ANÀLISI

Història en moviment a Egipte

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto47

Xesco Reverter

Periodista de la secció d'Internacional de TV3

@xescoreverter
Actualitzat
Els egipcis no s'aturaran. Estan plenament decidits a derrocar Hosni Mubarak i saben que només caurà si mantenen la tensió al carrer, si desafien el toc de queda, si omplen les avingudes amb desenes de milers de persones i si, un dia més, es juguen la vida enfrontant-se amb les mal anomenades forces de l'ordre.

Cada hora que passa, ells es fan més forts i Mubarak, aparentment, més dèbil; nomenar el cap dels serveis secrets com a vicepresident (i possible successor) d'un nou govern és un insult a les peticions dels manifestants i un lleig als missatges d'obertura que li arriben dels seus mentors occidentals. Cada pas o canvi d'estratègia que faci Mubarak a partir d'ara arribaran sempre tard pels manifestants. Vivim un pols històric que es juga aquest cap de setmana i que determinarà, segur, el destí de tota una regió pels pròxims anys.

Molts analistes ja diuen que el moment és l'equivalent pel món àrab a la caiguda del mur de Berlín per Europa. El mur de l'autoritarisme pot haver caigut, al marge del que acabi passant amb Mubarak. I, per tant, potser som al principi de la fi de l'"statu quo" que han tingut el Magreb i el Pròxim Orient els últims trenta anys.

La clau, òbviament, la té l'exèrcit; són els generals amics de Mubarak que en algun moment hauran de decidir si l'obliguen a dimitir i li posen un substitut, o hauran de resoldre el dilema de disparar o no disparar a la multitud; i, en última instància, això dependrà de si el capità de brigada o el soldat dins d'un tanc acaten l'ordre d'obrir foc contra els seus conciutadans.

Aparentment, el rais egipci controla tots els cossos i forces de seguretat, els dirigents castrenses són tan o més mubarakistes que el mateix president, però desconeixem totalment quins moviment de rangs es poden estar produint. És significatiu, si més no, que, fins ara, l'exèrcit no hagi disparat i soldats i ciutadans es facin fotos plegats.

El problema d'un substitut de Mubarak és que les masses segurament tampoc l'acceptaran. Tunísia serveix d'exemple per veure com la determinació del carrer pot doblegar dia a dia l'estratègia d'un règim per reciclar-se o renovar-se. Els corresponsals al Caire fa dies que destaquen que la joventut moderna i informada que omple els carrers no s'acontentarà amb un canvi de cares a la cúpula; no s'estan jugant la vida per això. Ara bé, avui, és impossible preveure si d'aquí a una setmana estarem parlant d'una transició democràtica a la primera potència àrab.

Washington segueix al minut i amb molta preocupació la revolució al Caire, però encara hi ha una altra capital que els genera més preocupació: Tel Aviv. Són fàcils d'imaginar els nervis de Benjamin Netanyahu i el Mossad. Perquè l'estabilitat forçosa de tota la regió dissenyada per Occident s'aguanta gràcies a l'acord de pau del 1979 entre Egipte i Israel, i sobre el pacte tàcit de subvencionar i tolerar l'autoritarisme egipci com a garant d'aquesta estabilitat. El pitjor malson pels dirigents israelians és tenir el país àrab més poblat a la porta del darrere amb inestabilitat política duradora i amb un horitzó d'eleccions democràtiques guanyades pels Germans Musulmans.

Uns Germans Musulmans, per cert, que potser no són tan "dolents" com es pensa l'imaginari col·lectiu de les cancelleries occidentals. Un dels seus líders a l'exili, el veterà Kamel el-Helbawy, ha dit el següent a l'agència Reuters: "Una nova era de democràcia neix al Pròxim Orient i al món àrab. I això és molt més important que declarar que 'una nova era islamista està naixent' perquè sé que els islamistes no podem governar sols a Egipte. Haurem de cooperar, i ho farem amb partits d'esquerra, comunistes, socialistes, secularistes, etc. Dictadors com Mubarak sempre han dit a Occident, equivocadament, que no hi havia diferència entre islamistes com nosaltres i grups fonamentalistes." El-Helbawy, fins i tot, afirma que el tractat de pau amb Israel no té per què alterar-se si a Egipte s'obre una era democràtica post-Mubarak!
Anar al contingut