Les reunions presencials, molt més atractives
Les reunions presencials, molt més atractives

Com les neurones "s'apaguen" en una videotrucada, en comparació amb una conversa cara a cara

Les interaccions presencials són substancialment més intenses per al cervell que les videotrucades: són més atractives i generen més atenció i sincronia amb l'interlocutor, segons un estudi basat en un sofisticat sistema de captura de dades

Toni Noguera Martínez

Hi ha persones que prefereixen les converses en persona que les reunions per videotrucada. Sovint, sense poder explicar ben bé per què i, fins i tot, quan l'opció virtual és objectivament més convenient. Després de la pandèmia, però, la ciència va trobar-ne possibles motius.

El 2021 es va començar a parlar de la "fatiga de Zoom", un símptoma que descrivia el cansament extra que suposava mantenir reunions virtuals i les seves possibles causes, com el sobreesforç visual i cognitiu associat.

Recentment, un estudi publicat a Imaging Neuroscience va introduir un nou argument per preferir les reunions en persona: el cervell està molt més apàtic durant una videotrucada.

Literalment, fins i tot, es pot parlar d'una "apagada" del nostre òrgan principal, en el sentit en què l'activitat del cervell disminueix considerablement quan davant hi tenim una pantalla i no una persona.

L'autora principal de l'estudi "Separable processes for live "in-person" and live "zoom-like" faces" ("Processos separables per a cares en directe "en persona" i en directe "en entorns com Zoom"), la neurocientífica Joy Hirsch explica que han trobat que "els sistemes socials del cervell humà són més actius durant les trobades en persona reals que a Zoom":

"Zoom sembla un sistema de comunicació social empobrit en relació amb les condicions presencials", Joy Hirsch, professora de Psiquiatria d'Elizabeth Mears i House Jameson i professora de Medicina Comparada i Neurociència a Yale


Parelles, vidres intel·ligents i mirades

Basant-se en un sofisticat sistema que capturava diferents senyals, l'estudi conclou que el cervell humà, al contrari del que es creia, no processa de la mateixa manera una cara que es mostra a través d'una pantalla, encara que sigui en temps real.

Per arribar a aquesta afirmació, els investigadors van col·locar sensors per mesurar l'activitat neuronal dels participants en l'estudi, al mateix temps que analitzaven els moviments dels seus ulls i les variacions en la mida de les pupil·les.

En tot moment, es recollien dades sobre la resposta hemodinàmica i elèctrica del cervell, és a dir, els canvis en la intensitat de la resposta cerebral davant de l'estímul d'una cara, ja sigui dins i fora d'una pantalla.

Fins ara, la majoria d'estudis analitzaven el comportament d'un individu durant les interaccions. En el cas d'aquest estudi, la principal novetat residia en el fet que les dades es capturaven per parelles.

Separats a 140 centímetres de distància, 28 persones adultes de bona salut i una visió normal s'asseien una davant de l'altra. Les parelles es van establir per ordre d'ingrés. Es van formar sis parelles mixtes, sis parelles de dones i dues home-home.

Condicions experimentals i sèries temporals seguides durant les interaccions de les parelles participants en l'estudi "Separable processes for live 'in-person' and live 'zoom-like' faces" (Imaging Neuroscience)

Per mesurar la interacció "presencial", tal com mostra el diagrama superior, les parelles eren separades per un "vidre intel·ligent" en el centre d'una taula que controlava els períodes en què es podien veure l'un a l'altre, quan el vidre era transparent, i els períodes de descans, quan el vidre es tornava opac, en intervals de 3 segons, amb descansos cada 18 segons, durant 3 minuts per sessió.

Per analitzar la resposta durant la interacció "virtual", se substituïa el vidre intel·ligent per pantalles de 24 polzades entre els participants, a una distància de 70 cm dels seus ulls, en un angle visual similar al de la cara real.

En la interacció virtual, cada participant veia la cara de la seva parella en temps real a través de la pantalla, gràcies a la captura que en feien càmeres situades sobre els monitors, i en els mateixos intervals de temps.


Les trobades presencials il·luminen el cervell

Els resultats de l'estudi mostren diferències clares en la resposta cerebral que es produeix en converses en persona.

No només l'activitat cerebral és significativament més elevada quan la interacció és física, sinó que els ulls es queden fixats durant més estona sobre la cara de la parella i les pupil·les demostren més excitació, amb un diàmetre més gran.

A més, els resultats donen a entendre que l'activitat neuronal està més coordinada en les persones que es veuen i conversen cara a cara, ja que els resultats mostren certa sincronia.

L'autora principal de l'estudi, Joy Hirsch, assegura que aquest estudi demostra que les reunions virtuals, on veiem representacions de cares en dues dimensions, no activen amb la mateixa intensitat les àrees cerebrals dedicades a la socialització:

"Les representacions en línia de cares, almenys amb la tecnologia actual, no tenen el mateix 'accés privilegiat' als circuits neuronals socials del cervell típic en les interaccions reals."

En tot cas, afirma Hirsch, "les interaccions socials dinàmiques i naturals que es produeixen espontàniament durant les interaccions en persona semblen menys evidents o absents durant les trobades amb Zoom". Un efecte, continua la professora, que es demostra "realment robust" en l'estudi.

Caldria veure si aquest és un efecte que es manté, també, en interaccions en entorns virtuals en tres dimensions, com el metavers, on sovint es pot interactuar amb versions realistes, en temps real i en tres dimensions, dels interlocutors.

 

ARXIVAT A:
CiènciaDones i ciènciaRecerca científica
Anar al contingut