El finançament, la reforma inajornable: vestit a mida o cafè per a tothom?

"No podem establir un nou model de finançament sense Catalunya. Això no se'ns acudeix a ningú, vaja, absolutament a ningú". El llavors ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ho tenia molt clar a principis de 2018, quan va intentar impulsar una reforma del model. Ara fa una dècada que el model està caducat i el 2024 s'augura una reforma imminent.

Des que l'any 1980 es va aprovar la LOFCA, la llei que regula el finançament de les comunitats de règim comú, les successives reformes del model sempre havien estat liderades per Catalunya, però s'havien estès a la resta.

Ara l'escenari és molt diferent. I també, incert. Així ho creu Maite Vilalta, professora d'Hisenda Pública i directora del màster d'Hisenda Autonòmica i Local de la Universitat de Barcelona: "Al Consell de Política Fiscal i Financera sempre es discutia fonamentalment la proposta de Catalunya, que després es generalitzava. Ara em costa imaginar aquest nou escenari, què passa quan Catalunya no està liderant això."

"Serà curiós de veure com es produeix aquest acord en un moment en què Catalunya ha dit que no hi serà o que està intentant una negociació bilateral."

Cap a un finançament "singular"

El Govern va voler visualitzar aquest canvi d'escenari a l'últim Consell de Política Fiscal i Financera, amb l'absència de la consellera d'Economia, Natàlia Mas. Des de Barcelona, defensava la seva postura argumentant que "la Generalitat i l'Estat ja tenen oberta una negociació per a un finançament singular de Catalunya".

Aquestes paraules van posar en un compromís a la ministra María Jesús Montero. Pressionada per diversos consellers autonòmics, fins i tot del seu partit, va haver de deixar clar que, fins a aquell moment, no hi havia hagut cap negociació bilateral. Però ni fora de les càmeres va aclarir si n'hi hauria en el futur.

Mentrestant, el Govern va fent via. Prepara una proposta del que anomena un "finançament singular per a Catalunya", amb la intenció de portar-la, aquest primer trimestre, a la taula de diàleg específica que va acordar ERC amb el PSOE per donar suport a la investidura de Pedro Sánchez.

Però què vol dir "singular"? Segons Vilalta, una possibilitat seria que Catalunya continués dins del model que s'aplica a les autonomies de règim comú, "però amb reconeixement d'unes especificitats, com ara un percentatge més ampli de l'IRPF sobre el qual prendre decisions, per exemple. O l'administració i la gestió de tots els tributs a les seves mans, concretant quina seria la seva aportació en concepte de solidaritat".

Un cas similar, recorda, és el del Quebec, que és a dins del model general que té el Canadà, però amb unes especificitats: "Se li reconeix un fet diferencial."

La hisenda catalana

De fet, el govern espanyol veu de bon ull la possibilitat del que preveu l'Estatut i donar més eines a l'Agència Tributària catalana.

Com va recordar Pedro Sánchez després d'entrevistar-se amb Pere Aragonès, "l'Estatut d'Autonomia recull l'opció del desenvolupament de l'Agència Tributària catalana i estem disposats a treballar-hi".

Concretament, l'article 204 de l'Estatut preveu que "la gestió, recaptació, liquidació i inspecció" dels impostos estatals pugui ser delegada a la Generalitat mitjançant la constitució d'un consorci format per ambdues administracions.

El model foral, però amb solidaritat

Un altre camí per disposar d'un finançament específic passa perquè Catalunya sortís del règim comú i evolucionés cap a un model foral, que només tenen el País Basc i Navarra, amb una relació totalment bilateral amb l'Estat.

Això sí, amb una diferència: una aportació en concepte de solidaritat, el que es coneix com "anivellament".

"El model foral no és generalitzable, les forals no participen de l'anivellament", recorda Vilalta.

"Catalunya no s'ha desentès mai de la solidaritat, fins i tot en aquest moment que reclama un model singular per a ella."

Passi el que passi amb Catalunya, hi ha consens --tant entre els experts com entre la classe política-- en què el model s'ha de reformar. I no només perquè hagi caducat: després de 15 anys de vigència, els recursos de què disposen les autonomies per sufragar l'estat del benestar s'han demostrat insuficients, i més encara en circumstàncies excepcionals com la covid.

Tampoc ha servit per acostar el que reben totes a una mitjana, sinó que les diferències s'han eixamplat i, en alguns casos, s'han arribat a doblar.

15.000 milions més

El 2009, la llavors responsable d'Hisenda, Elena Salgado, va posar damunt la taula 11.000 milions d'euros més per aconseguir un pacte que permetés tirar endavant la reforma. Ara els experts creuen que aquesta xifra hauria d'augmentar fins, com a mínim, els 15.000 milions d'euros.

Per Vilalta, fixar la quantia total dels recursos del sistema (ara en total són uns 130.000 milions d'euros) hauria de ser el primer pas d'una futura reforma que garantís a les autonomies els recursos necessaris per poder prestar serveis essencials com ara la sanitat o l'educació, I després veure com s'obtenen aquests diners.

Com totes les comunitats no tenen la mateixa capacitat de recaptar impostos, el següent pas és pactar l'anivellament, la solidaritat.

"Hem de començar a parlar de quins impostos, qui els administra, però hem de tenir en compte que potser és una concepció del model que només vol Catalunya."

"Catalunya no ha d'imposar un model a les altres, però les altres tampoc no haurien de ser un obstacle perquè Catalunya avancés cap a un model que li permetés el màxim nivell d'autogovern possible", apunta Vilalta.

Després de seguir molt de prop l'evolució del model, i a la vista del resultat de l'última reforma, Maite Vilalta creu fonamental respectar la lleialtat institucional i que "els acords es compleixin en el sentit que s'han pres".

Una negociació complicada 

Ara, però, aquest escenari queda lluny. Fa dos anys el govern espanyol va presentar una proposta sobre la població ajustada. Un document amb les variables que s'han d'incorporar a les dades de població per calcular quan costa prestar uns serveis determinats en funció de l'envelliment, la dispersió o la població en edat escolar.

La proposta va aixecar crítiques de tot arreu. Pels experts perquè implicava començar la casa per la teulada i per a moltes autonomies, perquè les variables triades no acabaven d'afavorir els seus interessos.

La ministra Montero la va guardar en un calaix, a l'espera de temps millors, Els pactes d'investidura l'obliguen ara a posar fil a l'agulla i, potser, per primera vegada, abandonar el "cafè per a tothom" i fer un vestit a mida per a Catalunya.