Assemblea de Catalunya (1971)

Organisme unitari de l'oposició antifranquista al Principat, el més ampli des de 1939. Es va crear per iniciativa de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i sota l'impuls bàsic de comunistes (PSUC), socialistes (MSC) i nacionalistes radicals (FNC, PSAN), amb una presència menor de seguidors de Jordi Pujol i democristians (UDC); la sessió fundacional es va fer clandestinament a l'església de Sant Agustí, a Barcelona, el 7 de novembre de 1971. L’acord es va fer entorn de quatre reivindicacions: llibertat, amnistia, restabliment de l'Estatut del 1932, com a via cap a l'autodeterminació, i coordinació amb les forces democràtiques dels altres pobles de l'Estat. L'Assemblea va anar integrant gradualment en el seu si gairebé tots els partits polítics, des del centre fins a l'extrema esquerra, sindicats, assemblees territorials de comarques i barris, col·legis professionals, entitats i grups culturals i religiosos i nuclis d'independents; va incorporar amplis sectors obrers i populars a la lluita per les llibertats nacionals. Entre les figures representatives que va tenir destaquen: Josep Benet, Pere Portabella, Carles Caussa, Jordi Carbonell, Miquel Sellarès i Agustí de Semir. La majoria van ser detinguts en la "caiguda dels 113", a la parròquia de Santa Maria Mitjancera, el 1973. Va convocar concentracions pacífiques a Ripoll (1972), Sant Cugat i Vic (1973) i, el 1976, les grans manifestacions de l'1 i el 8 de febrer a Barcelona i de l'11 de setembre a Sant Boi. Tot i que, al final del 1976, els sectors més moderats (CDC, UDC, RSDC) es van desmarcar de la línia rupturista de l'Assemblea, l’organisme va impulsar encara la campanya "Volem l'Estatut!" (1977), va cridar a votar els partits que assumissin els seus quatre punts i va afavorir l'Entesa dels Catalans. El novembre de 1977 va transmetre la seva representativitat a l'Assemblea de Parlamentaris i es va dissoldre. Amb tot, alguns grups independentistes han volgut mantenir-ne la continuïtat però han comptat amb escàs ressò polític.

Assassinat de Carrero Blanco

Luis Carrero Blanco era almirall i polític castellà. Quan va esclatar la Guerra Civil el 1936 es va refugiar a les ambaixades de Mèxic i de França. Un any després, el 1937, es va incorporar a la zona del general Franco. El 1940 va ser nomenat subsecretari de la presidència del govern i el 1951, ministre subsecretari. El 1966 assumia el càrrec d'almirall i el 1967, el de vicepresident del govern. Anys després, el 1973, Franco el va nomenar president del govern. Aquell mateix any va morir víctima d'un atemptat d'ETA. Quan Carrero Blanco va ser designat president del govern, va formar un nou gabinet més equilibrat en relació amb els diversos sectors franquistes, per intentar tancar ferides i limitar tensions. Tanmateix, sis mesos després no havia aconseguit cap èxit en el redreçament de la crisi.

L’esperit del 12 de febrer

Després de la mort de Carrero Blanco en l'atemptat d'ETA, Arias Navarro va ocupar la presidència del govern el desembre de 1973. La seva designació va comportar un canvi en l'executiu amb l'exclusió de militars i deixava una composició força heterogènia que es traduïa en nombroses crisis i divergències en el si del govern. Davant d'aquest panorama, el 12 de febrer de 1974 el president va fer una declaració d'intencions aperturistes a les Corts batejada amb el nom de l'"esperit del 12 de febrer". Tot i que va entusiasmar els partidaris de la reforma del règim, es tractava d'un reformisme limitat, ja que les poques propostes que contenia eren molt poc innovadores. A més, aquesta declaració d'intencions va comptar amb l'escepticisme de l'oposició i bona part de la població. Poques setmanes després, tornaven els actes de repressió i s'executava Salvador Puig Antich.

Execució dels membres d’ETA i FRAP (1975)

L’execució el setembre de 1975 de tres membres del Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP) -Ramón García Sanz, Alberto Baena i José Luis Sánchez Brazo- i dos d’ETA -Ángel Otaegui i Jon Paredes Manot- evidenciava que el franquisme mantenia intacte el seu poder coercitiu, tot i la gran erosió que vivia en el si del govern. De fet, les execucions de militants d’ETA durant els anys 70 van marcar la voluntat del sistema autoritari basat en la repressió i que va resistir fins al final. Amb aquestes últimes execucions, el règim franquista volia aturar la violència terrorista i la conflictivitat social i política, que reivindicava un ordre legal i que creixia i es generalitzava tot i les resistències de canvi, molt fortes per part de l’aparell del govern. Tanmateix les que esdevindran les últimes execucions del franquisme evidenciaran la feblesa d’un règim absolutament a la defensiva.

Joan Carles de Borbó, coronat rei d'Espanya

Dos dies després de la mort del general Francisco Franco, el 22 de novembre de 1975, Joan Carles de Borbó va ser coronat rei d'Espanya. Des d'aleshores, i especialment des de 1976, quan Adolfo Suárez passarà a substituir Carlos Arias en la presidència del govern, va afavorir la democratització del règim i va contenir el malestar de l'exèrcit davant la reforma política i el terrorisme. També va millorar la imatge exterior de l'estat espanyol.

 

 

Manifestació de l'11 de setembre de 1976

El 1976 va tenir lloc la primera celebració legal de la Diada de Catalunya després del franquisme. Com que la celebració pública de l'11 de setembre no es va poder fer a Barcelona, es va fer a Sant Boi de Llobregat, on està enterrat Rafael Casanova, i va comptar amb una assistència multitudinària, amb més de 100.000 persones.

 

 

Matança d'Atocha el 1977

El 24 de gener de 1977 un grup de terroristes de la ultradreta va protagonitzar una matança d'advocats laboralistes en un despatx del carrer Atocha de Madrid. Van morir cinc lletrats i quatre més van quedar ferits. Com a conseqüència, hi va haver una manifestació multitudinària a la capital espanyola per condemnar els assassinats de Francisco J. Sauquillo, Luis J. Benavides, Serafín Holgado, Enrique Valdevira i Ángel Rodríguez.

 

 

Manifestació de l'11 de setembre de 1977

Després de la manifestació a Sant Boi de Llobregat, la commemoració unitària de la Diada Nacional de Catalunya va retornar a Barcelona. El 1977 va tenir lloc la manifestació popular més nombrosa de la història de Catalunya i una de les més grans de la postguerra europea. Més d'un milió de persones van participar amb proclames per donar contingut a la Generalitat i reivindicar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Paral·lelament, a partir d'aleshores, les organitzacions i grups adscrits a l' independentisme o al nacionalisme radical han establert el costum de concentrar-se i celebrar un acte polític, el matí de la Diada, al voltant del Fossar de les Moreres.

Pactes Moncloa (1977)

El govern de la UCD, els partits de l’oposició i els sindicats van signar a l’octubre de 1977 els Pactes de la Moncloa. L’objectiu era posar les bases del procés constituent i fer front a la crisi econòmica. Una crisi que afectava l’evolució de la transició. Arran d’aquest paquet de mesures fiscals, hi va haver una reestructuració de la política de la Seguretat Social i l’ajuda dels aturats a través de l’INEM. Amb tot, aquests acords entre patronals, sindicats i govern van ser insuficients per sufragar la crisi de 1979 i no serà fins al 1982, quan el PSOE va guanyar les eleccions generals, que comença la reconversió industrial sota la bonança econòmica del món occidental.

Constitució espanyola de 1978

La mort de Franco i la proclamació de Joan Carles I com a rei d’Espanya deixaven entreveure l’inici d’una transició cap al règim democràtic. La legalització de tots els partits polítics anunciava que ambles eleccions de 1977 es crearien noves Corts constituents, formades per dues cambres, Congrés i Senat, que reflectirien la pluralitat de l’Estat.Adolfo Suárez va encapçalar la transició entre 1977 i 1981. Amb aquesta estabilitat es va començar a articular el procés per obtenir un text que servís per regular la convivència política. El Congrés va nomenar una ponència de set persones (tres centristes, un socialista, un comunista, un nacionalista i un d’Aliança Popular) per elaborar la Carta Magna. Concretament, la ponència la van integrar: Gabriel Cisneros (UCD), Manuel Fraga (AP), Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón (UCD), Gregorio Peces-Barba (Socialistes del Congrés), José Pedro Llorca (UCD), Miquel Roca Junyent (Minoria Catalana) i Jordi Solé Tura (Grup Comunista). Malgrat les dificultats per arribar al consens, ja que els seus integrantstenien ideologies molt diferents, en 16 mesos van aconseguir elaborar un text consensuat amb la voluntat d’avançar en un nou marc. La ponència va redactar dos projectes (el segon amb 3.100 esmenes) i les dues cambres van aprovar el text definitiu, que va obtenir el suport dels espanyols en unreferèndum, amb el 87,7% dels vots i una abstenció del 33%. Només un 7,8% dels vots van ser negatius i un 3,5,% en blanc. Al País Basc l’abstenció va arribar al 50%. I és que els partits nacionalistes defensaven l’abstenció perquè la Carta Constitucional no reconeixia les aspiracions relatives a la sobirania nacional.

La Constitució de 1978 és la referència més clara del canvi que s’estava produint en el si del règim polític espanyol. D'una banda posava punt final al règim dictatorial del general Franco, i d'una altra va inaugurar un estat de dret, fonamentat en el reconeixement i la protecció de les llibertats públiques, la divisió i la independència del poder de l'Estat en els seus vessants legislatiu, executiu i judicial que garantia la llibertat individual i el funcionament democràtic de les institucions públiques. La Constitució espanyola, que recull la voluntat de transformació social dels ponents constitucionals, defineix l'Estat afirmant: "Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret", una afirmació que es veu reforçada per la proclamació, com a valors superiors de l'ordenament jurídic, de conceptes com la llibertat, la justícia, la igualtat i el respecte al pluralisme polític. La Constitució consagra la supremacia de les Corts, que són bicamerals, elegides per quatre anys. El rei és el cap de l'Estat, sanciona les lleis i exerceix el comandament suprem de les forces armades. Una de les característiques principals d'aquesta Constitució és la de l'articulació de l'Estat, que tot i mantenir la seva estructura unitària reconeix el dret de les entitats territorials, regionals o nacionals a constituir-se en comunitats autònomes, amb facultats d'autogovern. Així, i per primera vegada en la història constitucional espanyola, es reconeix que l'estat espanyol no només està format per regions, sinó també per comunitats nacionals. A més, disposa que els estatuts d'autonomia seran la norma institucional bàsica de cada comunitat autònoma i que l'Estat els reconeixerà i empararà com a part integrant del seu ordenament jurídic. Pel que fa a la pluralitat lingüística, reconeix el castellà com a llengua oficial, però alhora admet que les altres llengües de l'Estat siguin també oficials a les respectives comunitats autònomes. Tot i reconèixer la llibertat religiosa, l'Estat es deslliga de qualificatius confessionals. Al mateix temps consagra la llibertat educativa i el caràcter pluralista de les concepcions pedagògiques. Link Constitució

Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979

Llei orgànica promulgada el 18 de setembre de 1979 que atorga a Catalunya un règim d'autonomia. La Constitució de 1978 va ser el marc legal en què es va inscriure l'Estatut, el qual recollia l'àmplia reivindicació de l'autogovern. El juliol de 1978, els parlamentaris catalans van aprovar una comissióencarregada de redactar l'Estatut i, constituïda en ponència el 2 d'agost, va començar el mes següent a redactar l'Estatut, anomenat popularment "Estatut de Sau" perquè, precisament, es van reunir en el Parador de Sau. El projecte d'Estatut va ser aprovat en sessió solemne per tots els diputats i senadors elegits a les circumscripcions electorals de Catalunya a la seu del Parlament de Catalunya el dia 29 de desembre de 1978, amb la presidència de Josep Tarradellas, president de la Generalitat. El resultat de la votació, amb l'absència de quatre diputats, va ser de 58 vots favorables i una abstenció. Després de les eleccions generals del març de 1979, la Comissió Constitucional, a la qual assistia una delegació de l'Assemblea de Parlamentaris de Catalunya, va examinar el projecte i se'n va determinar, d'acord comú, la formulació definitiva, sotmesa a referèndum a Catalunya el 25 d'octubre de 1979. Amb una participació del 60,5%, el 88,1% de vots afirmatius, el 7,8% de negatius, el 3,5% en blanc i el 0,5% nuls, el text va ser ratificat pels plens del Congrés dels Diputats (29 de novembre) i del Senat (12 de desembre) i sancionat i promulgat uns dies més tard pel rei Joan Carles I.
L'Estatut defineix Catalunya com a nacionalitat que per poder accedir al seu autogovern es constitueix en comunitat autònoma, i configura la Generalitat com la institució en què s'organitza políticament l'autogovern. La Generalitat està integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el consell executiu. El Parlament, elegit per un termini de quatre anys per sufragi universal i d'acord amb un sistema de representació proporcional, representa el poble de Catalunya i exerceix la potestat legislativa, aprova els pressupostos i impulsa i controla l'acció política i de govern. El president de la Generalitat, elegit pel Parlament d'entre els seus membres i nomenat pel rei, dirigeix i coordina l'acció del consell executiu o govern i té la més alta representació de la Generalitat i l'ordinària de l'Estat a Catalunya. El consell executiu o govern és l'òrgan col·legiat de govern amb funcions executives i administratives. L'Estatut delimita competències exclusives i compartides amb l'administració de l'Estat, que en fixa les directrius bàsiques, l'execució de la legislació de l'Estat en diverses matèries i preveu la transferència o delegació de competències no assumides pel mateix Estatut. Per tal que el desenvolupament de l'Estatut es realitzi amb rigor, es va crear un organisme a propòsit, el Consell Consultiu de la Generalitat. Aquest mateix organisme és l'encarregat de dictaminar si procedeix o no presentar recurs d'inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional de l'Estat. Per altra part, l'Estatut determina que el català és la llengua pròpia de Catalunya i, juntament amb el castellà, l'idioma oficial del Principat, i que correspon a la Generalitat garantir l'ús normal i oficial detots dos idiomes així com prendre les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crear les condicions que permetin arribar a la igualtat plena quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya. Així mateix disposa que la parla aranesa serà objecte d'ensenyament i d'especial respecte i protecció, que la Generalitat estructurarà la seva organització territorial en municipis i comarques i que podrà crear demarcacions supracomarcals, mantenint, però, l'organització de la província com a entitat local i com a divisió territorial per acomplir les activitats de l'Estat. A la vegada, estableix que el dret català és aplicable en el territori de Catalunya amb preferència a qualsevol altre; que la Generalitat pot establir convenis i acords de cooperació amb altres comunitats autònomes; que d'acord amb el determini, la junta de seguretat, formada per un nombre igual de representants del govern de l'Estat i de la Generalitat, pot crear i mantenir una policia autonòmica, com també una premsa, ràdio i televisió pròpies; que l'òrgan jurisdiccional en què ha de culminar l'organització judicial en l'àmbit territorial de Catalunya és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Link Estatut

Intent de cop d’estat

El 23 de febrer de 1981 hi va haver un intent de cop d’estat quan un grup de guàrdies civils, encapçalats pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, van assaltar el Congrés dels Diputats durant la votació de la investidura de Calvo Sotelo. L’intent de cop d’estat encarnava el malestar de l’exèrcit davant del terrorisme, la qüestió autonòmica i els canvis polítics que afeblien el poder militar omnipresent fins aleshores. El cop consistia que la Guàrdia Civil s’apoderava del Congrés mentre es proclamava l’estat de guerra a les regions militars amb la progressiva adhesió dels capitans generals. El general Alfonso Armada va obtenir el suport reial per a un govern d’unitat que havia de presidir i que seria millor solució per al conflicte. L’ocupació del Congrés, doncs, va arribar el 23 de febrer. Amb tot, gràcies a la informació emesa a la ràdio, hi va haver una reacció del poder governamental a través d’una junta de subsecretaris i, sobretot, de la monarquia, que va ordenar l’acatament de l’ordre constitucional vigent en una crida emesa per ràdio i televisió. L’anomenada “nit dels transistors” va finalitzar quan el monarca va intervenir. Només el general Milans del Bosh a la III Regió Militar de València va treure els tancs al carrer. A Catalunya, Jordi Pujol va fer una crida a la tranquil·litat. De fet, va ser una de les poques personalitats que es va pronunciar davant del cop contra l’ordre constitucional. Mentrestant, al carrer, es palpava una tranquil·litat tensa i els mitjans de comunicació anaven plens de l’agressió armada.