigui un òrgan administratiu el que prengui les decisions".
Aquest lletrat ha assegurat que la llei serà ineficaç i no frenarà allò que vol corregir. Ell mateix ha estat l'encarregat de repassar els orígens d'aquesta iniciativa legal davant la repetida jurisprudència de desestimacions als tribunals quan els titulars de drets hi acudien.
El procediment, a més, també ha estat objecte de crítiques dures. D'una banda, perquè la llei preveu que la comissió només pregunti al jutge si el tancament d'un web determinat vulnera la llibertat d'expressió garantida i limitada a l'article 20 de la Constitució, sense que el magistrat pugui avaluar el fons de l'assumpte. D'una altra, perquè es marquen uns terminis molt difícils de complir i es corre el risc que algú vegi com se li aplica una sanció administrativa, de fet, sense haver-ne estat advertit. I, finalment, perquè obre moltes escletxes. Algú a qui es vol tancar un web podria reclamar al contenciós mentre el procés encara es troba en fase d'autorització. Es podria demanar una suspensió cautelar a un jutge mentre un altre determina només si el tancament incorre o no en una pèrdua desproporcionada de llibertat. I encara es podria donar el cas que algú pretengui fer servir una decisió administrativa com a prova per demanar una indemnització en un procediment diferent. Massa confusions per a una llei peculiar que en modifica quatre i que es tanca amb una seixantena de disposicions finals.
I encara hi ha el risc del que pugui passar més endavant. Ramon Casas, que a més de professor de Dret Civil és un dels tres vocals de l'actual secció primera de la comissió de Propietat Intel·lectual del Ministeri de Cultura, ha expressat el seu temor pel que es pugui escriure al reglament de la llei i ha considerat un risc que sigui en aquest document on tal vegada s'hi puguin indicar què són i què no són vulneracions de la propietat intel·lectual, una indicació que fins ara ve marcada per les fronteres de la jurisprudència i no per una norma de l'administració.
Es tracta, per tant, i segons l'opinió de juristes de procedència diversa, d'una llei que no soluciona i que embolica. El mateix president de la secció de drets de propietat intel·lectual, Pablo Ferrándiz, l'ha qualificat de "desafortunada" perquè "podria infringir la separació de poders", sense pal·liatius. El magistrat Raúl García, titular del jutjat del mercantil número 7 de Barcelona s'ha apartat de qualsevol referència a l'oportunitat política però no ha tingut cap dubte a qualificar-la de "tècnicament poc correcta".
Debat continuat
El debat té continuació amb una altra jornada, dedicada, ara sí, no tant als aspectes legals com als motius de fons, allò que avui tots han volgut esquivar perquè entenien que la seva funció no és opinar sobre les decisions polítiques del legislatiu quan decideix polítiques culturals. Els juristes reunits avui davant d'una cinquantena de persones a la vuitena planta de la seu col·legial no han fet ni un sol comentari sobre la qüestió que ha aixecat tanta polseguera a la xarxa. Però no han dubtat a assenyalar la llei com un nyap i a proclamar sense embuts que podria provocar inseguretats jurídiques a més de tenir una aplicació molt complicada.
Al contrari, durant el debat s'ha deixat clar que els interessos dels propietaris de drets veuen la seva titularitat lesionada per abusos però el que es discutia no era la decisió política sinó la solució legal que la llei vol aportar. I, des d'aquest punt de vista, la coincidència ha sigut quasi absoluta per qualificar la llei 2/2011, de 4 de març, d'economia sostenible, com un intent infructuós que no resoldrà el conflicte i que a més obre dubtes severs sobre la seva constitucionalitat.
Encobriment
El magistrat Álvaro Domínguez, titular del jutjat central del contenció administratiu número 10 de l'Audiència Nacional, entén que amb la creació d'una secció segona de la comissió de Propietat Intel·lectual que la "llei Sinde" estableix, "l'administració s'atribueix competències que no li corresponen i suplanta els òrgans judicials". És més, creu que la menció a l'autorització prèvia d'un jutge, que sols ha de determinar si amb el tancament d'un lloc web proposat per la comissió es vulnera o no el dret a la llibertat d'expressió, és un encobriment d'aquesta suplantació.
Joan Barata, que és secretari general del Consell de l'Audiovisual de Catalunya, s'ha manifestat en termes molt similars. Bona part dels seus retrets tenen a veure amb la confusió que la llei suscita perquè defensa uns drets individuals i els empara com a interessos generals. Aquest professor de Dret de la Comunicació troba sospitós que el redactat faci tantes diferències entre la secció primera de la comissió, que és la que ja existia, i la segona, sobretot pel que fa a la composició.
Mandat obscur
Mentre que la primera compta amb juristes experts en la matèria, la segona estarà formada per alts funcionaris amb dependència jeràrquica d'una subsecretaria del ministeri. Per això Barata creu que l'òrgan "no és idoni" i afirma que el mandat que té és "obscur i fa creure en inseguretats jurídiques".
Ha destacat la contradicció entre el fet que la llei pretengui restablir una legalitat vigent sense referir-se a cap norma de l'administració que expliqui quines són les infraccions i quines sancions comporta el seu incompliment, i que al mateix temps vulgui actuar a instàncies d'una part, aquell propietari de drets que acudeixi a la comissió a demanar el tancament d'un web. Aquesta paradoxa ha cridat l'atenció d'altres ponents com el professor de Dret Mercantil Miquel Peguera, que ha trobat "complicat d'acceptar que sigui un òrgan administratiu el que prengui les decisions".
Aquest lletrat ha assegurat que la llei serà ineficaç i no frenarà allò que vol corregir. Ell mateix ha estat l'encarregat de repassar els orígens d'aquesta iniciativa legal davant la repetida jurisprudència de desestimacions als tribunals quan els titulars de drets hi acudien.
El procediment, a més, també ha estat objecte de crítiques dures. D'una banda, perquè la llei preveu que la comissió només pregunti al jutge si el tancament d'un web determinat vulnera la llibertat d'expressió garantida i limitada a l'article 20 de la Constitució, sense que el magistrat pugui avaluar el fons de l'assumpte. D'una altra, perquè es marquen uns terminis molt difícils de complir i es corre el risc que algú vegi com se li aplica una sanció administrativa, de fet, sense haver-ne estat advertit. I, finalment, perquè obre moltes escletxes. Algú a qui es vol tancar un web podria reclamar al contenciós mentre el procés encara es troba en fase d'autorització. Es podria demanar una suspensió cautelar a un jutge mentre un altre determina només si el tancament incorre o no en una pèrdua desproporcionada de llibertat. I encara es podria donar el cas que algú pretengui fer servir una decisió administrativa com a prova per demanar una indemnització en un procediment diferent. Massa confusions per a una llei peculiar que en modifica quatre i que es tanca amb una seixantena de disposicions finals.
I encara hi ha el risc del que pugui passar més endavant. Ramon Casas, que a més de professor de Dret Civil és un dels tres vocals de l'actual secció primera de la comissió de Propietat Intel·lectual del Ministeri de Cultura, ha expressat el seu temor pel que es pugui escriure al reglament de la llei i ha considerat un risc que sigui en aquest document on tal vegada s'hi puguin indicar què són i què no són vulneracions de la propietat intel·lectual, una indicació que fins ara ve marcada per les fronteres de la jurisprudència i no per una norma de l'administració.
Es tracta, per tant, i segons l'opinió de juristes de procedència diversa, d'una llei que no soluciona i que embolica. El mateix president de la secció de drets de propietat intel·lectual, Pablo Ferrándiz, l'ha qualificat de "desafortunada" perquè "podria infringir la separació de poders", sense pal·liatius. El magistrat Raúl García, titular del jutjat del mercantil número 7 de Barcelona s'ha apartat de qualsevol referència a l'oportunitat política però no ha tingut cap dubte a qualificar-la de "tècnicament poc correcta".
Debat continuat
El debat té continuació amb una altra jornada, dedicada, ara sí, no tant als aspectes legals com als motius de fons, allò que avui tots han volgut esquivar perquè entenien que la seva funció no és opinar sobre les decisions polítiques del legislatiu quan decideix polítiques culturals. Els juristes reunits avui davant d'una cinquantena de persones a la vuitena planta de la seu col·legial no han fet ni un sol comentari sobre la qüestió que ha aixecat tanta polseguera a la xarxa. Però no han dubtat a assenyalar la llei com un nyap i a proclamar sense embuts que podria provocar inseguretats jurídiques a més de tenir una aplicació molt complicada.
